RATENCICLOPÈDIA: Concepte SANT JORDI

Sant Jordi o sortir plorat de casa 

#any1

RATENCICLOPEDIA.Concepte "BESTFRIEND" (1)

"I és que tens tantes ganes de viure que hasta quan plores,
tens il·lusió als ulls."

RATENCICLOPEDIA.Concepte PLAER (1)

Assecar-te el cos amb tovalloles que fan olor a sol.

PORQUE ÉSTE ES EL MOMENTO

Escriure per escriure quan el que vols descriure ja està escrit no cal. Jo volia explicar que no es momento de sentirse un átomo insignificante però resulta que algú altre ja ho ha dit abans. O que no es momento de dejar que te vuelvan a atropellar però si, també se m'han avançat.

Avui ha estat un dia de celebració, un dia en què no he aconseguit signar cap treva sinó el contrari, un dia amb massa ensurts: No es momento de caer y no volverse a levantar. Me'n vaig a dormir amb el sentiment agredolç que ja  preveia però pensava que tapant-lo no el veuria i per tant, no passaria  no es momento de quedarse mirando hacia otro de lugar. 

Il·lusa. De ver lo que podríamos ser, de abrir los ojos, no cerrar.

I com no es momento de paralizarse, huir o despistarse. No es momento de exiliarse ni de autojustificarse però es momento de luchar, gritar, romper, saltar, buscar, tender la mano y dar, de respirar pués això, que una treva a vegades s'agraeix però que si no es permet, endavant les atxes. 

Ja ho xerràvem avui amb la menorquina amiga del Putxet, que qualsevol entrebanc serveix per recordar a qui reparteix la vida, que pots amb això i més. Que no s'equivoqui. 

De darlo todo asi, sin mas porque... este es el momento

x

NO TE RINDAS

Us ha passat mai de conèixer a algú que sempre està com a trist o deprimit? i que, a aquestes alçades de la vida, creus que no li pots preguntar "què et passa, dona?" per por al "i tu que n'has de fer?" o a no saber com ajudar a desenteranyinar el batibull de desitjos o sentiments frustrats, però que no per això deixes d'admirar el seu enginy, el seu discurs, la seva capacitat... però sense poder intervenir, t'arrossega per tot aquest fangar. 

A mi sí.

I és que avui, a mesura que ha anat passant el dia i no rebia la trucada desitjada, hagués acabat enviant-ho tot a rodar. Sort de Benedetti. 

Feliç Dia Mundial de la Poesia.

“...no te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños
porque cada día es un comienzo nuevo,
porque esta es la hora y el mejor momento.
porque no estás sol@, porque yo te quiero.”

MIRADES

I no podia fer altra cosa que esperar que els seus ulls el veiessin prop seu, observant els seus fets, llegint els seus pensaments, anhelant la seva mirada, la seva vida, la seva ment, sabent el que sentia, el que volia, el que dolia, el que no tenia, el que envejava. El que l'estimava.

I prou sabia que era inabastable, que ell no cabia a la vida d'ella però tot i així, continuava somniant ser prop seu per escoltar-la riure. 

També podia fer una altra cosa: allunyar-se'n. 

Però no era això el que ell volia.

 

POSTALS D'UN TROÇ DE VIDA

Des que vaig estudiar, així per sobre, Freud i les seves teories de la Psicoanàlisi (dubtoses o si més no, ara controvertides) que vaig deixar de tenir fe en Déu, adoptant la postura racional que l'Humà pot i està capacitat per fer front a totes i cada una de les situacions que ens trobem durant la vida. Any amunt, any avall, trenta anys després segueixo creient-hi fermament... vamos, allò del "Jo sóc jo i les meves circumstàncies".

Però amb aquesta postura tan racional em vaig oblidar de les incongruències, de les sensacions, les olors i els plaers. I és així com arribo a situacions tan lokes com necessitar asseure'm a una església i escoltar missa en dies assenyalats. Conec el ritual, el segueixo i tot i que el respecto, no el comparteixo. I és aquesta estona de ritus la que em dóna una pau i serenor totalment egoista que, amb l'edat, necessito més i més. 

Com treure el tamboret a la terrassa i posar-me a fotografiar la lluna, mil vegades vista i mil vegades descoberta.

Com anar mirant les alçades dels edificis de l'Eixample, identificant els pisos afegits (el dret de volada?)

Com voler anar al cinema, canviant-ho per una expo al Santa Mònica i acabant a una cantonada del (fals) Barri Gòtic escoltant uns músics de carrer intentant, sense poder, marxar. El viatge és anar, no arribar.

Com sentir l'amistat parlant de tu, de mi, del què fem o farem, sense por, sense jutjar-nos, rient sempre dels nostres Homes Muntanya.

Com allargar un volt en moto, aixecant la visera del casc per fer entrar l'aire o recolzant-lo damunt l'espatlla aliena, confiada. Veure les llums de la ciutat ponent-se. Maleir el temps i l'espai passat.

Com discutir asseguts a una taula envoltats de vi i pastís, trenta anys després, retrobant aquelles persones que encara no eren i ja sóm, amb la confiança del que èrem i potser encara som.

Com sortir del cinema cantant, veure la llum dels panells publicitaris reflectida damunt el rostre sempre estimat. Ballar, malament però ballar.

Com estimar, seguir estimant, enyorant, trobant o buscant, equivocant-se o no però seguir necessitant estimar. Sempre. Estimar sempre a les persones.

Moments aturats d'una vida, simplicitats extremes, plaers infinits.

FENT NOTES, ANOTANT

L'altre dia sopant en una taula on m'acabaven de convidar i on feia anys que esperava seure, un amic explicava que fa anys que gasta llibreTetes on anota pensaments que té al cap o històries que li passen durant el dia o feines pendents de fer o senzillament coses. Vaig recordar els meus anys d'usuària de l'Agenda de la Dona (de paper, lligada pel llom i cada any d'un color diferent) i com any rere any les anava guardant un cop velles, a la lleixa pensant que temps després voldria recordar el meu dietari.

No. Fa anys que són dins una caixa pendent de buidar de l'últim trasllat.

Fa res sortia per la tele el cuiner Arzak comentant el mateix: que sempre duu a sobre una llibreTeta on anota pensaments, històries, projectes, feinyes. Això si, les donava al seu secretari i aquest les passava a net.

I vaig pensar que tornava a tenir ganes de deixar de portar paperets per la bossa de mà i que estaria bé dur, de nou, una agenda de paper on escriure amb llapis o bolígraf, mai ploma perque m'embruto moltíssim, no projectes (de moment encara em fa por mirar gaire enllà) però si idees de posts, encàrrecs pendents, pensaments, llocs on anar, trobades amb persones... coses.

De moment les agendes que he vist o són escolars o són en castellà o anglès. I mira, si l'haig de dur tot lo dia sobre, m'agrada més en català i tota la resta d'idiomes que calgui. I lligada pel llom.  I de paper blanc trencat i no excessivament gruixut sinó d'aquell que quan escrius queda marcat en el full de sota. I que la tapa sigui (si pot ser) de roba amb motius orientals. I ja seria "lo más" si tingués solapa i una beta fent les tasques de punt de llibre. I no la vull regalada, la vull triar jo. Si la trobo, us l'ensenyo. 

De moment, i fins que acabi l'any, gastaré una llibreTeta que em van portar un any els Reis d'Orient.

DEFENSANT L'ALEGRIA

Diuen que algú una vegada va dir que la vida és un continu decidir. I confesso que no ho havia entès fins fa ben poc, ara fa gairebé cinc mesos quan em van pegar l'hòstia més gran que em podia imaginar. Va ser llavors quan vam decidir que havíem de viure la vida que ja mai gaudiria el nostre germà, viure la felicitat i tranquil·litat que ell no va poder (ni podria) disfrutar i que la que a ell li havien robat, la recuperàvem nosaltres.

Des de llavors les ganes de viure són més intenses. No ens permetem veure'ns incapaços d'afrontar les proves dures que la (puta) vida ens segueix posant pel davant perquè sabem que podem amb això i més. Perquè (i seré iaiona) amb salut tots hauríem de poder. I podem, de veritat que podem. 

Si ja sabíem que estàvem obligats a viure-la al màxim, fent  front a les dificultats, fracassos, dubtes, derrotes i cabrejos que ens presentava, ara encara més. No deixem que ens prenguin ni un minut mes del necessari perquè no ens ho podem permetre, per ell, per nosaltres... perquè ja posats a decidir, la meva aposta ara i aquí és defensar l'alegria com "...una trinchera / como un principio / como una bandera / como un destino / como una certeza / como un derecho (../..)".

Avui 13 d'octubre és el seu aniversari i també sant. El dia que, quan érem petits, rebia l'uniforme sencer del Barça (segur que la imitació) perquè el seu era regal doble, el dia que celebràvem els sants d'ell i de la mare, l'aniversari d'ell i de l'avi i l'aniversari de casament dels avis... avui a casa era festa gran. I malauradament hem hagut de començar una nova tradició que haguéssim volgut que tardés molt a iniciar-se però malgrat això, dinant junts hem recordat, hem rigut, hem planejat, hem sigut (si es pot dir d'aquesta manera, que encara no ho sé), hem estat feliços.

DEFENSA DE LA ALEGRÍA

Mario Benedetti

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y la definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica los paros cardíacos

y de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como un certeza

defenderla del óxido y la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.

REAPENDRE

Quan algú a qui t'estimes molt decideix que fins aquí ha arribat, se't glaça el cor. Quan és algú a qui t'estimes des d'abans de que nasqués i tots els records que tens són records compartits, no tens ni paraules ni sentiments per expressar el que sents, sols pot repetir-te que ell ho ha decidit i que hauràs d'apendre a respectar-ho i un cop més, reaprendre a viure.

Al principi no ho assumeixes. Passa gent per casa que no coneixes preguntant o donant-te suport. I notes que a l'ambient de casa encara queda el seu fum però ell ja no hi és. Intentes dormir apretant-te fort amb els que quedem sabent que demà serà pitjor perquè hauràs d'explicar el que ha passat i immediatament, descarregar de culpes a qui tens davant perquè no saben que dir-te ni com consolar-te. I sols pots dir que tranquil, que saps que et volen però que certament, no hi ha paraules. Però el pitjor és que ell ja no hi serà.

I per davant teu (i del teu mòbil) passa la gent que t'estima i que l'ha estimat, molts amics són més família que la mateixa família. I tampoc saben que dir-te, sols miren i t'abracen perquè no hi ha res a dir, sols compartir la immensa pena perquè ell ja no hi és. Cada abraçada sentida és única i roman a la memòria per sempre. 

I quan tot això ha acabat, tornes a casa i et falta ell. I esperes que estigui assegut a la taula esperant-te per xerrar o surti de l'habitació perquè t'ha sentit arribar o notis la seva pudor a tabac per la casa o per criticar-lo o per barallar-te o per retreure qualsevol cosa que ara voldries no haver fet. Però ja no hi és. Et diuen una i mil vegades que no et sentis culpable i dius que no per descarregar a la gent que et vol bé però si, ets sents culpable. Molt i per sempre. I també has de reaprendre a viure amb això.

Però el més trist de tot, de tot això que explico és que cap dia dels que estic vivint aquesta pena tan enorme, cap vegada m'he preguntat el perquè ho ha fet. Perquè la resposta és trista però lúcida: per deixar de patir,  per cansament, per extenuació, per impaciència, per impotència de lluitar cada dia contra un putu diagnòstic, perquè ara ja no s'admetia ni un petit fracàs. I aprens a respectar-ho i, un cop més, reaprens a viure. 

Però el trobes molt a faltar.

PD El cas que he viscut no ha estat tan dur com aquest, les circumstàncies no han estat violentes però la dificultat del dia a dia sí. Si visquéssim en un món més just, els diners que des d'abans dels 18 anys pago a manera d'impostos ajudarien a fer molt millor el dia a dia de les persones malaltes i a les seves famílies. Perquè espero amb il·lusió que algun dia proclamem la independència de Catalunya però també que els impostos estiguin ben repartits. I que no em robin. I digueu-me japiflouer, però que tots visquem millor. Per tant a l'hora de votar tinguem en compte la immensa població que queda despenjada del carro quan els de dalt ens estafen, siguin espanyols o catalans. Difícil decissió. 

AI QUINS NERVIS

Que a través de l'amic d'un amic d'un antic company que viu a l'altre metitat del món i no ens coneixem físicament m'he enterat d'una notícia que m'interessa molt, que per més consultes que en el seu moment vaig haver de fer i tot i ser una situació reclamada de fa temps, era tant díficil d'aconseguir que llavors ho vaig deixar còrrer.

Però ara, l'amic d'un amic de l'antic company m'avisa per messanger que mira, potser ara sí és factible, que enviï un mail a la voz de ya. I és el que vaig fer abans d'ahir.

I ara actualitzo el mail cada mitja hora, ves no arribi el missatge esperat.

Un cop més, què grans són les xarxes socials.

RAT'S FRIENDS

És allò que, temps després, t'adones com n'és de necessari tocar-te, abraçar-te, parlar i gaudir de la companyia. Perquè això de la màquina ara ja és bàsic en el dia a dia però apretar-te, mostrar el carinyu és necessari per no ofegar-te.

Un cop més, molt feliç de que un dia en Tohub em donés a conèixer aquest meravellós món.

Y ESTARÉ EN ESTE JUEGO TODA LA VIDA

LECTURES RETARDADES

Doncs resulta que com passa cada Sant Jordi no tens clar quin llibre escollir. En tens tres o quatre al cap, veus diverses portades guapes que ni que sigui per mirar-te-les, te les enduries a casa (em passa el mateix amb les etiquetes de les ampolles de vi) i escoltes les recomanacions del senyor llibreter de confiança que tens (un llibreter de confiança connectat per Facebook al que segueixo amb delir per ser valent i aconseguir el seu somni).

Al que anàvem. Que resulta que tenia un títol al cap, que el fullejo i m'agrada i que a més, me'l recomanen.  I jo va i, xula de mi, per tots aquests motius, penso: "aquest segur que me l'acabo llegint, busca'n un altre". I me'n regalen un altre. 

Arriben les vacances i em diu una amiga que no dorm llegint-se el llibre que jo no havia volgut. "Passa-me'l plis" li dic, "de seguida que l'acabi RaT".

I ara que l'estic devorant, llegeixo en les seves planes la narració dels meus últims cinc mesos. Estic a la plana 163 de les 332 que té, i a cada full pendent espero llegir alguna cosa que no hagi viscut i no, de moment això no passa.

I penso que potser m'hagués anat bé llegir-me'l abans malgrat res del que està escrit en el llibre ni tampoc en la vida hagués canviat.

FANTÀSTICS RETROBAMENTS

Amb el temps he deixat de llegir poesia, de fet m'adono que he deixat de llegir bastant (sobretot en suport de paper) però ara he recuperat el costum de la lectura nocturna. Tot i així tinc quatre versos recurrents que sovint volten pel meu cap, sense saber quin va ser el dia i la situació en què hi van entrar: per exemple els de Benedetti que sempre se m'escapen, cervell endins. Diumenge, mentre feia el llit, vaig començar a dir en veu alta: "no digas que fué un sueño, no confíes en tales esperanzas" i regirant lleixes vaig retrobar el meravellós llibre d'en Terenci Moix "No Digas Que Fué Un Sueño" (Premi Planeta crec, suposo que d'encàrrec). Pel que recordo el primer capítol és la descripció de la pena més absoluta per un amor perdut: el cel, el vaixell, els protagonistes... tot, tot està envoltat de la negror més absoluta per la mort del ésser estimat. M'agrada el ritme que té, en Kavafis.                 "Cuando de pronto se oiga, a medianoche  a un invisible tíaso pasar  con músicas fantásticas, con voces-  tu suerte que declina, tus hazañas  que no fueron cumplidas, tus proyectos  que fueron todo errores, no los llores para nada.  Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente,  dile por fin adiós a Alejandría que se marcha,  y sobre todo no te engañes y no vayas  a decir que fue un sueño, que se confundió tu oído.  No confíes en tales esperanzas vanas.  Como dispuesto de hace tiempo ya, valiente,  como te cuadra a ti, que tal ciudad te mereciste,  quédate inmóvil junto a la ventana  y escucha conmovido, pero no  medroso y suplicante como los cobardes,  como un placer postrero los sonidos,  los raros instrumentos del tíaso sagrado  y di por fin adiós a Alejandría que se marcha." Konstandinos Kavafis

MISTER POTATO

És allò que un dia i d'imprevist, t'agafen la cara per les galtes i et fan un petó. I et diuen: "aaara dona". I va i tu que, amb les dues mans, agafes el teu cervell i delicadament el deixes sobre el tamboret que tens a l'esquerra. 

Res, sols 10 minuts. I tots els mals de cap, les dificultats, les obligacions o dubtes són sobre aquell tamboret durant el curt espai de temps que suposen els 10 minuts. I respires profundament. I et sents tranquil. I relaxat. I molt, molt lleuger.

Llavors, amb les dues mans tornes el teu cervell al seu lloc. I agafes el metro i vas cap a casa.

Però no t'adones que, com si d'un Mr. Potato es tractés, has col·locat el teu cervell del revés. I ves, ara toca recompondre una mica, la teva realitat.

WHATSUP

Si  és que en el fons, tot pot ser tan i tan senzill

 

PUTAPARAULA

És allò que vas fent la vida, a estones xula a estones xunga, i que de cop et trobes que ha passat el temps i no t'ho creus: DEU ANYS, ja?? Doncs sí.

Han passat 10 anys d'unes coses, 15 d'altres i 20 o 25 de més.

Però els anys no pesen. Pesen les paraules. Perquè de cop algú, un desconegut provoca que expliquis un fet, una circumstància, una situació que durant aquests 10, 15, 20 o 25 anys duus dins i que potser has mostrat als propers però mai prou intensament, tan intensament com el pòsit que la paraula et deixa.

I sents la teva veu, en alt, explicant allò. I sents la veu desconeguda que et diu una paraula, sols una. La paraula justa. La paraula justa que et fa mal. I et fa mal.

I plas!, va i et punxa i plas!, et quedes amb els cinc dits marcats en el que seria la cara però és el cor i plas!, caus, caus, caus per un tobogan llarg, ràpid, massa ràpid fins que per fi s'atura.

I agafes la paraula, l'hòstia que t'han pegat i les teves circumstàncies com si es tractés d'una bata de cola i amb un cop de cap, apartes el serrell (massa) llarg de la cara mentre dius: "que jo QUÈ??? venga p'alante, coi!".

I segueixes endavant (potser) uns anys més.

MATINADA DE DILLUNS

Sóc d'una mena extranya de gent a la que ens fa mandra anar a dormir. Donant voltes a la idea, he buscat per la xarxa i veig que existeix un grup organitzat. Ara, ja més tranquila sabent això, vaig a intentar clapar.

... aquesta NO és ben bé la idea però...

Qui em coneix una mica sap que sóc un pèl escèptica en el tema familiar malgrat fos d'aquelles persones anomenades familiars. O posats "ultrafamiliars", de las que la família passava per davant de tot sense valorar si per decisió pròpia o bé perquè sempre havia estat així. Però sempre anava per davant.

I el cert és que segueixo sent familiar. No tant ultra i bastant descreguda degut a les hòsties voltes inesperades que et dona la vida. Perquè així com érem nou que vam passar a ser cinc i així érem set que ara som sis... concretament quatre... o set... o cinc... o dos. 

De família-família tinc els mateixos però no sempre em volen igual (bé, un fa prop de nou anys que va marxar però hi és). De fet sovint em prefereixen si dic "sí" o quan dono la raó al que intranscendentalment se'm planteja. Un altre tema és quan haig de confessar "si vols et dic el que vols sentir tot i que no ho crec" això si, ho dic amb la boca petita. I és que a vegades haig d'exercir de RaTeta Mercedària.

Però és fàcil perquè tot això ho resolc culpant a l'edat (aquí i ara hauria d'intervenir aquella vella amiga de La Illa Roja... ella ja sap perquè) però de manera positiva, és a dir, una mica m'ho tiro a l'esquena que si no, faria molt mal. Siguem sincers, escepticisme dolorós. 

Per això el dia que recuperes una part d'aquells nou que havíem estat fa tants anys o aquella persona amb qui havies compartit un tros de vida i sents ara la mateixa escalfor d'amor i la mateixa confiança i tant enyor i retrobes la RaTeta que havies estat fa quinze o trenta anys enrere penses que ser ultrafamiliar val la pena. Que ets a partir de tu i dels altres, que l'orgull, la vanitat, l'egoisme, la intransigència o la sobèrbia no van més enllà de la solitud. I que potser si té raó en Tohub quan parla dels ensenyaments marxistes i de la conveniència d'analitzar els problemes sota la perspectiva del materialisme històric. I que sempre i tot a la vida necessita una revisió constant. 

I és que aquest any els retrobaments han omplert un grapat de bons moments.

Heus aquí la RaTeta Miquey flirtejant amb en Doraemon

PD un cop més he oblidat les meves cites al psicoanalista escrivint aquestes quatre ratlles.

PD 1 de banda sonora qualsevol d'Antònia Font