U-PUNT-CINC

De l'úpuntcinc a l'úpuntset sols van 2 milèssimes de qualsevol mesura que es vulgui utilitzar. A vegades ve d'aquestes milèssimes, mil·límetres o miligrams el fer o no alguna cosa. Podríem dir que la voluntat té mesura però no, no parlem de voluntat. Parlem d'esma.

Porto dies sense actualitzar però el cert és que continuo sense entendre el perquè en aquests moments el país vota a la dreta. M'he quedat sense esma. M'emprenyo i penso en el futur i m'horroritza imaginar-me'l. Patir per endavant no duu enlloc però cal ser previsors. Ara mateix, pateixo per endavant.

Dimecres, com cada dimecres, passava per la Ciutadella. Aquesta setmana no he pogut passejar-hi perquè els mossos m'ho han impedit. Mentre els mitjans de comunicació (????) informaven (?????) sobre com de malament ens portem els ciutadans, dins els murs del Parlament es votava una llei que fotien enlaire el que queda de l'estat del benestar. O no. Potser ara estic sent demagògica. O si. Potser els arbres no ens han deixat veure el bosc.

Dijous vaig fer una miniescapada per remullar-me. A la platja vaig de RaTeta Choni: sombrilla, tovallola doble i nevera amb beguda fresca. Gairebé estavem sols i un cop muntat el nostre "campament gitano" vam córrer a remullar-nos. Mentre som dins es col·loca un grup de joves al nostre costat, tovallola amb tovallola. 

Comencem a rondinar. 

Quan sortim veiem que entre ells i nosaltres hi ha una distància de 5 centímetres de separació, tipus llauna d'anxoves. Extranyats donat els quilòmetres i quilòmetres lliures de platja (bé, molts metres) que hi ha, traslladem (emprenyats) el nostre campament 50 metres més enllà. Rondinem "mira que no hi ha platja que s'han de posar aqui, mira que són jetas, que no tenen més platja", etc, etc. 

M'aixeco i vaig cap a ells.

De bones maneres els dic que si no els importa un altre dia,  donat les amples dimensions de la platja (i  si no els molesta), si podrien no ficar-se sobre les tovalloles d'algú altre. Els nois, machitos, "oye, que la playa es de todos, que os habeis ido y nos hemos sentido culpables y no somos culpables de nada, que la playa es de todos y que por culpa vuestra nos hemos sentido mal y que la playa es de todos". "Per suposat!" dic "i per això hem marxat nosaltres, però un altre dia, crec que posar-se sobre d'algú no són les maneres però que cap problema, si creuen que ho han de fer, que ho facin". L'única noia que estava entre ells s'aixeca i em diu: "tens raó, noia... ho sento, no ens hem donat compte". "Cap problema! moltes gràcies i perdona" li dic i ens acomiadem amb mirada sincera.

De l'úpuntcinc a l'úpuntset sols van 2 milèssimes de qualsevol mesura que es vulgui utilitzar. Podíem haver callat i estar tota la tarda remugant, fent mala cara als veïns de tovallola. Podíem haver-nos cridat i  insultat però vam optar per plantejar el problema i resoldre'l. Crec que aquesta és la manera humana i madura de solucionar els conflictes. Almenys, sempre que ho tinguem a l'abast.

Ep, i si no ens veiem abans, bona Nit de Sant Joan!!

TROBAR EL MOMENT JUST

Fa anys, abans que el Barça guanyés la primera Champions, estaven amb una colla d'amics esperant per sopar. Eren sopars de dissabte dins els límits que el poble ens oferia ja que encara no ens deixaven sortir fora. Però cap problema, ho arreglàvem sopant plegats.

N'hi havia un que m'agradava especialment i la vetllada prometia ser d'allò més atractiva. 

Durant la tarda havíem anat a Ca la Genoveva, el colmado del poble a comprar delicatessen's (poques) i  a les 21 la taula ja preparada feia "goig" (sovint se'm critica que usi l'adjectiu "goig" en el menjar però és que a  mi, el menjar em fa goig). Tot i que pugui semblar mentida llavors els adolescents gaudíem menjant.

Per començar ens faltaven un parell de persones (entre ells el meu amor platònic) ja que tenien reunió amb el capellà. Encara ara el triangle cacic/església/policia és vigent al poble i potser per això jo he deixat d'anar-hi. 

Van començar a fer tard 10 minuts... 20... 40... una hora... hora i mitja... dues hores..... Innocents, nosaltres els vam esperar. Quan ja feia més de dues hores que érem asseguts a taula davant el menjar, van aparèixer amb presses i cara culpabilitat: "ho sentim, ho sentim... mossèn Pere ens ha entretingut". El menjar era pansit, trist, decaigut... igual que nosaltres, que a aquelles hores  ja havíem rigut, xerrat, esperat i sols ens quedava avorrir-nos. El que prometia una nit de rialles es va convertir en una lliçó de vida.

I és que a vegades la paciència no és la mare de la ciència i les coses, persones, relacions tenen el seu punt òptim. Si el deixem passar, es floreixen. Com aquesta sanguina, que vaig voler esperar a que estes perfecte i se'm va passar. La maduixa tan bon punt va entrar a casa, va entrar a l'estomac. Com la vida, com les persones.

  
Maria del Mar Bonet – Si Vens Prest

Les cançons, precioses d'altra banda, van estar durant anys castigades esperant a que es floríssim perquè feien mal escoltar-les. Ara, tot i antigues, tornen a tenir el seu puntet. I ella serà una mica orco però té una veu... mmm...

I HAVE A DREAM??

... no... segur que és un malson...

... demà quan em desperti, res d'això haurà passat...

... segur que no...

ELEKTRA (6)

Fa una estoneta, un conegut penjava al seu mur de Facebook el comentari elitista de "él país aturat per un partit de fútbol mentre hi ha 7 morts per un terratrèmol".

Fa un parell de setmanes és van criticar les audiències que havia tingut el bodorrio anglès: com era possible que la gent s'aturés davant la tele per veure un casament "del corazón" i a més monàrquic en temps de crisi? El cas extrem va ser un locutor de radio que es va esplaiar criticant el fet i, acte seguit, va seguir parlant apassionadament del Barça... allò si que era important! (cara de póker, la meva).

Jo vaig mirar el telenotícies per veure el vestit de la núvia i avui he seguit per ràdio el partit (sóc del Puyal, jo). I no em tinc per lerda. Per sort sé diferenciar que per molta l'alegria que hi hagi avui no farà oblidar a la gent que no treballa, que no pot pagar la hipoteca, que no té on dormir. Parlem d'un respir? d'un sospir? doncs això. A vegades necessitem relaxar-nos i gaudir. I si us plau, la gent no és tant curta ni cretina ni lerda. Serà que no m'agraden aquestes falses posturetes demagógiques.

Canviant de tema, avui fa anys que el meu pare no hi és. Fa un parell de dies em van preguntar:

- tenies bona relació amb el teu pare?

- si, molt. Era un amic

- quina sort!

Aquest any, regirant calaixos, la meva mare va trobar unes llavors de tomàquet que havien guardat en un viatget al poble dels iaios. El resultat és el de la foto. Si tot va bé, aquest estiu el meu pare ens farà un regal, set anys després del que s'havia imaginat. 

CRÓNICA FINAL DE LA GALA DE UNOS ÓSCARS EXCEPCIONALES Y MUY ORIGINALES

La srta. RaTeta Miquey
durant la gala

Durant més de dos mesos, des del blog Turo Parc, El Paseante ens ha anat fent un regal en dosis mesurades. Mica en mica ha donat a conèixer alguns dels blogs per on ell es passeja. I amb aquell humor súbtil tant seu i jugant a repartir Òscars, ens ha detallat una cerimònia d'entrega de premis més àgil, distreta i ben guionada que la majoria de les retransmeses per televisió. Segurament ni són els millors blogs ni ho pretenen ser però són la seva elecció.  I com triar sempre és complicat,  qui ho fa demostra ser valent.

Després, xerrant per aquí i per allà, alguns dels nominats i/o guanyadors en hem posat d'acord per explicar la nostra versió de la mateixa cerimònia. Aquí la teniu:

Óscars 201. La Crónica Final

Sabem que és un home discret però tot i així, esperem que reculli content aquest regal. L'hem fet entre tots i si alguna cosa cal destacar és el carinyu demostrat per cada un de nosaltres:


Foto de familía d'alguns dels premiats. D'esquerra a dreta: Òscar, Be Wild, Filadora, Violette, Aquari, Xènia, El Veí, Amber, Duchsgel, El Paseante, Computer, Maiestard, La RaTeta, Helena, MK, País Secret, Llum de Dona, Fra Miquel i Vida. Darrera, Tanguito.



UNA IMATGE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

Es pot dir més alt però no més clar. Estic patint un acoso y derribo a casa. Tot i així ens hem ventilat un quilo que, en una gata, és molt. Serà per salut, serà pel preu del pinso-light però és. L'operació bikini va viento en popa.

Xerro poc de coses importants, aquests dies. Però tot està tant fotut i desanima de tal manera que prefereixo viure a una setmana vista i no mirar més enllà. Almenys uns dies.

ES DE SER INÚTILES

Tot fent un tallat, xerrava avui amb una companya de feina que aquest matí ha anat a la dietista i que s'ha aprimat 2 quilets. Després de les felicitacions pertinents, plenes d'enveja insana manifestada obertament, m'explicava el que significa per a ella aprimar-se, que hi ha alguna cosa dins seu que li diu que no serà capaç però que farta d'aquesta veu, ella i sols ella ho farà (un aplaus!!!).

Fa un parell d'anys que s'ha separat del pare dels seus fills, un personatge un pel dèspota i malcarat (hem treballat junts) que quan ella va decidir deixar-lo, li va dir: "que no veus, dona, que grossa així com estàs ningú es fixarà en tu?". I quan m'ho explicava he pensat (però no he dit) que quina classe d'ésser ha de ser ell que per a que no el deixin, li tira aquesta floreta esperant que així no l'abandonin.

... es de ser inútiles...

"SILLÓN LUNA"

Aprofitant el cap de setmana, vaig a gaudir una estoneta dels meus "Sillon Luna"

VICISSITUD

vicissitud (generalment en pl) f Successió d'una cosa a una altra tota diferent, alternativa d'esdeveniments pròspers i adversos. Les vicissituds de la vida.

Ella, però, no entén el perquè

MANEL vrs BRUCE, EL FENOMEN

Ara que m'he fet més gran me n'adono que inconscientment m'agrada dur la contrària. Però no "perquè si" sinó que em costa "formar part de", no m'agrada sentir-me borrego i generalment  primer em miro les coses a una certa distància per després, si cal, ficar-m'hi de cap.

Per això quan fa un parell o tres d'anys va sorgir el Fenomen Manel amb en Tohub no enteníem aquest pretés nou fenomen social. D'acord que la música és agradable, les lletres maques, el "look" nostrat, fins i tot en Guardiola hi era present però tot això els feia tant perfectes, tant "d'aquí", tant "de casa" que a mi se'm van travessar. Si, sonen bé, però ja està, no?

No, no estava. Aquella primavera d'entrades esgotades al Palau, col·leccionistes de concerts acumulaven corrandes per a l'endemà poder dir: "jo vaig ser allà", va desembocar en un estiu on una parella de joventut recuperada feia de groupies travessant places de Gràcia buscant on tocaven per festes per després fer-nos-ho saber al respectable públic . Fenomen social.

Ara però, està de moda dir que els Manels cansen. No, senyores i senyors. El Fenomen Manel ja cansava fa dies. Com el Fenomen Bruce: qui no coneix aquell individu que ha anant a tres concerts seguits del Boss per identificar que el mi bemol de la tercera cançó del primer dia no es corresponia amb el del tercer (no sé si ho he dit bé, això: ho he mirat a la wikipedia). I jo que no sóc melòmana perquè tant escolto Pastora com Paquita la del Barrio com MaximaFM considero, però, que els Manel no han enganyat en aquesta 2a entrega, han estat sincers i han intentat millorar.

Resumint: no creem mites ni religions del que només és un entreteniment i menys a les nostres edats (això és extrapolable al futbol, a la droga o al Colin Firth). És música, distensió, relax... i prou.

I si be trobo un pel pretensiós el seu videoclip d'Aniversari (que coi, els deu fer il·lusió, no?), mentre llegeixen, escoltin si us plau La Cançó del Soldadet: esgarrifa!

PD si, Tohub, estic defensant els Manel... si, si, jo...

HISTÒRIA D'AMOR

EL BIGSUR

Fa anys, ara ja masses, quatre amigues vam voler donar una sorpresa a una cinquena que s'havia enamorat d'un californià i feia mesos que vivia a la costa oest nord americana, enmig de cases baixes, carreteres immenses i d'un clima temperat.

Després de les catorze hores de vol, la tieta rica de Santa Monica ens va rebre a casa seva (piscina exterior climatitzada inclosa) amb un immens bol de guacamole que, intacte, va retirar perquè nosaltres, amb una gana salvatge i la panxa buida però educades de mena,  prudentment vam esperar a que fos l'hora de sopar. No coneixíem, encara, la moda de la Coronita prèvia, nachos i  guacamole. Això no ens ha tornat a passar.

Una gràcia afegida era que tornàvem el dia del meu aniversari. Els de casa ens van despertar per felicitar-me quan a Barcelona ja acabava el dia i a l'hotel de l'aeroport tot just començava. No tinc clar si aquell any vaig fer anys o no però recordo emocionada les seves veus esverades, impacients i il·lusionades dient  que "d'aquí unes hores ens veiem!".

Ens barrejavem la roba i dins la camioneta compartiem auriculars per cantar (ho sento, no m'ho tingueu en compte):

I així vam passar unes vacances de setmana santa, anant a Hoover Damm després de lluites infructuosos per arribar-nos al Grand Canyon, dormint a Las Vegas, passejant sobre els tacons de la Marilyn, menjant el turkey day i mullant-nos els peus a Carmel una tarda que em vaig prometre tornar al Big Sur aviat i encara més ben acompanyada.

... calla... si ara que m'hi fixo... avui fa just 14 anys que tornàvem!!!

NO VOLIEU UNA ACTA DE SECRETARIA?

Vaig arribar a l'escola a 5è d'EGB i per aquest fet era una de "les diferents". Potser per la dificultat de ser-ho, tota la vida he arrossegat manies, tics i sentiments de marginació que si no els hagués tingut hauria viscut encara molt millor.

A mesura que m'he anat fent gran sempre he evitat al màxim situacions de pseudo-marginació estúpides, d'aquelles que qualsevol grup genera per així sentir-se més poderós front al que acaba d'arribar: el més imbècil fa gràcia al líder del grup i ja el tenim afegit,sempre i quan sigui capaç d'enfotre's de tonteries, però importants si es vol ser reconeguda la seva pertinença. A vegades es pot ser molt cruel i empetitir a la persona, d'altres l'ajuden a ser més forta.

Tot això per dir que la setmana passada una colla d'amics ens vam juntar per anar a menjar bunyols de bacallà. Som amics que no fa gaire que ens coneixem però tot i així, es respira un carinyu latent. Sabem de les nostres vides per una afició tonta que tots tenim, una casualitat. I si havíem de ser 8 (per exemple), vam acabar sent 14: que si porto a una amiga, que si vindrà la meva germana, que si el cosí baixarà directament, que si hem recuperat aquell que fa temps que no veiem, que si el marit ja és un més... Faltaven alguns, no sobrava ningú i la Barceloneta anava plena de gent menjant bunyols i bevent  mojitos.

Tots vam anar afegint gent a la trobada i mica en mica es va crear una escalfor que no m'he tret de sobre en tota la setmana.

TRIBULACIONS (2)

Ahir m'hi vaig tornar a trobar. 

A primera hora tenia "uns assumptes pendents", no havia pogut rentar-me el cabell i al vespre anava al teatre.  No és que per anar al teatre hagi de rentar-me el cap però és allò que no et sents còmode així que, aprofitant que entre assumpte i assumpte tenia una estoneta lliure, vaig anar a donar un volt a veure si trobava alguna pelu. I si, molt atentament em van rentar el cap fent-me un massatge circulatori  i relaxant.

Per cert, que et rentin el cap el considero un dels millors plaers existents  (si, si, tipus Memorias de Africa). 

Seguint amb el que deia. A la peluqueria tot sortia tant rodat que vaig animar-me a que em fessin "les puntes". També, tot correcte ("te lo vacio un poco y te arreglo el escalado para que no te pese tanto y te aguante el moldeado"). I si, si, sols les puntes, una mica escaladet, tot bé. Però, clar, sempre arriba aquell moment en que tot s'espatlla:

ella - ¿te lo aliso? 

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso? 

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso? 

jo - fes el que vulguis

ella - te lo aliso

Total, abans d'entrar al curs (2n assumpte pendent), vaig posar el cap sota l'aixeta.

by Facebook

i ara ORANGE

A mi que em disculpin però vist això:

algú es pot resistira clavar-li queixalada?

Dolça i àcida, com la vida.

ON THE BRINK OF THE PRECIPICE

No suporto llegir un llibre subratllat, no m'agrada gens saber el que altres persones troben o no interessant en el que llegeixen: em desconcentra i començo a pensar en qui ho ha llegit, com deu ser, si li haurà agradat o no o si després de llegir-lo, el llibre l'ha marcat.

Deu ser culpa de de que sóc incapaç d'observar estils, maneres o intencions literàries i que la meva tendència a "anar de bòlid per la vida" sovint fa que se'm passin aquests petits detalls literaris que tant m'agradaria apreciar. Tambe és cert que si no ho faig serà que no ho necessito.

Potser per això quan aquest cap de setmana m'he trobat amb una sensació descrita en un llibre que m'ha estat donant voltes pel cap, m'ha sobtat:

Havia après a respectar l'abisme que en Mattia havia excavat al seu volant. Feia anys havia intentat saltar-lo, aquell abisme, i hi havia caigut. Ara es limitava a seure arran del precipici, amb les cames penjant en el buit."

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano

M'he esperat a llegir-lo a que el llibre passés una mica "de moda" i el cert és que m'està agradant. I sé que, si d'alguna cosa he fugit sempre és d'asseure'm a mirar la vida passar o el que és el mateix, limitar-me a seure arran del precipici penjant les cames al buit. 

Sols pel títol, la BSO seria una racció de Paquita la del Barrio (que mai està de més), a Precipicio (Tres Veces Te Engañé) però no hi ha manera de penjar-la. Així què, qui tingui Spotify allà la trobarà. Com sempre, una perla. 

BLAU = BLUE = BLUES

Fa dies que en Tohub parla de marxar. Marxar a un altre món on les necessitats, els valors i les aspiracions siguin unes altres. A mi em costa pensar en deixar tot això, els meus llocs, les meves persones... suposo que sóc més conservadora i menys arriscada del que voldria. 

Però hi ha dies en que res t'anima a resistir i tot i així hi continues suposo que per covardia.

 

Total, que aprofitant el dia de pluja me'n vaig al poble a olorar terra mullada que, segons diuen, reconcilia. I m'enduc la panificadora per fer pa que l'olor de pa torrant-se fa casa. I quan arribi començaré a preparar una part del sopar per gaudir amb quatre amics de menjars fets, per tots, amb il·lusió i expectants davant els resultats.

I com sempre, va per davant la qualitat davant la quantitat.

OJU, PERILL!!!

Comença la invasió. És una amenaça.

CARRERA CAP ELS OSCARS

Em repetiria si digués que m'agrada llegir al Paseante, però va, seré pesada un cop més: M'AGRADA LLEGIR AL PASEANTE. Per això ahir quan els ulls se'm tancaven de son però intentava fer una ullada ràpida a les novetats bloguesfèriques, mentre el llegia vaig pensar que somiava. Avui me l'he tornat a mirar i no, no somiava, no: en la seva particular gala he estat n-o-m-i-n-a-d-a!!! I mira, que m'ha fet una il·lusió que no sabeu com. 

Total que, després de fer-me la manicura i abans de recollir pedres per fer un mur al jardí aquest cap de setmana,  vaig a intentar comprar vots ensenyant-vos quatre fotos d'aquest-meu hivern sobretot per mostrar que no tots els hiverns han de ser freds i blaus.

Són fotos senzilles però és que la nominació a la Millor Direcció Artística m'ha pillat una mica... així... com ho diria... en calces???

DE GUAPO SUBIDO

Dissabte anava  al forn (a 2 quilòmetres de casa) a buscar uns deliciosos panets de mantega amb trocets de xocolata negre per esmorzar.

Em poso a la cua darrera un senyor d'uns 80 anys, alt, vermell de cara i amb gorra de mariner. Li pregunto: "és vostè l'últim?", "si senyora" contesta, "senyoreta!" el corregeixo i ell, sorprès, es gira cap a mi per arreglar l'error. Li acluco l'ull i li dic: "era broma, no pateixi, jo vaig néixer senyora i ho continuo sent". Ell, amb ulls riallers diu (picarón): "no és pensi, jo també sóc senyoret!". La conversa ràpida de tres minuts deriva cap d'on procedim (ell del Born, jo gracienca resident al Poble Nou) i el pa tant bo com fan al forn. Ens busquem per acomiadar-nos i emplaçar-nos una propera vegada.

Dimarts a primera hora del matí, aprofitant la fresca, voltava prop de l'Escola Industrial quan un porter maduret, escombra en mà, em veu passar. Jo, tot i escoltar el Fuentes, a la distància sento com em xiula, el miro, em fa l'ullet, li tiro un peto, ell fa el gest de venir i jo continuo el meu pas, talment com ho hagués fet Holly Golightly.

Avui, però, feia tard al meu cinquè curs d'iniciació a la dansa oriental. Estava comprant quan la senyora del costat, poquet a poquet, s'ha anat caient. Amb els ulls tancats i tapant-se'ls amb el seu braç deia: "és ansietat, és ansietat... estic passant un mal moment..." i tot esperant s el metge, la fornera i jo parlàvem per distreure-la encara que ella seguia amb els ulls plorosos i la mà ben agafada a la meva.

No sóc ni seré ningú per ella però m'hagués agradat dir-li que tot està arreglat, que descansi tranquil·lament, que els seus problemes han desaparegut.