ufff... SOPAR DE PRIMAVERA... sento que em repeteixo...

Fa anys, quan treballava en un petit lloc on tots ens coneixíem i compartíem temps laboral i temps d'oci, vam instaurar fer un sopar de primavera. Amb nova llum, els nous brots creixen, les gallines aprenen a pondre ous, el sol comença a cremar la pell blanca i nosaltres amb nous objectius i en una ambient distès, xerràvem, reien i fèiem tot allò que es fa quan et trobes bé amb la gent que t'envolta. Ens renovavem.

El problema ve quan això canvia. Ens fem grans i descobrim que el que abans eren maníes tontes ara són defectes que ens molesten (em molesten?), que els que abans eren "marisabidillos" ara son trepas i que amb qui abans comparties "secrets" ara et clava (si no vigiles) "punyalaes traperes". En definitiva, descobreixes que aquest sopar o qualsevol altre, perd sentit. Per sort segueix havent persones amb qui continues compartint moments. I de noves amb noves expectatives. 

De fet, em recordo que el món (abans i ara) segueix rutllant.

QUE FLUYA, QUE FLUYA...

 

El millor de tot és que estem condemnats a entendre'ns...

MOCADORS, de mocar

De sempre que m'ha agradat l'olor de roba planxada, un cop freda. Com tantes altres raTetes i raTolins, intento tenir el mínim de roba que calgui planxar però és una feina que m'agrada. És neta, poc cansada i amb resultat visible.

D'adolescent m'agradava planxar les camises del pare (primer els braços, després el coll del revés, la peça de l'espatlla, els darreres i acabant pel davant), les bruses blanques d'estiu i sobretot, els mocadors.

Els mocadors havien de ser blancs, de coto i lo más: amb un petit brodat, de fil blanc, amb les inicials a una cantonada. Es veu que era un regal per quedar bé quan no sabies que portar tot i que a la meva mare no li agrada, diu que no vol regals que li recordin que plorarà. Té raó, la mama.

Si remeno per casa dels pares encara trobo mocadors amb les inicials dels avis: PRP ó ACS. Quan es van casar van passar a RC. Part (els sencers) els va heretar la mare. Quan era jove, com diu ella, es va brodar RRC per després, un cop casada, passar a AR. Feia hores extres per pagar-se l'aixovar, part del qual encara es pot veure als seus armaris i te l'ensenya amb il·lusió. El meu pare d'això (mocadors o aixovar) no en tenia. Primer eren la roba o les sabates.

Bé, tot això per dir-vos que no entenc com avui, dia de primavera total, JO, RaTeta Miquey constipada (amb el nas rajant i els esternuts a flor de pell) faig servir els mocadors de paper per mocar-me, dels que esgarrapen el nas cada cop que els utilitzo.

SALVEM EL CABANYAL

Tardo en reaccionar, ho sé.

D'AQUELLS MOMENTS DE QUE PARLÀVEM

Si, dels Petits Moments de Felicitat. Dissabte passat a l'hora d'esmorzar, sense presses, intento acabar un llibre que havia començar durant la nit. Em costava deixar-lo i poquet a poquet l'havia devorat. Cuatro Amigos de David Trueba. A mi aquest xicot sempre m'ha caigut bé i el llibre enganxa. Trec una cadira baixa al balcó, em poso el vestit de tirants que a l'estiu veu la llum (pensant que potser així, el clima estiuenc arribarà abans), acabo el te Lipton Caramel, sec i....

Algún veí del meu petit racó de món sembla que està aprenent a tocar la gaita... o el sac de gemecs... o no sé. Uns veïns l'han criticat, d'altres s'han queixat i uns quants ens hem assegut a escoltar-lo.

Inauguro així Els Meus Moments de la Vida de 41 Anys.

MOONSTRUCK

M'agrada abrigar-me el coll de matinada mentres la fresca es passeja per les cuixes, cobertes amb mitges curtes, de les que no cauen per la silicona. M'agrada l'olor que cada any sento pels volts del Diumenge de Rams, l'olor de palmes i palmons, els mitjons calats de perlè blanc i les faldilles amples, de las que quan giren, volen. M'agrada escoltar "t'estimo tieta" i si és a cau d'orella "RaTeta, t'estimo". M'agrada xutar pinyes, agafar-me del fonoll i pujar fins a la creu. M'agrada seure davant la pantalla tonta, descalçar-me i llegir-vos fent que el dia no s'acabi. M'agrada tenir son perquè em falten hores per viure. M'agrada l'olor de matinada de primavera. I l'olor a sol.
 

M'agrada estrenar dies, anys. M'agrada (i em fa por) fer-ne 41.

XERRAR

Xerrar sobre què seràs quan siguis gran, xerrar darrera un got de vi, discutir si Villaroel queda sobre o sota de Gran Via, xerrar buscant entendre el món de la gent de 20 anys, xerrar sobre el teatre de la vida o si la vida és teatre, xerrar amb il·lusió de futur, xerrar lluitant amb els imprevistos, xerrar amb amor, xerrar amb sexe, xerrar defensant-se del "lado oscuro", xerrar per telèfon, xerrar amb un plat de tagliatelle al tartufo davant, xerrar escoltant les notícies de les 8 o xerrar al llit.

Xerrar. Buscant que sempre hi hagi comunicació.

RISA? LLANTO? POESIA AL CARRER

I és que quan un neix amb art l'ha d'expressar en cada un dels moments del seu dia. Aqui teniu un exemple clar i concís del que vull dir. Vegi's com l'autor tenia necessitat de "treure" allò que duia dins. 

Qui vulgui veure el vers exposat, dirigeixi's al carrer Parlament 44 de Bcn. El trobarà serigrafiat sobre una oportuna porta del supermercat DIA. Si s'espera un parell de mesos, al costat mateix podrà degustar un deliciosisisisisim gelat d'estrachatela. El millor de Barcelona.

Si. Sens dubta l'inici de la Ruta del Gelats està al caure.

JA QUEDA MENYS

Malgrat el dia gris (i digueu-me optimista) però tot ja comença a fer 

olor d'estiu

AL BELL MIG

Fa dies que no sopem juntes i hi han moltes coses de que xerrar. La veig preocupada i pregunto si tot va bé, la feina, ell... si, si.. M'explica que ja ha fet quatre hiverns que estan junts i que si, que tot va bé, que s'estimen, riuen, s'ho passen molt bé junts. Però que fa dies que no s'acaba de trobar, que sent que no està a l'alçada. I que tampoc el troba. Està trist, preocupat, cansat. Que ella sempre ha pensat que estimar és fàcil però que no comptava amb que, a vegades, els problemes no venen de dins sino que, de cop i volta el passat immediat apareix i costa batallar contra ell. No sé que dir-li. Però té raó: el present es composa de passat i de futur.

Mentrestant hi ha qui, amb els meus estalvis, vol posar guapa (¿?¿?¿?) la Diagonal i qui se sent atacat perquè la Mònica Terribes exerceix la seva professió. Si us plau, llistes obertes a les properes eleccions JA.

LA WEBCAM

Fa més d'un mes que he estrenat ordinador. Volia un portàtil i els déus s'han conjurat per idear els prèstecs "Ciudadania Digital". Sense ells, ara no tindria webcam (imprescindible? què va... però mola!!!).  

Per inaugurar-la aquest cap de setmana he volgut fer un típic webcam-xat. Ell estava preparat, jo també i les promeses són deutes i aquesta n'era una. A la de tres ens hem buscat. Comunicació fallida: el veig i escolto però ell no a mi. De fet, i si em donen a escollir, prefereixo espiar que ser espiada.

I és que, de fet, el físic no és tant important. Cal sentir les emocions de l'altre, les il·lusions i els desitjos. Disfrutar i riure del que diu, desxifrar el que sents i compartir el que  calgui o necessiti. A vegades, en els llocs més inesperats et trobes a persones. Comparteixes lectures, escrits, croquetes d'espinacs, músiques, enyorances,  mojos, alegries, cerveses, menjades de tarro, Fritos barbacoa, filosofies barates, blogs i coques de ceba. I tot creix. I no te n'adones i ara ja és imprescindible. Sense obligacions però ho necessites. El que era un full de paper escrit passa a ser una xerrada i el que era un pantalla ara hi tens un món sencer. 

Diuen que els temps canvien, la comunicació també però les persones continuen sent reparadores d'esperits. I jo aconseguiré veure en Tohuw a través de la webcam.

A MODE DE POEMA NIPÓ

El que cal és atrevir-se a saltar. I tenir què o qui et reculli. 

La resta està xupat.

RAMBLEROS

Aprofitant que avui no ha plogut, he anat a fer un volt per Barcelona. Per la Barcelona que els graciencs diem "anar a Barcelona" és a dir, a les Rambles. M'hi encanta caminar quan la primavera comença a fer gestos d'aparèixer i millor si la marinada bufa cap a la Plaça Catalunya i omple d'olor de mimosa tot el passeig.

Aquesta primavera suposo que serà força dura per molts però cada vegada estem més aprop d'ensortir-nos. 

S'ha fet tard i he parat a Can Culleretes a sopar. Vell però no caspós. Antic, digne i de menjar seriós. A la sortida m'han fet veure la carpa que hi ha tocant a Colom: Rambleros. Sols per l'espai ja val molt la pena  entrar-hi però a sobre el contingut és interessant: la Montserrat Carulla jutjant el moment  quan les Rambles era el centre neuràlgic de l'activitat política i social de Barcelona, defensat per Joan Oller i fiscal·litzat per la Victòria Pagès amb música en directe d'en Toti Soler. Tanca l'espectacle en Paulovsky. D'acord, reivindicatiu i un pèl melacòlic (no m'agrada la paraula melangia) però sincerament curiós i interessant. A més gratuït (almenys avui).  

Fora, amb els toldos impresos d'imatges dels 70, em recordaven els matins de dissabte dibuixant el cartell de Volem l'Estatut.

La banda sonora, per suposat, Gato Perez. Passen els anys i demostren que aquest geni rumbero era, a més, un visionari.

COSETA MACA

A vegades no és tan el que et diuen sinó que amb el pas dels anys, t'ho continuin dient.

(post egocèntric)

ALLÒ TANT GRIS

Fa dies que hi dono voltes: quan arribi el moment de votar, què faré? no vull deixar de votar però d'altra banda, dubto que apareixi cap idea que m'apassioni tant com per anar-hi. El vot en blanc no és visible, el vot nul no em convenç.

Donant volts al tema sempre acabo amb la mateixa conclusió: si no vull votar és perquè no crec en els partits. Com tampoc amb l'esglèsia, ni amb sindicats (per exemple). Me n'adono que no confio en rés que organitzi a la societat. Però d'altra banda si que crec i confio en les persones. Llavors en Tohuw em fa una proposta: i si votèssim a llistes obertes? els poders centrals (partits polítics, sindicats, etc) perdrien força i en guanyarien les persones. Aquesta idea m'agrada però dubto que mai es posi en pràctica.

Davant d'aquesta confusió i incoherència, em pregunto el per què confio tant poc en les estructures. I xerrant amb el Tohuw concloc (això està ben escrit?) que la culpable és La Grisor que tot ho envolta. Sense adonar-nos (o si) per davant sempre puja el més incompetent,  El Trepa Gris de torn, el més llepón, el que sempre diu si, el que deu alguna cosa i per tant, callarà. En definitiva, el que no porta problemes però tampoc decissió, ni imaginació, ni coneixement, ni serà responsable, ni tindrà sentit de l'humor. No. Sols el més còmode pel que mana.

Començo a pensar que en moments díficils com els actuals cal (i seguint el que Tohuw proposa amb els seus "tubus" matinals) o cremar bancs i repartir els seus beneficis o dur a terme iniciatives creatives que gent com El Trepa Gris de torn és incapaç de dissenyar. Caldrà estrujarnos els cervellets replets de John Cobra per impedir que La Grisor ens invaeixi i converteixi el món on vivim en un món de personatges curts i justets. El nostre país petit, el que és una mica més gran o allò a gran escala seria força diferent si aquests no haguessin existit. És això una penitència?

PUBLICITAT 5.0 (reload)

Seguint amb la publicitat i aprofitant un regalet rebut via facebook, aqui us deixo una mostra de la publicitat dels '70 per ajudar a desengreixar la setmana (com molava la Leia, trabuco en mà, matant soldats blancs!). 

Per cert, alguna proposta interessant per als propers dos dies?

HI HAN COSES QUE INSULTEN

Deixant de banda de si una és dona o home, hi ha anuncis que insulten:

No he sentit a cap defensor del menor comentant aquest tipus d'anuncis. M'extranya. En canvi, hi ha maneres de dir les coses que arriben:

Festa de Cap d'any a Blogville (sabates vermelles-sabates negres): Danseu, danseu, maleïts...

-extracte del diari nadalenc  de la RaTeta Miquey-

zzzzz.... hip...zzzzzz.... que dius que què, Violette? zzzzz... que et passi les fotos de la festa.... no, si zzzzz... la càmera me la va deixar El Veí... hip... hip... treu, framiquel, treu el whisky del meu davant.... violette, si no estan sota aquell test, pregunta-li a la Zel... hip... segur que ella en té còpies... zzzzzzz....

... ai, quin mal de cap... zzzzz....

... mmmm.... que fa aquest esclop sota el coixí?... que no és un coixí? què???  què és el pelut de l'Emily??? passa, quisso, passa... té Kika, el teu esclop... preciosos... zzzz... otra ronda de mojitos, por favor... el Trio d'Asos ensenyen a ballar tango.?.. a les 7 del mati? però si la Joana ja va donar classes tota la setmana passada! no, Eli .. jo no em veig capaç... me paso el dia bailando i ara mateix estic bufff..  ostres, si el Francesc i la Mercè encara ballen la conga... no m'ho puc creure!!!: millor seguir hivernant!!!... Xurri, encara vas sobre talons? i la Nimue també? i la Joana? temeràries que sou!!! espera, Gatot, que em giro cap a la dreta i seguim xafardejant la festa... zzzzz.... hip hip... Al tantu, Tarambana!! de poc ens trepitges... si, si, ens hem quedat adormits abraçats als bafles, si...zzzzz.... abans ens ha passat el mateix amb les sabates espectaculars de la Joana... hip... per poc no ens treu una punxa amb la punta de la sabata... hip hip.

Nenaaaaaa... Jaka!!!! m'encanten aquestes sabates... hip!!!... precioses, aquestes si són còmodes... ara què l'Inia no es queda curta... si, si, encara queda ponx, si... bé, no sé si la Duschgel voldrà oblidar-se del jetlag amb una copeta.. hip... que fa dies que ja és aquí...??? hip hip... no sé on tinc el cap, no..

... Veí... trobo a faltar a l'Arare, l'has vist? no? enlloc?... hip hip... noies, al salón que viene un paio!!! rita , saps on s'ha amagat aquesta xicota??? i per cert... algú ha vist la foto de les sabates d'en Tibau.?? alguna noia se l'ha quedat sota l'escot??? doncs que surti ara i així s'estalviarà problemes...

(a risc de semblar aquests, veins quin gust treballar amb vosaltres. Amb uns més directament, d'altres a la distància. Gràcies. I sobretot  amb qui deixa la terrassa per ballar i qui, generosament, ofereix compartir aquesta iniciativa. Voilà, així és molt fàcil treballar. Per això, una abraçada immensa a tots vosaltres)

EL LLIMONER

Avui en aquest petit món que cadascú tenim, en el meu petit món en som un més. Ha pesat set mitjos quilos i la seva primera nit la passarà a l'habitació 707. De regal li compraré un llimoner perquè, quan junts creixin, culli almenys 7 llimones cada vegada. Volia un arbre amb color a l'hivern i tot i que el taronger em recorda al cabell de la seva mare quan ens vem conèixer, crec que serà un llimoner. Àcid i dolç, picant i festiu. Valent. Com la seva mare.

I en aquest petit món que tots tenim, actuo a vegades com no crèia i jutjo quan no hauria. I m'emprenyo amb mi i recordo el que som, el que vem ser i el que seguirem sent. I malgrat sempre he estat més d'aquests, quan escolto aquests altres, escolto a la mare vint anys enrere. Uns cops lluny, d'altres aprop. Però sempre allà. Tranquil·litza.

Amb dificultats inesperades avui, 7+7 de febrer, és el primer dia de la seva vida. I emociona pensar-hi.

UN GRA DE SAL

Si hi ha alguna cosa a que no em puc resistir és a les galetes salades. Si pot ser, de les petitones, aquelles que omplen un pot de plàstic. Me las puc acabar tant sols obrint el pot. Si d'aquestes no n'hi han, las pioneres, las Ritz, poden ocupar el seu lloc. Directament darrera venen les CrackyLu "chispas de sal". I és precisament aquesta sal el que em "fascina". Unes galetes sempre han de ser dolces, el fet de la sal les transforma en quelcom diferent. Però continuen sent galetes.

Aquesta setmana ha estat especial. Per una banda el pare d'una amiga comença a viure el final de la seva vida. D'altra, el fill d'una amiga està a hores de nèixer. Per acabar he hagut d'actuar en contra de les meves creences. Ho he provat i no m'ha agradat. Ara ho sé.

La vida, la sal, el sucre, és tant petita la diferència i tant poc visible que temo el moment en que seré jo qui començarà a viure el final de la vida. Me n'adonaré? hauré viscut prou? o bé, tot em passa tant depressa que no seré conscient de que se s'acaba vida?. Sovint el poc que medeix un gra de sal és el que diferencia de viure-la intentant ser feliç o no sabent ser feliç. Intentaré que, en aquest petit moment la balança es decanti cap a "Ha Sabut Viure la Vida". És una feina de constància, ni de diners ni d'aparences ni de possessions. És una feina personal, de veure's i sentir-se i per això cal posar-se "manos a la obra".