UNA IMATGE VAL MÉS QUE 1000 PARAULES

Es pot dir més alt però no més clar. Estic patint un acoso y derribo a casa. Tot i així ens hem ventilat un quilo que, en una gata, és molt. Serà per salut, serà pel preu del pinso-light però és. L'operació bikini va viento en popa.

Xerro poc de coses importants, aquests dies. Però tot està tant fotut i desanima de tal manera que prefereixo viure a una setmana vista i no mirar més enllà. Almenys uns dies.

ES DE SER INÚTILES

Tot fent un tallat, xerrava avui amb una companya de feina que aquest matí ha anat a la dietista i que s'ha aprimat 2 quilets. Després de les felicitacions pertinents, plenes d'enveja insana manifestada obertament, m'explicava el que significa per a ella aprimar-se, que hi ha alguna cosa dins seu que li diu que no serà capaç però que farta d'aquesta veu, ella i sols ella ho farà (un aplaus!!!).

Fa un parell d'anys que s'ha separat del pare dels seus fills, un personatge un pel dèspota i malcarat (hem treballat junts) que quan ella va decidir deixar-lo, li va dir: "que no veus, dona, que grossa així com estàs ningú es fixarà en tu?". I quan m'ho explicava he pensat (però no he dit) que quina classe d'ésser ha de ser ell que per a que no el deixin, li tira aquesta floreta esperant que així no l'abandonin.

... es de ser inútiles...

"SILLÓN LUNA"

Aprofitant el cap de setmana, vaig a gaudir una estoneta dels meus "Sillon Luna"

VICISSITUD

vicissitud (generalment en pl) f Successió d'una cosa a una altra tota diferent, alternativa d'esdeveniments pròspers i adversos. Les vicissituds de la vida.

Ella, però, no entén el perquè

MANEL vrs BRUCE, EL FENOMEN

Ara que m'he fet més gran me n'adono que inconscientment m'agrada dur la contrària. Però no "perquè si" sinó que em costa "formar part de", no m'agrada sentir-me borrego i generalment  primer em miro les coses a una certa distància per després, si cal, ficar-m'hi de cap.

Per això quan fa un parell o tres d'anys va sorgir el Fenomen Manel amb en Tohub no enteníem aquest pretés nou fenomen social. D'acord que la música és agradable, les lletres maques, el "look" nostrat, fins i tot en Guardiola hi era present però tot això els feia tant perfectes, tant "d'aquí", tant "de casa" que a mi se'm van travessar. Si, sonen bé, però ja està, no?

No, no estava. Aquella primavera d'entrades esgotades al Palau, col·leccionistes de concerts acumulaven corrandes per a l'endemà poder dir: "jo vaig ser allà", va desembocar en un estiu on una parella de joventut recuperada feia de groupies travessant places de Gràcia buscant on tocaven per festes per després fer-nos-ho saber al respectable públic . Fenomen social.

Ara però, està de moda dir que els Manels cansen. No, senyores i senyors. El Fenomen Manel ja cansava fa dies. Com el Fenomen Bruce: qui no coneix aquell individu que ha anant a tres concerts seguits del Boss per identificar que el mi bemol de la tercera cançó del primer dia no es corresponia amb el del tercer (no sé si ho he dit bé, això: ho he mirat a la wikipedia). I jo que no sóc melòmana perquè tant escolto Pastora com Paquita la del Barrio com MaximaFM considero, però, que els Manel no han enganyat en aquesta 2a entrega, han estat sincers i han intentat millorar.

Resumint: no creem mites ni religions del que només és un entreteniment i menys a les nostres edats (això és extrapolable al futbol, a la droga o al Colin Firth). És música, distensió, relax... i prou.

I si be trobo un pel pretensiós el seu videoclip d'Aniversari (que coi, els deu fer il·lusió, no?), mentre llegeixen, escoltin si us plau La Cançó del Soldadet: esgarrifa!

PD si, Tohub, estic defensant els Manel... si, si, jo...

HISTÒRIA D'AMOR

EL BIGSUR

Fa anys, ara ja masses, quatre amigues vam voler donar una sorpresa a una cinquena que s'havia enamorat d'un californià i feia mesos que vivia a la costa oest nord americana, enmig de cases baixes, carreteres immenses i d'un clima temperat.

Després de les catorze hores de vol, la tieta rica de Santa Monica ens va rebre a casa seva (piscina exterior climatitzada inclosa) amb un immens bol de guacamole que, intacte, va retirar perquè nosaltres, amb una gana salvatge i la panxa buida però educades de mena,  prudentment vam esperar a que fos l'hora de sopar. No coneixíem, encara, la moda de la Coronita prèvia, nachos i  guacamole. Això no ens ha tornat a passar.

Una gràcia afegida era que tornàvem el dia del meu aniversari. Els de casa ens van despertar per felicitar-me quan a Barcelona ja acabava el dia i a l'hotel de l'aeroport tot just començava. No tinc clar si aquell any vaig fer anys o no però recordo emocionada les seves veus esverades, impacients i il·lusionades dient  que "d'aquí unes hores ens veiem!".

Ens barrejavem la roba i dins la camioneta compartiem auriculars per cantar (ho sento, no m'ho tingueu en compte):

I així vam passar unes vacances de setmana santa, anant a Hoover Damm després de lluites infructuosos per arribar-nos al Grand Canyon, dormint a Las Vegas, passejant sobre els tacons de la Marilyn, menjant el turkey day i mullant-nos els peus a Carmel una tarda que em vaig prometre tornar al Big Sur aviat i encara més ben acompanyada.

... calla... si ara que m'hi fixo... avui fa just 14 anys que tornàvem!!!

NO VOLIEU UNA ACTA DE SECRETARIA?

Vaig arribar a l'escola a 5è d'EGB i per aquest fet era una de "les diferents". Potser per la dificultat de ser-ho, tota la vida he arrossegat manies, tics i sentiments de marginació que si no els hagués tingut hauria viscut encara molt millor.

A mesura que m'he anat fent gran sempre he evitat al màxim situacions de pseudo-marginació estúpides, d'aquelles que qualsevol grup genera per així sentir-se més poderós front al que acaba d'arribar: el més imbècil fa gràcia al líder del grup i ja el tenim afegit,sempre i quan sigui capaç d'enfotre's de tonteries, però importants si es vol ser reconeguda la seva pertinença. A vegades es pot ser molt cruel i empetitir a la persona, d'altres l'ajuden a ser més forta.

Tot això per dir que la setmana passada una colla d'amics ens vam juntar per anar a menjar bunyols de bacallà. Som amics que no fa gaire que ens coneixem però tot i així, es respira un carinyu latent. Sabem de les nostres vides per una afició tonta que tots tenim, una casualitat. I si havíem de ser 8 (per exemple), vam acabar sent 14: que si porto a una amiga, que si vindrà la meva germana, que si el cosí baixarà directament, que si hem recuperat aquell que fa temps que no veiem, que si el marit ja és un més... Faltaven alguns, no sobrava ningú i la Barceloneta anava plena de gent menjant bunyols i bevent  mojitos.

Tots vam anar afegint gent a la trobada i mica en mica es va crear una escalfor que no m'he tret de sobre en tota la setmana.

TRIBULACIONS (2)

Ahir m'hi vaig tornar a trobar. 

A primera hora tenia "uns assumptes pendents", no havia pogut rentar-me el cabell i al vespre anava al teatre.  No és que per anar al teatre hagi de rentar-me el cap però és allò que no et sents còmode així que, aprofitant que entre assumpte i assumpte tenia una estoneta lliure, vaig anar a donar un volt a veure si trobava alguna pelu. I si, molt atentament em van rentar el cap fent-me un massatge circulatori  i relaxant.

Per cert, que et rentin el cap el considero un dels millors plaers existents  (si, si, tipus Memorias de Africa). 

Seguint amb el que deia. A la peluqueria tot sortia tant rodat que vaig animar-me a que em fessin "les puntes". També, tot correcte ("te lo vacio un poco y te arreglo el escalado para que no te pese tanto y te aguante el moldeado"). I si, si, sols les puntes, una mica escaladet, tot bé. Però, clar, sempre arriba aquell moment en que tot s'espatlla:

ella - ¿te lo aliso? 

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso? 

jo - no, no, natural

ella - ¿te lo aliso? 

jo - fes el que vulguis

ella - te lo aliso

Total, abans d'entrar al curs (2n assumpte pendent), vaig posar el cap sota l'aixeta.

by Facebook

i ara ORANGE

A mi que em disculpin però vist això:

algú es pot resistira clavar-li queixalada?

Dolça i àcida, com la vida.

ON THE BRINK OF THE PRECIPICE

No suporto llegir un llibre subratllat, no m'agrada gens saber el que altres persones troben o no interessant en el que llegeixen: em desconcentra i començo a pensar en qui ho ha llegit, com deu ser, si li haurà agradat o no o si després de llegir-lo, el llibre l'ha marcat.

Deu ser culpa de de que sóc incapaç d'observar estils, maneres o intencions literàries i que la meva tendència a "anar de bòlid per la vida" sovint fa que se'm passin aquests petits detalls literaris que tant m'agradaria apreciar. Tambe és cert que si no ho faig serà que no ho necessito.

Potser per això quan aquest cap de setmana m'he trobat amb una sensació descrita en un llibre que m'ha estat donant voltes pel cap, m'ha sobtat:

Havia après a respectar l'abisme que en Mattia havia excavat al seu volant. Feia anys havia intentat saltar-lo, aquell abisme, i hi havia caigut. Ara es limitava a seure arran del precipici, amb les cames penjant en el buit."

La solitud dels nombres primers de Paolo Giordano

M'he esperat a llegir-lo a que el llibre passés una mica "de moda" i el cert és que m'està agradant. I sé que, si d'alguna cosa he fugit sempre és d'asseure'm a mirar la vida passar o el que és el mateix, limitar-me a seure arran del precipici penjant les cames al buit. 

Sols pel títol, la BSO seria una racció de Paquita la del Barrio (que mai està de més), a Precipicio (Tres Veces Te Engañé) però no hi ha manera de penjar-la. Així què, qui tingui Spotify allà la trobarà. Com sempre, una perla. 

BLAU = BLUE = BLUES

Fa dies que en Tohub parla de marxar. Marxar a un altre món on les necessitats, els valors i les aspiracions siguin unes altres. A mi em costa pensar en deixar tot això, els meus llocs, les meves persones... suposo que sóc més conservadora i menys arriscada del que voldria. 

Però hi ha dies en que res t'anima a resistir i tot i així hi continues suposo que per covardia.

 

Total, que aprofitant el dia de pluja me'n vaig al poble a olorar terra mullada que, segons diuen, reconcilia. I m'enduc la panificadora per fer pa que l'olor de pa torrant-se fa casa. I quan arribi començaré a preparar una part del sopar per gaudir amb quatre amics de menjars fets, per tots, amb il·lusió i expectants davant els resultats.

I com sempre, va per davant la qualitat davant la quantitat.

OJU, PERILL!!!

Comença la invasió. És una amenaça.

CARRERA CAP ELS OSCARS

Em repetiria si digués que m'agrada llegir al Paseante, però va, seré pesada un cop més: M'AGRADA LLEGIR AL PASEANTE. Per això ahir quan els ulls se'm tancaven de son però intentava fer una ullada ràpida a les novetats bloguesfèriques, mentre el llegia vaig pensar que somiava. Avui me l'he tornat a mirar i no, no somiava, no: en la seva particular gala he estat n-o-m-i-n-a-d-a!!! I mira, que m'ha fet una il·lusió que no sabeu com. 

Total que, després de fer-me la manicura i abans de recollir pedres per fer un mur al jardí aquest cap de setmana,  vaig a intentar comprar vots ensenyant-vos quatre fotos d'aquest-meu hivern sobretot per mostrar que no tots els hiverns han de ser freds i blaus.

Són fotos senzilles però és que la nominació a la Millor Direcció Artística m'ha pillat una mica... així... com ho diria... en calces???

DE GUAPO SUBIDO

Dissabte anava  al forn (a 2 quilòmetres de casa) a buscar uns deliciosos panets de mantega amb trocets de xocolata negre per esmorzar.

Em poso a la cua darrera un senyor d'uns 80 anys, alt, vermell de cara i amb gorra de mariner. Li pregunto: "és vostè l'últim?", "si senyora" contesta, "senyoreta!" el corregeixo i ell, sorprès, es gira cap a mi per arreglar l'error. Li acluco l'ull i li dic: "era broma, no pateixi, jo vaig néixer senyora i ho continuo sent". Ell, amb ulls riallers diu (picarón): "no és pensi, jo també sóc senyoret!". La conversa ràpida de tres minuts deriva cap d'on procedim (ell del Born, jo gracienca resident al Poble Nou) i el pa tant bo com fan al forn. Ens busquem per acomiadar-nos i emplaçar-nos una propera vegada.

Dimarts a primera hora del matí, aprofitant la fresca, voltava prop de l'Escola Industrial quan un porter maduret, escombra en mà, em veu passar. Jo, tot i escoltar el Fuentes, a la distància sento com em xiula, el miro, em fa l'ullet, li tiro un peto, ell fa el gest de venir i jo continuo el meu pas, talment com ho hagués fet Holly Golightly.

Avui, però, feia tard al meu cinquè curs d'iniciació a la dansa oriental. Estava comprant quan la senyora del costat, poquet a poquet, s'ha anat caient. Amb els ulls tancats i tapant-se'ls amb el seu braç deia: "és ansietat, és ansietat... estic passant un mal moment..." i tot esperant s el metge, la fornera i jo parlàvem per distreure-la encara que ella seguia amb els ulls plorosos i la mà ben agafada a la meva.

No sóc ni seré ningú per ella però m'hagués agradat dir-li que tot està arreglat, que descansi tranquil·lament, que els seus problemes han desaparegut. 

BON DILLUNS!!!

Me'l miro del dret i del revés i no trobo un ram més maco que aquest:

Mirar-lo em serveix per intentar desintoxicar-me una mica d'aquesta quotidianitat plena de realitats  que  fa dos anys no existien i que em costen d'entendre.  Acabo d'escoltar a la radio que la menyspreada Sra. Maria és la culpable de la crisi energètica per ventilar casa seva més dels 5 minuts reglamentaris cada dia. O que anar per autopista a 120 enlloc de 110 farà que d'aqui vint anys la benzina dobli el seu preu.

Mirar un regal fet amb el cor em serveix de relax mental i emocional. Tant senzill com això.

Vagi bé la setmana (cap de setmana de 3 dies!!! ueeeeeee!!!)

IMATGES DE SAINETE QUE FAN MAL

Un cop més, una imatge val més que mil paraules

A vegades però, el silenci no és la millor resposta (eh, comunitat internacional?).

(anàlisi i actualitat)

... P'ARRIBA, QUE SI NO...

Hi ha dies en que els enviaries TOTS a fangar:

- al Que-Mana-Una-Mica que per fer la punyeta al Que-Mana-Més et fa repetir una feina ben feta i malgrat em rebenti, ho faig: sóc la Que-No-Mana-Gens.

- o a l'amic quan veus que no lluita per sortir-se'n tot i que podria ser immensament més feliç si de la seva vida allunyés la covardia

- o  als que constament reviuen la censura que molts ja no hem conegut, oblidant que la llibertat d'expressió és un dret. I no, no contamina, fa pensar.

- o a la comunitat gris que prefereixen estavellar-se políticament abans que deixar de banda les ambicions personals, obrir una miqueta el cap i pensar en una ciutat real, amb personalitat i història, on vivim les persones. Si us plau, poden deixar d'enderrocar barris? Les Corts, Vallcarca... ens estàn buidant de referents!!!

En aquests dies és quan agafo les botes de caminar, enfilo muntanya amunt cap a Sant Medir sabent que al final m'esperen persones, calçot en mà, per xerrar de tot i de rés. I és quan munto un campament gitano ple de fum on passar la nit plujosa i on em desperto feliç, acceptant les presses del diumenge. "I a vegades me passa que t'estim i veig un dia que comença dins un camp de maduixes".

Una vegada més torna a sortir el plaer de les petites coses però tal i com va tot, si no gaudís d'aquests moments no sabria com tirar endavant el dia a dia.

CENSURA: TORNEN ELS MILLORS TEMPS

Vinc de cal Paseante (com sempre, un plaer) i segueixo la iniciativa proposada per Acció Cultural del País Valencià. El tema cansa però si m'emociona veure el poder de les persones seguint les imatges d'Egipte, és de calaix seguir aquesta iniciativa. 

És fàcil, sols cal penjar una imatge en negre al nostre blog i avisar-ho a l'Acció al sensesenyal@acpv.cat.

BATALLETES DE DIJOUS

Dijous passat i davant els últims aconteixements, en Tohub i jo sortíem de treballar passades les deu de la nit. Una mica cansats i nerviosos xerràvem d'Egipte, d'ètica i de nosaltres. En Tohub es preguntava si trobaríem algun lloc on "ens donessin de sopar" (expressió que sempre em fa gràcia) i vaig recordar un restaurant de l'Av. Sarrià / Diagonal on havia vist un menú de nit de 13€. Catalans i en crisi, vam arribar-nos-hi.

Entrem i al fons es veuen taules plenes. Esperem a la barra d'entrada i com no apareix ningú, entrem al menjador. Incòmodes enmig de persones sopant, esperem que algú ens atengui. Un senyor vestit de negre amb cada d'agobio i parlant per telèfon passa per davant, representa que no ens veu (com quan en un bar no hi ha manera de que ens vegin per demanar el 2n cafè). Nosaltres el seguim i tornem a la posició inicial, és a dir, a esperar a la barra d'entrada mentre escoltem la seva conversa telefònica:

"... si quieres pastel lo traeis vosotros... no, no, te lo digo pa que lo sepas... que aqui no tenemos pasteles.. que lo sepas... y sed puntuales.."

Penja el telèfon i continua d'esquena nostre. Esperem. Al cap d'una estoneta es gira i ens pregunta: 

- "¿para cenar?"

- "si"

Agafa tres cartes (una de vi i dues de menjar) i amb la mateixa cara d'agobio i sense mirar-nos, es posa a caminar. El codi après ens diu que millor el seguim. Passem de llarg del menjador amb taules (plenes i buides) i ens porta a "un apart" on hi ha una taula al costat del WC i de cara la paret on deixa les cartes. En Tohub li diu si no en té cap altre que no sigui al costat del WC ni de cara a la pared (la RaTeta es passa el dia en una cova fosca i necessita tenir camp visual quan surt).

- Imposible

- Hombre, pero ahi hay esa, y esa, y aquella, y allí... y estan libres!!!

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- Hombre.. pero hay muchas vacias y a estas hores, todas no las vas a llenar...

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- ... es que salimos de trabajar y nos apetece no estar en este rincon...  

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- mira Tohub, deixe-m'ho còrrer. Al sr. no li surt (dels collons) canviar-nos de taula, eh que no pot, sr.?

- No puedo... y si viene alguien? son de 4 y vosotros sois 2

- doncs això, ja ens quedem en aquesta taula

Agafo la carta i em poso a mirar. En Tohub, cabrejat, diu que a ell li surt de marxar. A mi també. Ens aixequem i marxem, acomiadant-nos del senyor-de-negre-agobiat que ens segueix amb la mirada. Un cop al carrer ens trobem davant de tres pizzeries i sense saber perquè, escollim la més clàssica.

- buenas noches, que podemos cenar?

- por supuesto, siéntese donde quieran

 La cosa rutlla

 - ¿saben que van a querer para cenar?

- si, unos espaguetti al pesto

- y yo, unos a la vongole". Y para beber un Viña Sol

- ui no, mejor un Viña Esmeralda

- es que no nos apetede un vino tan dulce

- nada, nada, mucho mejor un Viña Esmeralda

- bueno... es que...

- que no, que no,  un Viña Esmeralda!!

- ... hombre...

- Tohub, deixa-ho. Sr. traiganos lo que usted crea

- nada, nada, les traigo el Viña Sol... pero muchichichissssimo mejor el Viña Esmeralda

Al cap d'una estoneta curta ens porten els plats. El d'ell fumejant però el meu tant la pasta com la salsa estan fredes. 

 

- perdone camarero, le importaria calentar un poquito el plato? es que la pasta esta fria!

- ui no, imposible, no se puede calentar.... por la salsa, sabe?

- pero... es que la pasta esta un poquito fria... toque, toque

- pero el pesto NUNCA se puede calentar, no, no

- es que me gusta el plato caliente

- no, el pesto se come frio

- perdone sr. ME PUEDE CALENTAR EL PLATO?

- es que no le va a quedar bien!

- pues nada NO ME GUSTA PERO ME LO VOY A COMER FRIO PORQUE Vd. ME LO DICE

- bueno.. no... si no le gusta... ya se lo calentamos... pero la salsa NUNCA se debe calentar...

I ara, quatre dies més tard, jo em pregunto: per què hi ha persones que ens fan la vida tant difícil?

 

PD per cert, ahir vaig aconseguir posar-me rímmel a les pestanyes tot tancant la boca... un dia positiu?