DISSABTE SENSE FOC

Amb el trasllat de juliol, he perdut l'Utabon. I tinc el nas tapat. I no puc dormir. I no deixo d'estornudar. I a Gràcia els focs cremen.

I jo aqui, costipada (ja ho havia dit, això?).

Aprofitaré per gastar el VicksVaporRub que vaig comprar just marxar de casa els pares. Caduca aquest agost. De petita envejava a la cosina que era la pija i en tenia un pot sencer sols per a ella. En canvi a casa era considerat un producte "de luxe" i mai en vem tenir. Sort que una Nit de Nadal, entre la cosina, la meva germana i jo ens vem acabar el pot de la cosina. Revenja? per suposat.

A Gràcia les àvies encara deuen tocar les simbombes mentre canten jotes mallorquines. Delicadament "verdes". Costen d'entendre als no-entesos. Ja se sap, les coses díficils són las que més ens agraden. M'agraden les simbombes. 

El VicksVaporRub ja efecte. Bona nit.

TROBALLA via FACEBOOK

MOLA!!!

... segueixo gandula a l'hora d'escriure però 
hi han imatges que valen més que mil paraules...

INTENTANT SER ELEGANT

Hi ha moments en la vida d'una RaTeta en que el millor que pot fer és parar, seure, mirar, escoltar i oblidar mentre deixa la seva ment en blanc. Intentar meditar. Si fes el contrari, el que està acostumada, és a dir, actuar, segurament se'n penediria.

Així doncs, em mossego la llengua i em relaxo.

Comença aqui una nova setmana. Serà millor que la passada. I la propera, encara millor.

DESIDIA

Fa dies que dic que no tinc ganes d'escriure i el resultat, a la vista està. Però hi ha dies que no pots deixar d'escriure perquè necessites fer partícip (existeix en català?) als altres del teu estat. I avui és un d'aquests dies. L'estat? positiu.

I és que a vegades descobreixes llocs increïblement evocadors que tens a tocar i mai te n'havies adonat de que existien. I a vegades xerres, mires, coneixes a persones que tot i tenir-les molt a prop, no t'havies trobat. Hi ha dies que reps regals inesperats. Un llibre, unes paraules, uns riures.  El  millor de tot? construir il·lusions.

Fa dies que estic apalancá en quant a escriptura però no en sentiments

ALGÚ VÉ?

I QUÈ I QUÈ...

Ja heu enviat el vostre ball de cap d'any amb sabates vermelles ?(o negres, eh nois!). No us maregeu gaire... va ser una festa boja, boja!!

Recordeu que les imatges las heu d'enviar a la Violette durant aquesta setmana. Hi ha qui ja ho ha fet

AVÍS PEL 2010

Diuen els experts en quiromància i/o astrologia que aquest 2010 m'ha d'arribar un moviment professional. Concretament durant el primer semestre. I que en la vida personal potser també hi haguin moviments positius. Esperats.

Vull avisar que en cas de que qualsevol de les dues succeeixi no serà sols questió de sort. També aviso que si això no passa possiblement torni l'època gris en aquest cau. Però me'n sortiré.

google

I ja posats, també us asseguro que passi el que passi, durant el 2010 em seguirà agradant l'aigua calenta que deixa baf als miralls i gairebé crema la pell. És un dels meus petits plaers.

BLOGAIRE INVISIBLE 2010

Hasse falta desir nada mass???

 

PISTES

És un blog on costa ser indiferent

És un blog amb decissió cromàtica

Uns 426 quilòmetres em separen de la meva / del meu blogaire invisible

Més d'una vegada he llegit, amb admiració, els escrits de la meva / del meu blogaire invisible.

I és que no sols els homes en tenen un parell de ben posats!!!

TOT ESPERANT REGALS

Per una banda crec que he descobert la meva Blogàire Invisible i tot i que no la coneixia, penso que tenim gustos semblants, almenys en quan a disseny de blogs. La seguiré.  M'ha agrada molt com ha fet anar les pistes, molt, molt i molt. Ho deixo aqui, prefereixo que aquesta nit a les 00.00 sigui ella qui ho mostri.

I d'altra banda, en aquest dia plujós, hi ha qui ja espera els Reis. Com la tímida Blanca no es deixa fotografiar gaire, aqui la teniu davant la porta de la terrassa. És pacient i espera, il·lusionada, el moment d'obrir la porta als Reis:

Aquest vespre, abans del tradicional Sopar de Reis amb La Douce Françoise,  aniré a portar un gos tou i pelut. També és tradició. Com ho era perseguir (en una nit com aquesta) al de les ulleres. Després correré a obrir el primer regal de la nit.

Dono per suposat que els Veïns d'Escala hem estat tots prou bons per tenir regals. Així que, a disfrutar!!

missatge d'urgència per a la mama de la RaTeta: mama, en el cas de llegir aquestes línies tingues en compte que si vols seguir amb la teva tradició i fas que els Reis em regalin una dotzena de calces, si us plau, si us plau, que com a mínim siguin tipus biquini. Tot i ser més còmodes i abrigar més, les calces sobaqueres em molesten molt, sobretot la goma. T'estimo.

AUDREY vrs. MARILYN

Amb les sabates que encara ballen arribo al primer dinar de l'any. Sé que la gimnasta-patinadora hi és i el primer que fem és intercanviar-nos el calçat. Ens separen 30 anys. Passo a portar unes botes negres  altes, de bucaner, plenes de farvalants. De cop ella ha crescut uns centimètres i ens parlem de tu a tu. Ha demanat als "Reis" (i ho remarca fent "cometes" a l'alçada dels seus ulls) uns nous patins, "dels que creixen". Perfecte, penso, per fi podré aprendre a patinar sense comprar-me'ls. 

Fem el primer ressopó de l'any quan la gimnasta-patinadora ha reclamat els seus deu minuts. Pregunta què quan falta per Carnestoltes. L'àvia treu l'etern Calendari del Pagès (que n'és d'útil, aquest calendari) i comptem que just dos mesos.

És que vull disfressar-me de Marilyn Monroe (ahí, ahí! con un par de h... penso). Aquesta nena ha sortit amb caràcter.

Si, amb el vestit blanc que l'aire el bufa i els tirants que s'agafen pel coll. Corrobora. "Fa dies que ho diu però al febrer amb tirants..." clama la mare.

"Dona, tant rossa ella i tu tant morena...  l'any passat et feia vergonya posar-te la perruca de la Hanna Montana, i no volies desfil·lar per l'escola perquè hi havien els grans i anaves de rossa" (aquesta nena ha tret la faràndula del seu pare penso)

Si, jo volia anar de Miley Stweart però l'amiga 01 volia que anèssim iguals i com ja haviem quedat... I si no, de qui em puc disfressar?

"I d'Audrey Hepburn?" (idea brillant!). Ah...! s'interessa. Mama, és aquella de la foto que m'agrada de les ulleres grans de l'Ikea? Si, si, si. Guai. En cinc minuts tenim a la gimnasta-patinadora convençuda (i abrigada): uns leggins d'hivern negres, un jersei de llana negre de coll alt, ulleres  grans, perles al coll, polseres i anells brillants, sabates planes i un abric vist al Primark:

Aiii!!!! tinc unes ganes de disfressar-me!!! ... mmm... i em podré maquillar???? una mica els ulls... mmm... i portaré guants llargs??? siiii... mmm... i boquilla, com si fumés? siiiiii (déumeu... farandul·lera del tot)... però, portaré coroneta de princesa??? siiiii Guai. Em puc aixecar per anar a jugar amb la Barbie?

Buuuufff... (respir) encara no ha crescut del tot.

A SER FELIÇOS!!

i Bon 2010

i si voleu jugar una estoneta, piqueu aquí

SABATES VERMELLES (prova 1)

Senyores, Senyoretes, Senyors, Mademoiselles, Ladies, Monsiers... quan Mademoiselle Violette proposa, Blogville disposa.

Heus aquí una primera prova. Tinc la càmera de fotos a Cal Sr. Metge i no saben si podran fer rés per guarir-la. De moment, i mitjançant la càmera de mòbil, deixo aquí la prova de que JO HI PARTICIPO... no fos cas que algú malpensés.

Les meravelloses sabates vermelles noves comencen a dansar... i aviso, NO HI HA QUI LES ATURI!!! Dance with me, please, darling?

LA NADALA DE BLOGVILLE

Qui vulgui ja se la pot descarregar al nou canal de Blogville a Youtube

BONES FESTES

Podria desitjar-vos-les amb una nadala. Però no. Millor aquesta. Poso el play i començo a moure un peu, ara l'altre, giro el cap, dreta, esquerra, dreta, esquerra, pico la taula amb el palmell de la mà, moc el cap de banda a banda, somric, m'aixeco, pujo el volum tant com puc, salto, canto, crido, tot és bo, tothom és bo, algú té problemes? no hi han absències, tot va bé.

I això sols escoltant-la.

(gràcies Arqueòleg)

És el 2n Nadal que comparteixo amb vosaltres. És un gust haver-vos conegut.

MATINAR

Avui començo el dia abans. Demà escoltaré el cor del petit d'una amiga que per febrer (o abans) ens coneixerem les cares i per això, avui "recupero" les hores. Sembla mentida que dins d'aquella panxa ja tot estigui fet. De moment sols cal esperar, ell ja va creixent.

La ciutat o jo anem ral·lentides, els semàfors van alhora, les llums de Nadal brillen tranquil·les i el Fuentes sembla més relaxat del que d'aquí una hora, estarà. Ahir vaig acabar més tard del que volia, un parell de xerrades em van distreure d'anar a dormir (reconec que estic trobant el gust a això de relacionar-me "en pantuflas i boatiné").Totes dues d'última fornada. Totes dues (crec) amb somnis professionals encarrilats.  Hi ha qui busca i no troba. Hi ha qui troba i no busca. Aqui rés de sort, el que compta és l'opció personal que decideixis, el que tens a les mans, en definitiva, el repte de viure.

Arribo a la feina i amb la foscor, l'arbre del jardí llueix millor el seu guarniment. Reconec que se'l respecta força, que el fan anar elegant. Em preparo un te, avui Oolong Caramel (Tea Shop). Engego l'ordinador i apareix la notícia que una companya de 50 anys ja no tornarà més. Si volem acompanyar a la família, demà a les 15'00. Tant optimisme, tanta força per això?

És aquesta estona, quan tot està tranquil, quan et planteges si tot el que tens és el que vols, el que esperaves, el que somiaves, el que desitjaves.

MILLLOOOOONEEEEEEEEESSSSSSSDEEEEEEEEEEUROOOOOOOOSSS

Hi han son que em posen trista. Especialment el de la loteria, No recordo des de quan però no suporto aquesta cançoneta de fons ni Eurythmics i menys "El Carrusel Deportivo" dels diumenges (ho sento, sé que a algú li he caigut als peus).

Però la de Gordo, amb tots els seus tòpics casposos, potser és el que més: les imatges de gent disfressada entre el públic, "los niños de color de San Ildefonso", les ampolles de cava petant, "el tapar cuatro agujeros" em posen a mil. Serà que mai m'he enganxat "al joc". Rés de jugar als cecs (no recordo mirar si té o no premi), ni quinieles ni curses de cavalls (tot i que diu la meva mare que aquest si que toca).

 

Ara bé, això no treu que si, que segueixi la tradició nadalenca. Heus aquí el meu llistat:

- he comprat 20 números d'una cistella pro-viatge final de curs d'una escola rural del Penedès

- m'he partit un dècim (en cas de premi no sé que suposa econòmicament parlant) del Colmado Sebastian (Horta)

- una "participació" del número que ha comprat l'empresa on treballo (Baix Llobregat)

- 6 euros de la loteria del meu amic sabater, que aquest any s'ha ficat en política municipal (si, si, ell mateix ho diu, mal any) (Barcelonès)

I ara, els que més il·lusió em fan:

- una butlleta d'un poble de la Segarra on des de fa 103 anys juguen al mateix número i mai han guanyat rés

- i una altre de la comissió de festes d'un poble d'Aragó on durant l'hivern hi viuen 3 persones

De fet estic segura que si em toca alguna cosa serà d'algun d'aquestes dues últimes opcions.

Apa, sort per a tothom, sigui amb o sense Gordo

FOLCLORE VARIAT

Porto dies veient les maleïdes banderoles amb las que l'il·lustre ajuntament ens informa de la Cursa dels Nassos. No tinc rés contra aquesta cursa (contra d'altres si i més abaix ho comentaré) però si estic en contra de que ens tractin "de curtets" i ens ho hagin de donar tot ben mastegat.

L'Home dels Nassos és una tradició que fins ara no tenia imatge. És un personatge imaginari, no cal que l'últim dia de l'any un senyor disfressat es passegi per Barcelona (és la ciutat que conec) amb un nas gran. Cal descobrir el joc???

Ja posats, tampoc m'agrada la il·luminació nadalenca dels carrers.  Tant la Diagonal com la Gran Via com el Passeig de Gràcia són (si em permeten dir-ho) "pa mear y no hechar gota" que diria aquell. Són tristes, pobres, molt "horteres" i "chavacanes". Una mica d'elegància i p'alante. És la meva opinió.

I ja per últim, tampoc m'agraden les curses de braus. Porto dies discutint-ho i tenen raó els que diuen que estàn farts de que l'ajuntament regul·li i prohibeixi la nostra vida quotidiana. Però en aquest cas cel·lebraria que es deixin de fer, tant les curses com tot espectacle on es faci patir un animal. Malgrat qualsevol tradició que hagi existit.

SAPS QUE DIJOUS TINC UNA CITA?

Saps que dijous tinc una cita? em posaré la faldilla negra que tant m'agrada, la colònia d'olor àcida, em calçaré les sabates noves i marxaré cap a la nostra barra on, amb un somriure, m'esperaràs.

Seré puntual.

I farem com si gairebé no ens coneixessim. Igual que al començament. I removent-me el cabell diràs "però que guapa estàs!!!" mentre prenem una copa de vi blanc, com a les pelis dels '70.

I marxarem al restaurant, el nostre regal. I a mig sopar em diràs que se t'ha espatllat l'ordinador i no has pogut gravar el cd amb les músiques que cada any tries per a mi. I et renyaré: "aquests any d'acord però que sigui l'últim!". I així en portem ja 3 que no el rebo ;·)

I un any més cel·lebrarem que seguim trobant-nos bé rient junts. I m'escalfaràs els peus.

(potser excessivament rosa, aquest post però... avui toca...)

PERÒ... QUÈ M'ESTÀ PASSANT???

Dimecres desembalava coses que des de la gran mudança encara són al magatzem i de sobte trobo una bossa plena de guinguets nadalencs. Ho vaig deixar reposar un parell de dies (meditant que feia) i ahir, sense saber com ni perquè, vaig començar a penjar-les pel petit cau. El resultat és aquest.

 I em preocupa. Jo fujo del Nadal, per mandra i perquè em posen trista. Per això, que em deu estar passant???

HELL'S ANGELS

Després de setmanes sense poder anar al gimnàs, avui he continuat descobrint el que el petit complex  esportiu m'ofereix.

Mentre feia temps a que comencés la classe d'aquagim (recomanada per tota mena d'amigues i conegudes), xapotejava damunt les escaldes d'una piscina amb fons blanc, tipus mansió de Howard Hughes en el Hollywood dels '50. I en aquell moment ha succeït:

Una dotzena i mitja de cossos nuus, lleugerament tapats per uns slips de bany, han desfilat davant els meus ulls, mullats però perfectament enfocats. Sembla ser que a altres hores del vespre l'equip de waterpolo del barri entrena.

M'he recolzat sobre el braç esquerra i he seguit mirant.

Ells es feien broma, uns reien explicant (suposo) anècdotes del cap de setmana, altres es recol·locaven els cordons del banyador en el seu interior, el més gamberro (rialler) es tirava de cap a l'aigua enganxant els peus al seu ben proporcionat cul, talment com si d'una granota es tractés. I l'últim, el que feia tard, caminava despresa ensenyant orgullós el seu tronc tatuat. Tot era bellesa, tot harmonia.

Com si d'un somni es tractés en Carlos, el meu nou monitor, m'ha despertat amb un "¿vienes?", "i tant!" he contestat. Així ha començat la meva primera classe d'aquagim a la piscina blanca, aixecant pota dreta i/o estirant l'esquerra a ritme de Lady Gaga tot preguntant-me:

a) si George Clooney o Jude Law també entrenen a waterpolo (quina meravellosa imatge  m'està venint al cap)

b) si el fet de veure constantment publicitat (en l'autobús que para davant de casa) el llibre:

fa que vulgui donar resposta a l'hipòtesi estúpida i masclista que planteja el títol, i que em fa imaginar-me intentant desxifrar un mapa tot somniant en trobar un "príncipe azul":

MANDA WUEVOS!!!