REAPENDRE

Quan algú a qui t'estimes molt decideix que fins aquí ha arribat, se't glaça el cor. Quan és algú a qui t'estimes des d'abans de que nasqués i tots els records que tens són records compartits, no tens ni paraules ni sentiments per expressar el que sents, sols pot repetir-te que ell ho ha decidit i que hauràs d'apendre a respectar-ho i un cop més, reaprendre a viure.

Al principi no ho assumeixes. Passa gent per casa que no coneixes preguntant o donant-te suport. I notes que a l'ambient de casa encara queda el seu fum però ell ja no hi és. Intentes dormir apretant-te fort amb els que quedem sabent que demà serà pitjor perquè hauràs d'explicar el que ha passat i immediatament, descarregar de culpes a qui tens davant perquè no saben que dir-te ni com consolar-te. I sols pots dir que tranquil, que saps que et volen però que certament, no hi ha paraules. Però el pitjor és que ell ja no hi serà.

I per davant teu (i del teu mòbil) passa la gent que t'estima i que l'ha estimat, molts amics són més família que la mateixa família. I tampoc saben que dir-te, sols miren i t'abracen perquè no hi ha res a dir, sols compartir la immensa pena perquè ell ja no hi és. Cada abraçada sentida és única i roman a la memòria per sempre. 

I quan tot això ha acabat, tornes a casa i et falta ell. I esperes que estigui assegut a la taula esperant-te per xerrar o surti de l'habitació perquè t'ha sentit arribar o notis la seva pudor a tabac per la casa o per criticar-lo o per barallar-te o per retreure qualsevol cosa que ara voldries no haver fet. Però ja no hi és. Et diuen una i mil vegades que no et sentis culpable i dius que no per descarregar a la gent que et vol bé però si, ets sents culpable. Molt i per sempre. I també has de reaprendre a viure amb això.

Però el més trist de tot, de tot això que explico és que cap dia dels que estic vivint aquesta pena tan enorme, cap vegada m'he preguntat el perquè ho ha fet. Perquè la resposta és trista però lúcida: per deixar de patir,  per cansament, per extenuació, per impaciència, per impotència de lluitar cada dia contra un putu diagnòstic, perquè ara ja no s'admetia ni un petit fracàs. I aprens a respectar-ho i, un cop més, reaprens a viure. 

Però el trobes molt a faltar.

PD El cas que he viscut no ha estat tan dur com aquest, les circumstàncies no han estat violentes però la dificultat del dia a dia sí. Si visquéssim en un món més just, els diners que des d'abans dels 18 anys pago a manera d'impostos ajudarien a fer molt millor el dia a dia de les persones malaltes i a les seves famílies. Perquè espero amb il·lusió que algun dia proclamem la independència de Catalunya però també que els impostos estiguin ben repartits. I que no em robin. I digueu-me japiflouer, però que tots visquem millor. Per tant a l'hora de votar tinguem en compte la immensa població que queda despenjada del carro quan els de dalt ens estafen, siguin espanyols o catalans. Difícil decissió. 

AI QUINS NERVIS

Que a través de l'amic d'un amic d'un antic company que viu a l'altre metitat del món i no ens coneixem físicament m'he enterat d'una notícia que m'interessa molt, que per més consultes que en el seu moment vaig haver de fer i tot i ser una situació reclamada de fa temps, era tant díficil d'aconseguir que llavors ho vaig deixar còrrer.

Però ara, l'amic d'un amic de l'antic company m'avisa per messanger que mira, potser ara sí és factible, que enviï un mail a la voz de ya. I és el que vaig fer abans d'ahir.

I ara actualitzo el mail cada mitja hora, ves no arribi el missatge esperat.

Un cop més, què grans són les xarxes socials.

RAT'S FRIENDS

És allò que, temps després, t'adones com n'és de necessari tocar-te, abraçar-te, parlar i gaudir de la companyia. Perquè això de la màquina ara ja és bàsic en el dia a dia però apretar-te, mostrar el carinyu és necessari per no ofegar-te.

Un cop més, molt feliç de que un dia en Tohub em donés a conèixer aquest meravellós món.

Y ESTARÉ EN ESTE JUEGO TODA LA VIDA

LECTURES RETARDADES

Doncs resulta que com passa cada Sant Jordi no tens clar quin llibre escollir. En tens tres o quatre al cap, veus diverses portades guapes que ni que sigui per mirar-te-les, te les enduries a casa (em passa el mateix amb les etiquetes de les ampolles de vi) i escoltes les recomanacions del senyor llibreter de confiança que tens (un llibreter de confiança connectat per Facebook al que segueixo amb delir per ser valent i aconseguir el seu somni).

Al que anàvem. Que resulta que tenia un títol al cap, que el fullejo i m'agrada i que a més, me'l recomanen.  I jo va i, xula de mi, per tots aquests motius, penso: "aquest segur que me l'acabo llegint, busca'n un altre". I me'n regalen un altre. 

Arriben les vacances i em diu una amiga que no dorm llegint-se el llibre que jo no havia volgut. "Passa-me'l plis" li dic, "de seguida que l'acabi RaT".

I ara que l'estic devorant, llegeixo en les seves planes la narració dels meus últims cinc mesos. Estic a la plana 163 de les 332 que té, i a cada full pendent espero llegir alguna cosa que no hagi viscut i no, de moment això no passa.

I penso que potser m'hagués anat bé llegir-me'l abans malgrat res del que està escrit en el llibre ni tampoc en la vida hagués canviat.

FANTÀSTICS RETROBAMENTS

Amb el temps he deixat de llegir poesia, de fet m'adono que he deixat de llegir bastant (sobretot en suport de paper) però ara he recuperat el costum de la lectura nocturna. Tot i així tinc quatre versos recurrents que sovint volten pel meu cap, sense saber quin va ser el dia i la situació en què hi van entrar: per exemple els de Benedetti que sempre se m'escapen, cervell endins. Diumenge, mentre feia el llit, vaig començar a dir en veu alta: "no digas que fué un sueño, no confíes en tales esperanzas" i regirant lleixes vaig retrobar el meravellós llibre d'en Terenci Moix "No Digas Que Fué Un Sueño" (Premi Planeta crec, suposo que d'encàrrec). Pel que recordo el primer capítol és la descripció de la pena més absoluta per un amor perdut: el cel, el vaixell, els protagonistes... tot, tot està envoltat de la negror més absoluta per la mort del ésser estimat. M'agrada el ritme que té, en Kavafis.                 "Cuando de pronto se oiga, a medianoche  a un invisible tíaso pasar  con músicas fantásticas, con voces-  tu suerte que declina, tus hazañas  que no fueron cumplidas, tus proyectos  que fueron todo errores, no los llores para nada.  Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente,  dile por fin adiós a Alejandría que se marcha,  y sobre todo no te engañes y no vayas  a decir que fue un sueño, que se confundió tu oído.  No confíes en tales esperanzas vanas.  Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente,  como te cuadra a ti, que tal ciudad te mereciste,  quédate inmóvil junto a la ventana  y escucha conmovido, pero no  medroso y suplicante como los cobardes,  como un placer postrero los sonidos,  los raros instrumentos del tíaso sagrado  y di por fin adiós a Alejandría que se marcha." Konstandinos Kavafis

MISTER POTATO

És allò que un dia i d'imprevist, t'agafen la cara per les galtes i et fan un petó. I et diuen: "aaara dona". I va i tu que, amb les dues mans, agafes el teu cervell i delicadament el deixes sobre el tamboret que tens a l'esquerra. 

Res, sols 10 minuts. I tots els mals de cap, les dificultats, les obligacions o dubtes són sobre aquell tamboret durant el curt espai de temps que suposen els 10 minuts. I respires profundament. I et sents tranquil. I relaxat. I molt, molt lleuger.

Llavors, amb les dues mans tornes el teu cervell al seu lloc. I agafes el metro i vas cap a casa.

Però no t'adones que, com si d'un Mr. Potato es tractés, has col·locat el teu cervell del revés. I ves, ara toca recompondre una mica, la teva realitat.

WHATSUP

Si  és que en el fons, tot pot ser tan i tan senzill

 

PUTAPARAULA

És allò que vas fent la vida, a estones xula a estones xunga, i que de cop et trobes que ha passat el temps i no t'ho creus: DEU ANYS, ja?? Doncs sí.

Han passat 10 anys d'unes coses, 15 d'altres i 20 o 25 de més.

Però els anys no pesen. Pesen les paraules. Perquè de cop algú, un desconegut provoca que expliquis un fet, una circumstància, una situació que durant aquests 10, 15, 20 o 25 anys duus dins i que potser has mostrat als propers però mai prou intensament, tan intensament com el pòsit que la paraula et deixa.

I sents la teva veu, en alt, explicant allò. I sents la veu desconeguda que et diu una paraula, sols una. La paraula justa. La paraula justa que et fa mal. I et fa mal.

I plas!, va i et punxa i plas!, et quedes amb els cinc dits marcats en el que seria la cara però és el cor i plas!, caus, caus, caus per un tobogan llarg, ràpid, massa ràpid fins que per fi s'atura.

I agafes la paraula, l'hòstia que t'han pegat i les teves circumstàncies com si es tractés d'una bata de cola i amb un cop de cap, apartes el serrell (massa) llarg de la cara mentre dius: "que jo QUÈ??? venga p'alante, coi!".

I segueixes endavant (potser) uns anys més.

MATINADA DE DILLUNS

Sóc d'una mena extranya de gent a la que ens fa mandra anar a dormir. Donant voltes a la idea, he buscat per la xarxa i veig que existeix un grup organitzat. Ara, ja més tranquila sabent això, vaig a intentar clapar.

... aquesta NO és ben bé la idea però...

Qui em coneix una mica sap que sóc un pèl escèptica en el tema familiar malgrat fos d'aquelles persones anomenades familiars. O posats "ultrafamiliars", de las que la família passava per davant de tot sense valorar si per decisió pròpia o bé perquè sempre havia estat així. Però sempre anava per davant.

I el cert és que segueixo sent familiar. No tant ultra i bastant descreguda degut a les hòsties voltes inesperades que et dona la vida. Perquè així com érem nou que vam passar a ser cinc i així érem set que ara som sis... concretament quatre... o set... o cinc... o dos. 

De família-família tinc els mateixos però no sempre em volen igual (bé, un fa prop de nou anys que va marxar però hi és). De fet sovint em prefereixen si dic "sí" o quan dono la raó al que intranscendentalment se'm planteja. Un altre tema és quan haig de confessar "si vols et dic el que vols sentir tot i que no ho crec" això si, ho dic amb la boca petita. I és que a vegades haig d'exercir de RaTeta Mercedària.

Però és fàcil perquè tot això ho resolc culpant a l'edat (aquí i ara hauria d'intervenir aquella vella amiga de La Illa Roja... ella ja sap perquè) però de manera positiva, és a dir, una mica m'ho tiro a l'esquena que si no, faria molt mal. Siguem sincers, escepticisme dolorós. 

Per això el dia que recuperes una part d'aquells nou que havíem estat fa tants anys o aquella persona amb qui havies compartit un tros de vida i sents ara la mateixa escalfor d'amor i la mateixa confiança i tant enyor i retrobes la RaTeta que havies estat fa quinze o trenta anys enrere penses que ser ultrafamiliar val la pena. Que ets a partir de tu i dels altres, que l'orgull, la vanitat, l'egoisme, la intransigència o la sobèrbia no van més enllà de la solitud. I que potser si té raó en Tohub quan parla dels ensenyaments marxistes i de la conveniència d'analitzar els problemes sota la perspectiva del materialisme històric. I que sempre i tot a la vida necessita una revisió constant. 

I és que aquest any els retrobaments han omplert un grapat de bons moments.

Heus aquí la RaTeta Miquey flirtejant amb en Doraemon

PD un cop més he oblidat les meves cites al psicoanalista escrivint aquestes quatre ratlles.

PD 1 de banda sonora qualsevol d'Antònia Font

... TE MENJARÉ A BESADES...

 

Si vens em trobaràs ballant de puntes

damunt d'aquesta roca,  damunt d'aquesta roca

SOBRE RODES

Parlaven de temporal "de vent i neu" per un dia d'aquests i per si de cas, m'he mogut poc aquest cap de setmana. Avui, però, he anat a investigar les rodalíes però la costa estava tranquila. Clar que ja era fosc quan amb la bici he arribat a la platja del Somorrostro. 

He continuat pel Passeig Marítim fins desviar-me cap el mercat de la Barceloneta, tot sentint el soroll d'una moto que em perseguia però que no he deixat passar. Xula si, i què?

us presento la meva bici

I com el bar on prenc el cafè els dissabtes ja tenia la persiana mig tancada, he continuat la ruta prevista fins al Passeig Picasso, on havia d'anar a buscar quinoa enmig de la infinitat de gra, cereals, fruits secs, arrossos, farines, especies i tota mena de substàncies maravelloses que tenen a can Renobell. No n'he tastat mai, de quinoa, i l'altre a la ràdio dia en parlaven.

Abans, però, calía travessar Marquès d'Argentaria. Encara que no passava cap cotxe, m'he aturat davant el semàfor vermell (com bé em van ensenyar a fer els odisfèrics-vintage). Alhora arriben dues bicis més i ens posem a primera línia, al costat d'un noi amb un carro de supermercat ple de ferralla. Em fixo que està força prim. I fa mal.

A la meva esquerra s'aturen dos tricicles d'una empresa de missatgeria urgent. Entre ells comenten alguna cosa i riuen però com duc la gorra del jersei posada, no els entenc.

Llavors noto una mica d'aire a la dreta, i veig un noi amb un monopatí (ara té un altre nom però jo els conec així), que arriba i també espera a passar.

El semàfor continua en vermell mentre un senyor en crosses també s'atura.

Darrera nostre es posiciona un rickshaw turístic buit ja que suposo que fa massa fred per contemplar la ciutat asseguts dins.

"Curiós -penso- veure com estaven representats tots els estris de rodes sense motor que volten per la ciutat". Mentrestant el semàfor es posa verd.

I de la nostra dreta apareix, ràpida com un llampec, una senyora amb el carret d'anar a comprar. 

Ara si que hi som tots. 

PD bé, he inclós el senyor de les crosses tot i que la seva seria una categoria diferent

TARD, VAS TARD, RaTeta!!!

els millors regals de Reis que he rebut avui

Felicitar les festes i l'any el dia de Reis és anar tard, ho sé. Però o les idees no arriben o el temps fuig massa depressa i tot i que ho intento, segueixo sense saber organitzar-me bé el temps.

I res. Que tot i estar massa callada, aquest racó segueix present. A vegades tantes males notícies fan pensar en escriure menjades de tarro tristes i no vull. No. Perquè la majoria vivim un present bastant diferent al que havíem projectat però tots busquem com millorar-lo. I per això el meu desig en aquest dia de Reis és regalar-nos un cap ben lúcid per trobar la manera de deixar un futur millor als venen darrera. Busquem qui és realment l'enemic i derrotem-lo.

Així que doneu-vos per ben petonejats i felicitats pel 2013 i com deia aquell, "endavant les atxes!". Junts podem.

O ELLS O NOSALTRES

Ara vaig a mirar el Salvados d'ahir. Sé que l'aniré mirant i amb el cap faré allò de "si, si" i per les audiències que hi van haver, sembla que més d'una/un ha fet o farà el mateix (a TV3 parlaven dels TDH i volia veure-ho).

Entre dimarts i dissabte de la setmana passada una multitud de persones, que fa cincs anys ni lokus ens ho haguéssim cregut, hem sortit al carrer. Tenim poder, més del que ens pensem, cada cop que aquesta (encara) pseudo-democràcia ens deixa anar a votar. Usem-la doncs pensant en què realment podem fer alguna cosa per millorar el fàstic de realitat actual. No ens deixem enganyar i no tinguem por perquè si bé l'ordre és de dretes, quan ells manen el poble viu pitjor.

Cada vegada veig més clar que ara si, és el moment de tornar a canviar el món. 

PD coi, ara m'he entretingut a escriure i ja se m'ha fet tard.

 

WEIGHTLESS TRAINNER

Antecedent 1 i Antecedent 2 

                           "¿quiere adelgazar? ¡pregúnteme cómo!"

Com una metàfora de l'actualitat, si ara mateix li preguntéssim a la Blanca quina és la seva experiència aprimant-se 3 quilos i que n'ha tret de tot aquest any i mig d'esforços i dificultats, segurament ens respondria que ara es coneix millor a ella mateixa, que sap quins són els seus límits i que de tot forat fosc se'n pot sortir.

Talment com si d'una personeta es tractés.

(Post dedicat especialment als nebots del Joan: ja no hi ha gat-gordo però ara la Blanca s'enfila a la branca més alta de l'olivera per esmolar-se millor les ungles i quan juga amb la seva germana Bruna a barallar-se, a vegades la guanya)

DIAS PARES

Aprofitant els dies en que m'aixeco amb l'esperit plagiador encès i remeno entre les coses que admiro per veure què o a qui puc copiar descaradament, avui aporto el meu primer diasnones. Gaudeixo del blog i admiro qui hi ha al darrera, per la originalitat, la seva capacitat, per la racionalitat irracional i perquè la matèria primera és de molt alta qualitat. I perquè em "pineja" al Pinterest les matinades de dilluns.

 

Masses paraules per ser un diasnones real

COSES AGRADABLES

Fent dissabte, un vespre de dijous, a la bossa de "Coses Per Emmarcar-les i Llegir-les i Repetir-les Cada Dia del Món" m'he trobat el regal de fa un parell de nadals de la meva amiga Pablito. La meva amiga Pablito és una crack-de-la-muerte... com La Sabijeta o La Douce o El Capità o La Granaïna o El de les Botifarres... o el pobre Tohub que no sé com darrerament aguanta el meu udolar histèric. 

Jo és que en tinc pocs, d'amics però tant, tant bons...

ELECTRA VII: el cabàs

Els estius de la RaTeta eren dos mesos a la gran ciutat fent carrosses de la Ventafocs amb dues cadires del menjador i una tovallola de bany per sobre, i un al poble. Allà no hi teníem orígens de cap tipus però els pares, agafant una calculadora, un compàs i un planell del país van decidir el nostre cancún familiar.

Hi passàvem les vacances i els caps de setmana d'estiu i hivern i per tant la RaTeta no va tenir "colla" a la ciutat fins entrada l'adolescència quan, seguint el camí marcat per la germana gran, va anar de campaments amb un esplai del barri. Dels franciscans. Bona gent, de mentalitat oberta.

Allà va descobrir dos hits musicals: el Rock&Rios durant les caminades a ple sol pels camins de Berga i les nits escoltant rascar una guitarra amb sons d'uns tals Esquirols o d'en Lluís Llach, tant aprop com podia del noi que li agradava però que (per fidelitat a l'amiga recent) mai va poder anar més enllà d'una mà per ajudar-la a pujar una roca o un apropament de sacs a l'hora de dormir, per saber que ell era aprop.

Si, la RaTeta és (o era) kumba. No cal enganyar-nos, aquesta és la realitat.

Un cop arribada a la gran ciutat i en les nits caloroses de juliol, en ple èxtasi, la RaTeta s'adormia escoltant El Jorn dels Miserables del rereregravat cassette "Lluís Llach a l'Olympia". I (segons diuen) avui en dia ja descreguda de gairebé tot, quan en Llach diserta o opina la RaTeta para a escoltar-lo tot fent si si si amb el cap.

En això que un dia la RaTeta arriba a casa seu i demana per anar-lo a escoltar al Camp del Barça.

- "Sola? ni hablar!"

- "Home papa, sola no. Hi va la Mònica, la Marta, el Joan, el Lluís.......... () .............

- "De cap de les maneres"

- "Ostres papa, no és just, tothom hi va! seré la rara, no hi ha dret!"

- "Si vols t'hi acompanyo però sola, no"

- "......... ................. .............. ............. vale...)

I és així com un sis de juliol el cabàs amb la senyera penjada de la nansa, la RaTeta i el seu pare van enfilar cap el Camp del Barça. Van cantar, cridar i tornar tots tres a casa, satisfets, contents i feliços. I encara ara, quan sent L'Estaca la RaTeta recorda al seu pare cantant-la en veu alta, amb emoció i il·lusió vers el futur. 

Malauradament fa set anys que ja no la podem cantar plegats (cal avisar que tampoc era una activitat que féssim habitualment) i que el cabàs ha canviat d'activitat però què carai, tot això que hem viscut!

PD Per cert, el Google Reader és un xivato.

TRISTESA ABSOLUTA

Hi ha dies tristos, immensament tristos. Dies d'aniversaris tristos, dies de cabrejos, dies d'ofec, dies que no entens el què t'envolta, dies que deixaries de lluitar, dies que parlaries massa, dies que la RaTeta deixa de ser-ho una estoneta. Dies injustos. Dies de merda.

Feia temps que es veia venir però això no ha impedit que avui hagi estat un dia immensament trist.

(La RaTeta porta dies sense publicar gaire, tot i tenir moltes coses a dir. Però com la majoria són agres, tristes i tots las vivim d'aprop, no cal repetir-les. Però oju! La RaTeta tornarà.)