LA LLIBRETA VERMELLA

Avui he après què és i com treure "els cavalls" de les tomaqueres (sembla que són branques auxiliars i gruixudes que cal treure si vols que la planta no perdi força). Un pagès del poble té pressa per arreglar el camp de tomaqueres, l'edat no el perdona i dijous l'han de tornar a operar. També m'ha ensenyat com plantar les canyes ja que les tomaqueres sembla que també tenen pressa per créixer. Mentres pugen, he comprat un parell de pebroteres. Falten 2 de cogombres i 2 de mongeteres, rés de perones que no las suporto, sinó de les rodonetes. A la gimnasta-patinadora li agraden i així aquest estiu la complaurem. Per cert, la gimnasta ara es dedicarà al volei. La vida, però, continuarà veient-la sobre els seus patins.

Després i sense saber perquè he començat a endreçar armaris. He començat separant roba que s'ha quedat petita o que sé que no usaré per donar-la. Enmig he trobat sabates, bolsos i bosses de treball. Dins d'una, plena de papers, he trobat una llibreta vermella de quadricula gran. He recordat que hi copiava els poemes que, sobre els 18 anys, devorava. O escrits plens de febre post-adolescent que escrivia sense parar.

Malauradament avui quan ho rellegia no he recorda't a qui anaven dedicats. Promeses fallades de no-oblid.  Fa pena pensar que tanta exaltació per morir en el temps.

 

13, rue del Blogville: El del colmado

Piticlin, piticlin, un euret per aquí, dos per allà i poquet a poquet que estalvio per dur a la sòcia de creuer. "Provi, provi aquestes taronges que me les acaben de portar de Xile i ja veurà que bones que son... clar que per bona, vostè, senyoreta Mercè, que ja sap que em duu de cap!"

I és que per ser un bon tender cal ser un pèl picarón però tenir una bona idea de com fer el negoci. Quan el pare em duia a vendre gel per les cases vaig aprendre a tractar amb parentes pesades. Ara, això, és bufar i fer ampolles. Què volen cansalada viada? aquí la té! que vol bacó? provi aquest, és un pèl crua però li encantarà! (és la mateixa però no s'ho creuen)

Si ja dic jo que per a ser tender cal tenir mà esquerra!

fotografia i photoshop: Helena Batlle

maquillatge: Cazcarra Imatge Group

13, rue del Blogville: la clienta del colmado

A mi sempre m'han criat que quan se surt al carrer, cal anar polit i endreçat. I si pots lluir millor. I si tens un cos per ensenyar, més que més. Sempre he sigut mona i he tingut unes formes per mostrar. De fet, el sr. del colmado de sota casa, quan em giro per pesar les verdures, em mira el culet... eps! jo que ho sé!! Ja ho deia la meva mare "nena, amb aquest paner faràs còrrer a tots els homes". I tant si corren!!

També és cert que per lluir s'ha de patir. Ahir, a les tantes de la nit i mentre veia Salvamedeluxe m'estava fent les ungles... com avui volia anar de vermell!!! i ja veus després un cop acabada, posa't els bigudis per dormir. És que els dissabtes sempre m'arreglo especialment. Per què??... ara no sé que dir... no sé si dir-ho... és que els dissabtes.... vaaa, ho explico... els dissabtes és el dia que baixo a comprar... al colmado... i si... el senyor adroguer em fa tilín... tilín!!!

2. El Rompetechos

1. La portera

fotografia i photoshop: Helena Batlle

maquillatge: Cazcarra Image Group

CAMP DE TOMAQUERES

Al final, si que van passar els Reis d'Orient a destemps i,
després de gairebé un any sense apretar el botó,
ja torno a tenir l'estri de captar moments.

Quedeu avisats

ROSES GRANES

En el trasllat de les muntanyes de Barcelona a la plana de la Ciutat Comtal (i com m'agrada aquesta expressió), vaig enviar a l'estranger un roser de flors granats. Quan érem a les muntanyes m'obsequiava amb mitja dotzena de roses que adornaven el porxo de l'entrada de casa. Ara, al jardí del Penedès, podria collir cinc dotzenes de roses granats i encara en quedaria alguna. Granat. Abans vivia dins un test, ara arrela directament al terra.

 Google

Sé que haig de pagar la crisi però, posats, paguem-la tots. Els que se'n beneficien, més.

Fa dies que busco un bri positiu, un pel d'esperança, una idea on recolzar-nos, descansar del neguit per seguir amb aquesta estúpida però cruel crisi. Ahir, malgrat el dia blau i granat, tampoc  hi va haver treva: la situació és difícil i seguim sense expectatives. Tot i això esmorzant s'ha alçat una veu reclamant una especialització dels productes agraris de qualitat. Pensant, és una idea positiva i possible. Les mateixes arrels dins un test diferent, un test millor. Una altre veu em comenta que això és Ia fi del capitalisme i que per això aquesta crisi és positiva, que igual que el comunisme, el capitalisme també té data de caducitat. Que la mateixa paraula, crisi, ho defineix i que no sabem el que vindrà però que no ha de ser dolent. Jo no ho veig clar però...

I llavors es quan recordo que parlar segueix fent créixer a les persones i que pensar millora la base sobre la que es recolzem. El mateix test amb el millor adob.

13, rue del Blogville: Rompetechos

Ja pot anar dient, ja, la dona aquesta... i que n'és de pesada... sempre dient el mateix: que si la veïna rep senyors, que si el senyor sempre duu masses coses al sac, que si el sac és ple de material de "contrabando"... que no se n'adona que potser si que sóc un pèl curt de vista però de sentir-la, la sento! Potser no l'escolto però bé, jo a "lo" meu, que tinc feina i haig d'arribar depresa a casa. I si les escales estan acabades d'escombrar, que s'aguanti, que a mi això de l'ascensor mai no m'ha agradat, que ja sap que mantenir el tipus rés de gimnàs, jo sóc de pujar escales. De dos en dos i si molt m'apuren, fins i tot alguna de tres. De passada m'estalvio uns dinerets que fa sis mesos que em truquen els de l'òptica per a que passi a fer-me la revisió anual de la vista i al preu que estan els vidres...

1. La portera

fotografia i photoshop: Helena Batlle

maquillatge: Cazcarra Image Group

REGALS A DESTEMPS EN DIES DIFÍCILS

Se m'ha fet tard. Sembla mentida com els dies volen, siguin bons o dolents. M'he entretingut mirant V (si, si, la dels ratolins però sense ratolins... és el que té intentar fer una sèrie "cool", es perden els orígens), després fent encàrrecs per distreure un dia difícil de passar, sopar amb la mama (nit de confessions), arribar depressa per acabar un "asuntillo" i ara preparant el dinar de demà:   

 (darrera oportunitat d'Operació Biquini: alcohol, lejos de mi!!)

Ahir en Tobuh em va dir que aquest any els Reis Mags passaran un pèl abans. Sembla que se n'ha cansat d'aquestes fotos cutres fetes amb el mòbil i que si sóc bona i no faig enfadar als papes (ni al veí maleducat que fa obres, ni al jefe, ni a la bruixa avorrida -que maca és-, ni al trepa que tinc al costat, ni al Kiket-marikonet ni a ell), que si faig tot això potser, potser un matí em trobaré vora el llit, al costat de les sabatilles d'anar per casa, un regal acabat d'arribar de l'Orient.

Mentre tallo la pinya, pelo el meló i rento les maduixes apreto fort el ganivet tot escoltant el seu soroll tallant sobre la fusta. Material noble, sincer. I torno a pensar que avui ja ha fet cinc anys que el meu pare no hi és. I el dia ha costat de passar perquè la memòria és sel·lectiva i avui sols vol recordar els moments durs i intensos. Per sort, la resta de l'any recorda els moments compartits, de colors vius com la fruita de primavera que sembla que definitivament, ja és aqui.

FRACCIÓ DE SEGON

Tot i que diuen que no és una pel·licula realment de Woody Allen, no em canso de tornar a veure Match Point. M'agrada. Cada vegada hi descobreixo matisos desconeguts: serà que encara hi ha actors que els agrada interpretar? i guionistes que els agrada fer guions? i directors que els agrada dirigir?

L'inici és bestial. Brutal que diria aquella.

És cert. Davant d'un esdeveniment, d'un indici, d'un símptoma mai saps cap a quin costat caurà la pilota, tot i que internament saps cap on voldries que caigués. Per a mi, que segueixi endavant. I d'acord, amb bona cara.

Aquesta setmana hauria de ser menys plujosa, ja. I més tranquil·la. I més rutinària (qui hauria de dir, jo demanant rutina). I sobretot, més inspirada.

NUNCA MAIS

Si us plau, si mai us parlo de tornar-me a matricular a alguna asignatura, recordeu-me aquest missatge

13, rue de Blogville: la portera

I jo que no entenc com s'ho fa, la dona aquesta, per sempre tenir alguna cosa a fer quan entro per la porta o baixo de l'ascensor:  què si ha de posar les cartes a la bústia (i de passada, mirar de reüll), que si han baixat mobles i cal fregar (i de passada, mirar de reüll), que si són del meu pis les calcetes que han caigut pel celobert (i de passada, remirar-me de dalt a baix)... ufff... quin "peñazo" de dona... El "colmo" és el gos petaner que té a la porteria. Fins ara tocava escoltar el luisdelolmo xerrant per la radio quan fregava l'escala (bé, el que és fregar, fregar, rés. En tot cas remenar l'aigua bruta del cubell) però des que té el gos que udola fins que no la torna a veure, no hi ha qui visqui.

Jo segueixo pensant que hi ha persones que no estan preparades per viure o treballar en comunitat.

Agraïments

Fotografia: David P.

Photoshop: Helena Batlle

Maquillatge: Cazcarra Image Group

NO PUEDORRRRRRR!!!

"Con tanta llúvia, no estoy ni pa follá" 

(comentari escoltat al bus 40)

I jo, la veritat, és que estic igual. Deu ser que un cop més, "l'opinió pública" té la raó. De totes maneres, i amb la intenció de pujar els ànims ahir, tot acabant un esmorzar molt interessant però altament depriment (Estatut, borsa, Grècia i Zapatero-el sòmines) vaig reclamar que d'una vegada per totes comencessin a parlar de pits, cuixes i culs, que ja és primavera i que l'any passat per aquestes alçades ja estaven nerviosos. Suposo que demà parlarem del Barça. I suposo que també seguirà plovent. Com ahir, com avui, com cada dilluns, com cada setmana... S.O.S.!!!

SOL ja!!!

 imatge : www.layoutsparks.com

JA NO PUC MÉS!!!

Una altre nit de diumenge que plou. Un altre dilluns trist. I jo sense ganes de rés més que contemplar. I menjar formatge, d'aquell de forats. I comença a ser tard però encara tinc el pa fent-se, ara que he recuperat la màquina de transformar la farina en pa. I m'haig d'esperar, clar.

Aquest cap de setmana ha estat el que seria un cap de setmana normal però que no sempre ho és. Anar a fer un volt, imaginar-se com serà el jardí un cop arreglat, menjar (massa), dormir molt, riure... mirar el Barça. Tant senzill com això.

I clar, segueix plovent. Almenys farem feliços als nous hostes: sis enciams, una alberginiera, una carbassonera, sis cebes i sis tomaqueres. Un parell de maduixes ja comencen a agafar color. El sol, quan surt, té ganes d'escalfar però el coi aquest de núvols no el deixen. Fins quan?

I no sé què vull ser quan sigui gran. I la caçadora texana em va estreta. I tinc mandra de preparar el dinar de demà. Però la setmana continuarà i de seguida tornarà a ser divendres... dissabte... diumenge... i tornarà a ploure.

cançoneta ñoña però què passa? ... plou... no dono per a més...

QUESTIÓ DE VEINATGE

Tenia ganes de canviar d'aires. Els nanos se m'estaven tombant. Això de viure a pagès està bé però aviat haurien d'anar a l'institut i no era plan d'estar tot el dia al cotxe amunt i avall. A més cada vegada se m'estaven tornant més salvatges. Un parell de vegades havia salvat el gat de fumar-se un petard com exemple "light" de la situació.

Quan de joveneta vaig venir a la ciutat a estudiar vivia en un edifici on hi havia Escala A i Escala B. Edifici de 14 pisos d'alçada on hi vivia tanta gent com el poble d'on venia! Per això ara vam buscar un barri més tranquil i una escala més petita. El problema va ser que els nens no van acabar d'asimilar el canvi. De fet, en Joan em tranquilitza dient-me: "no passa rés carinyu, a la vida s'hi trobaran". Però hi ha quelcom dins meu que no em deixa estar tranquil·la.

Annex 1
Disculpi Sr. però crec que es confón... comença a ser hora que es gradui correctament les ulleres (o té tants deutes que no li queden dinerets per fer-ho?) perquè rès més allunyat que pretendre lligar amb vostè. Què jo amb el meu Joan sóc requetefeliç.


Annex 2
Doncs miri, vostè que està tant enfeinat pujant trastos (d'on els treu?) no s'haurà fixat que en tinc 3 i no 2, de fills... per cert, i vostè a què es dedica? perquè la portera comenta que puja carregat a hores intempestives...

EXPERIÈNCIA LABORAL

Quan vaig començar a treballar (compto i fa la friolera de 23 anys, ja) tenia dues companyes que em van ensenyar com treballar, transmetent-me coneixements que, fruit de l'experiència, m'ajudaven a que tot fos més fàcil i ràpid.

Va passar el temps i vaig canviar de feina. Allí em vaig trobar amb companys que, fruit de l'experiència, m'explicaven com resoldre dificultats per fer més agradable el dia a dia laboral.

Ara, vint anys més tard esmorzo amb companys que, fruit de la seva experiència, debaten la seva visió de l'actualitat. Professionals amb llarga experiència discuteixen sobre econmomia, política, cultura, societat lligant temes un darrera l'altre, demostrant que els fets  no són fenòmens aïllats sinó que tenen una relació clara: que tot està interconnectat. Cada esmorzar és una classe magistral i cada dia és un exercici d'intel·lectualitat absoluta. Sense noms grandilocuents sinó amb la senzillesa de qui està acostumat a exigir-se el màxim dia a dia. I tot enmig d'un cafè i un entrepà. Cal dir que sovint aquests subjectes són elements discordants i difícils de cara als qui manen: la seva postura ha estat clara al llarg dels anys i molesta als que l'han variat, seduïts per petites àrees de poder.

D'altra banda hi ha els que tot just comencen i que, sense vergonya i tot i ser analfabets, reivindiquen  una nova manera de fer les coses. Per suposat, més "moderna". Sovint aquest nou model es tradueix en un senzill copy/paste de feines alienes o bé d'informacions poc contrastades . Això si, la mar de moderns.

Tot això per dir que jo, RaTeta Miquey, segueixo confiant amb l'experiència com a principi vital per viure i que seré "queca" però m'entusiasma escoltar als que van per davant meu. Després, amb tota llibertat, decidiré que vull fer. 

Feliç Sant Jordi. Petons i llibres per a tots.

OJU, RECOMANACIÓ!!!

Estri imprescindible per fer i obtenir petons de mel el dia de Sant Jordi.

 

 

ufff... SOPAR DE PRIMAVERA... sento que em repeteixo...

Fa anys, quan treballava en un petit lloc on tots ens coneixíem i compartíem temps laboral i temps d'oci, vam instaurar fer un sopar de primavera. Amb nova llum, els nous brots creixen, les gallines aprenen a pondre ous, el sol comença a cremar la pell blanca i nosaltres amb nous objectius i en una ambient distès, xerràvem, reien i fèiem tot allò que es fa quan et trobes bé amb la gent que t'envolta. Ens renovavem.

El problema ve quan això canvia. Ens fem grans i descobrim que el que abans eren maníes tontes ara són defectes que ens molesten (em molesten?), que els que abans eren "marisabidillos" ara son trepas i que amb qui abans comparties "secrets" ara et clava (si no vigiles) "punyalaes traperes". En definitiva, descobreixes que aquest sopar o qualsevol altre, perd sentit. Per sort segueix havent persones amb qui continues compartint moments. I de noves amb noves expectatives. 

De fet, em recordo que el món (abans i ara) segueix rutllant.

QUE FLUYA, QUE FLUYA...

 

El millor de tot és que estem condemnats a entendre'ns...

MOCADORS, de mocar

De sempre que m'ha agradat l'olor de roba planxada, un cop freda. Com tantes altres raTetes i raTolins, intento tenir el mínim de roba que calgui planxar però és una feina que m'agrada. És neta, poc cansada i amb resultat visible.

D'adolescent m'agradava planxar les camises del pare (primer els braços, després el coll del revés, la peça de l'espatlla, els darreres i acabant pel davant), les bruses blanques d'estiu i sobretot, els mocadors.

Els mocadors havien de ser blancs, de coto i lo más: amb un petit brodat, de fil blanc, amb les inicials a una cantonada. Es veu que era un regal per quedar bé quan no sabies que portar tot i que a la meva mare no li agrada, diu que no vol regals que li recordin que plorarà. Té raó, la mama.

Si remeno per casa dels pares encara trobo mocadors amb les inicials dels avis: PRP ó ACS. Quan es van casar van passar a RC. Part (els sencers) els va heretar la mare. Quan era jove, com diu ella, es va brodar RRC per després, un cop casada, passar a AR. Feia hores extres per pagar-se l'aixovar, part del qual encara es pot veure als seus armaris i te l'ensenya amb il·lusió. El meu pare d'això (mocadors o aixovar) no en tenia. Primer eren la roba o les sabates.

Bé, tot això per dir-vos que no entenc com avui, dia de primavera total, JO, RaTeta Miquey constipada (amb el nas rajant i els esternuts a flor de pell) faig servir els mocadors de paper per mocar-me, dels que esgarrapen el nas cada cop que els utilitzo.

SALVEM EL CABANYAL

Tardo en reaccionar, ho sé.

D'AQUELLS MOMENTS DE QUE PARLÀVEM

Si, dels Petits Moments de Felicitat. Dissabte passat a l'hora d'esmorzar, sense presses, intento acabar un llibre que havia començar durant la nit. Em costava deixar-lo i poquet a poquet l'havia devorat. Cuatro Amigos de David Trueba. A mi aquest xicot sempre m'ha caigut bé i el llibre enganxa. Trec una cadira baixa al balcó, em poso el vestit de tirants que a l'estiu veu la llum (pensant que potser així, el clima estiuenc arribarà abans), acabo el te Lipton Caramel, sec i....

Algún veí del meu petit racó de món sembla que està aprenent a tocar la gaita... o el sac de gemecs... o no sé. Uns veïns l'han criticat, d'altres s'han queixat i uns quants ens hem assegut a escoltar-lo.

Inauguro així Els Meus Moments de la Vida de 41 Anys.