dimarts, 22 de desembre del 2009

MATINAR

Avui començo el dia abans. Demà escoltaré el cor del petit d'una amiga que per febrer (o abans) ens coneixerem les cares i per això, avui "recupero" les hores. Sembla mentida que dins d'aquella panxa ja tot estigui fet. De moment sols cal esperar, ell ja va creixent.

La ciutat o jo anem ral·lentides, els semàfors van alhora, les llums de Nadal brillen tranquil·les i el Fuentes sembla més relaxat del que d'aquí una hora, estarà. Ahir vaig acabar més tard del que volia, un parell de xerrades em van distreure d'anar a dormir (reconec que estic trobant el gust a això de relacionar-me "en pantuflas i boatiné").Totes dues d'última fornada. Totes dues (crec) amb somnis professionals encarrilats.  Hi ha qui busca i no troba. Hi ha qui troba i no busca. Aqui rés de sort, el que compta és l'opció personal que decideixis, el que tens a les mans, en definitiva, el repte de viure.



Arribo a la feina i amb la foscor, l'arbre del jardí llueix millor el seu guarniment. Reconec que se'l respecta força, que el fan anar elegant. Em preparo un te, avui Oolong Caramel (Tea Shop). Engego l'ordinador i apareix la notícia que una companya de 50 anys ja no tornarà més. Si volem acompanyar a la família, demà a les 15'00. Tant optimisme, tanta força per això?

És aquesta estona, quan tot està tranquil, quan et planteges si tot el que tens és el que vols, el que esperaves, el que somiaves, el que desitjaves.



8 comentaris:

Josep ha dit...

Després d'estar-me els darrers cinc anys entrant a les 7 del matí (o les 7.30 en algun cas), ara estic gaudint de la mandra.

x ha dit...

....la vida.....

Garbí24 ha dit...

Mai estem contens ja ho sabem, el que hem d'aprendre es a gaudir realment del que tenim. Crec

x ha dit...

esta be nescrit el post

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Jo també tinc una amiga que al febrer donará a llum. Realment a vegades una bona conversa i arribar a la feina quan no hi ha ningú és fantastic.
Jo per sort entro a les nou!

el paseante ha dit...

La vida és això: gent que arriba, gent que se'n va. Tots anem una mica perduts, Rateta, si et serveix de consol. I no sabem si el que tenim és el que volíem. El que somiàvem. Al menys, que tinguem un Bon Nadal. És el que et desitjo.

Dr. Muerte ha dit...

Jo tinc la grandíssima sort d'entrar quan em surt dels collons, i sortir també quan em pica el cul. Ara bé, procuro treballar quan menys personal hi ha per l'hospital. De fet tinc companys de divisió a qui no he vist mai encara.

Scout Finch ha dit...

q maca reflexió... i quina elecció musical tan bonica!!!

q tinguis bones festes!!