TREBALL EN EQUIP

Treballo en una cadena de muntatge de panellets. Exactament en el Pas 3 del procés d'elaboració del producte. Si en el Pas 2 algú emprenyat (perquè es veia Cap d'El·laboració i no ha estat L'Escollit i no suporta que L'Escollit el mani) posa sal enlloc de sucre a la massa, la feina que hem fet els que composem el Pas 3, Pas 4 i Pas 5 no serveix de rés. En el millor dels casos ens adonem a temps però això retarda la producció i, en temps de crisi i panellets, un dia de retard suposa un alt cost econòmic.

 Heus aquí uns senzills pouerpoint per desengreixar la conferència:

PROCÉS D'EL·LABORACIÓ

ORGANIGRAMA FUNCIONAL

(cal tenir clar quin és el vostre lloc a l'empresa)

Potser a L'Emprenyat li farà gràcia veure còrrer a la resta dels seus companys. Si jo fos Cap d'Elaboració faria fora del meu equip aquest individu. Sense miraments.  Algú que fa la punyeta a qualsevol membre de la jerarquia laboral per fer mal, no la vull al meu costat. Jo signo un contracte, faig una feina i me la paguen. Vull poca més implicació.

El que deia fa uns dies: sigui quina sigui, vull que es respecti la meva feina.

LA CANÇÓ QUE M'HAGUÉS AGRADAT ESCRIURE (1)

En l'inici dels temps Algú va crear tres mites. Aquest és el meu primer:

 Bilonguis (El Hombre Invisible, 2005) de Kiko Veneno

Bilonguis
Tú y tú y tú, y ya no hay luz
las nubes vienen cuando quieren
en medio de la tormenta
te estoy esperando como una maceta seca.
Dónde, dime dónde
dónde han ido a parar las copas que derramé
los taconeos por las aceras de antes de ayer.
Tu caracola no tiene ola
cuando me dices que estás muy sola
ya no te entiendo no comprendo las señales
que vas dejando por las calles
son extrañas para mí.

[Estribillo]
Sólo te pido por favor
llévatelo todo no me dejes
tus personal bilonguis
ni recibos de compasión.
No me metas en la maleta
trocitos de corazón
ni alitas de cucaracha secas
en los bolsillos del pantalón.

Voy, voy, voy, sin saber por qué
cojo el aire con las manos
sé lo que quiero veo dónde estoy
y cómo te voy perdiendo.
Todo el mundo debe saber ya lo que pasó
lucharon caos contra control
y una llamada de última hora
no logró parar el tiempo y te grité
Ya no me importa que estás pensando
y los anuncios que a ti te gustan
los veo raros es más caro el remedio
que la enfermedad ya no creo
en la receta que me van a dar.
[Estribillo]
Hoy ha venido el de Bofrost
no he pedido nada todavía

tengo el congelador lleno de frases gastadas
sólo te pido por favor llévatelo todo.
[Estribillo]

Ya no te pido más favor.

MUSIC RULES OUR WORLD

La vaig conèixer quan em va descobrir el seu racó de la Provença i es va convertir en la meva guia de viatge un final d'estiu de potser ja fa un parell d'anys. Recordant Saint Rémy... Salons... Les Alpilles... retorna l'olor de l'espígol que, de manera química o natural, omple aquells paisatges.

Ara, com a filla d'Atticus i amb una freqüència de "treure's el barret", segueix oferint el que sap, el que té, sempre interessant i amb una feina darrera. Tot sopant l'acabo de llegir i melancòlicament (serà el dia) m'ha fet recordar els meravellosos The Housemartins. Els nostres records són força semblants (quina discoteca és aquesta de la que parles? encara existeix el Plataforma??) i regirant l'enciclopèdia virtual, he trobat això:

 

És una bona manera de dir adéu al dilluns 26 d'octubre, no? cerveseta, intent de seguir la cançó i el peu anat fent clap, clap... què, balles? vaaa, avui si, no?

(petonets, Marta)

DE TITES I TETES

"En el mundo actual, se está invirtiendo cinco veces más en medicamentos para la virilidad masculina y silicona para mujeres, que en la cura del Alzheimer. De aquí a algunos años, tendremos viejas de tetas grandes y viejos con pene duro, pero ninguno de ellos se acordará para que sirven". Dr. Drauzio Varella (en algunes informacions apareix que ha estat premiat amb el Nobel de Medicina però no sé l'any)

No és de rabiosa actualitat però és tant, tant bo que volia tenir-ho penjat al blog.

ENYORANCES

Sovint el que més enyores és el més senzill: una conversa, un petó, l'escalfor d'un bonanit, un copa de vi o una truita acabada de fer. De fet, poca cosa més necessito per ser feliç. 

Bé, i per què no... que de quan en quan em cantin això mentres ballem...

Moltes gràcies, Llesca. A la nostra salut!!!

GRAN HERMANO 11bis

Estava a mig escriure un post, aquest matí, quan han trucat que venien a esmorzar a casa i l'he hagut de deixar. Parlava dels 33 miners i tot el circo que s'ha muntat però a hores d'ara tot està ja dit. Sols conservo el títol que havia escollit i passo a parlar d'una altre cosa. Abans però reconèixer la precisió de l'operació, acostumats com estem aquí (últimament) a que "se lie parda" cada cosa que toquem. I desitjant que, després de donar de menjar a la bèstia mediàtica que han/hem muntat, la vida d'aquests homes sigui la que ells escullin. Segurament, però, gràcies a aquesta bèstia els miners s'han salvat (a diferència de tants altres anònims que moren degut a les absents condicions de treball). Aprofito per destacar la corresponsal de TV3, Isabel Galí que, com sempre, ha estat mesurada i ha informat fent les mínimes concessionsa la bèstia.

Al que anava.

Un cop esmorzada i aprofitant aquest nou horari, he anat a plaça corrents i amb el temps just, que és com em desplaço des que treballo de tardes. He investigat una mica el mercat i m'he parat davant d'una parada que englobava tot tipus de carn. Mentre em despatxaven el formatge, feien les hamburgueses i m'han preparat el pollastre:

- i com el voldrà?

- les cuixes dessosades, les pechugues per fer a la planxa i la resta pel caldo

- voldrà el fetge?

- no gràcies, aprofiti-ho per algú altre

- llavors li posaré una altre ala

- perfecte... sols una cosa... que m'ho podria deixar polidet, si us plau?

- és la meva feina, senyora. Li deixaré preparadet per a que sols hagi de passar una aigua per posar-ho a l'olla.

- no sap com li agraeixo (no li he dit però em fa una mica d'angúnia treure greix i pell del pollastre)

I fent anar el ganivet com si fos un pinzell i les tisores com a paleta, ha anat esquarterant el pollastre amb el Rèquiem de Fauré sonant imaginàriament, creant una obra d'art digne del millor artista plàstic del moment. Un artista, vaja.

I és que si alguna cosa fa temps que tinc clar és que és igual de què treballem a la vida, el que importa és estar orgullós del què fem. Potser per això crec poc en els títols acadèmics i molt en les vocacions.

STRACCIATELLA

Avui, quan tornava de la feina, algú des de la radio del cotxe m'ha desitjat un bon soir: tota la vida batallant  amb l'anglès per adonar-me'n que el que m'agrada és el francès. Per tant, he decidit dedicar el cap de setmana a aprendré a pronunciar "bonsuarg" tal i com ho diu la belga Justine (sóc lenta i ho vull aprendre -ho bé).

Un cop aparcat el cotxe ha reaparegut l'Stracciatella, el gat del carrer. El va batejar l'ex-gimnasta reconvertida en jugadora de volei (espero que quan creixi es dediqui al volei-platja) un dia que tornàvem de la gelateria del carrer Parlament (bcn city), un exemple més que no sempre el més nou és el més bO. Per suposat, el nom prové de la piga que té al nas. Com a bon gat exigeix sense donar rés a canvi i quan torna de les seves excursions  de dos o més dies, em ve a trobar reclamant-me, amb mirada seriosa i inquisitiva, una llauna de menjar: si vull li dono i si no, no... allà jo. Ah, i rés de "pinso". 

I a mi, que aquestes mirades altives em fan sentir petita, li ofereixo la llauna perquè cada nit quan aparco el cotxe, amb la seva mirada inquisitiva (i jo li vull trobar còmplice) em desitja, elegantment el seu bon soir particular.

sssht... HI HA ROBA ESTESA...

La consequència d'estar tancada al cuarto fosc cada tarda, un mínim de set hores, davant un monitor i dues pantalles, és que no dona per a que passin gaires coses. A punt de convertir-me en orco però contenta amb la feina, enyoro el tracte humà. Per això si em trobeu, no deixeu de saludar-me: sóc de tracte fàcil.

I mentres, la vida continua impregnant-se de tardor, tornen els ocres lluny de la monotonia de l'any passat que tant em va agradar. Aïllada no m'arribarà radio macutu, ni xiuxiuejarem "oju, hi ha roba estesa!", ni caldrà fer-nos l'ullet de manera còmplice. 

Això de la tarda, poc a poc, em va deprimint. Però no em queixo. Tinc feina i de moment, sembla que per un temps.

PD: per cert, confessió: he participat en un livdub tot i haver promès no fer-ho mai. És més, crec que participaré en un altre. Cal dir, però, que en ambdós casos ha estat per una bona causa. Però tot i així continuo pensant que són una horterada.

I TU, QUÈ HAS FET AQUESTES VACANCES?

jo? de tot una mica ...

TRILOGIA DE LA TERRA DE GEL, II: Marie

Hi havia una vegada una noia que es deia Marie. No era molt alta però tenia el somriure fàcil i una vida arriscada, positiva i feliç. Feia anys que havia perdut el cap i promès amor etern per l'Ivo, un portuguès de pell fosca i mirada clara però malgrat que encara vivien plegats, l'amor s'havia convertit en una història d'amistat. L'Ivo sense ella es sentia sol.

Però vet aquí que un dia la Marie va conèixer en Valentí, un home no excessivament alt ni excessivament atractiu però que feia anys que s'entretenia buscant una mirada intensa. Es van creuar les miradas, es van cluclar l'ullet i lentament es van enamorar. Lentament també, l'Ivo va anar enmalaltint de tristesa, de mal, recordant a la noia la seva promesa d'amor etern. Lentament i per primer cop, la Marie va adonar-se que calia  desdir-se d'un pacte per iniciar una nova il·lusió. I no sabia com dur aquesta càrrega sobre seu.

Malgrat que la rutina manava, cada un d'ells es rebel·lava contra les circumstàncies: l'Ivo retenia a la Marie fent valer els seus passat mentre el Valentí, impacient, no veia el moment de  compartir amb ella els seus   horitzons.

Però va arribar un dia que el fràgil equilibri es va trencar: des de la Terra de Gel en Valentí va rebre una carta on la seva àvia demanava que tornés ràpidament a casa, que necessitava una cistella plena de queviures per passar l'hivern a la Caseta de Glaç i ella, tota sola, no podia emmagatzemar-los. Hauria d'estar fora durant els mesos d'hivern i qualsevol comunicació més enllà de 10 quilòmetres seria del tot impossible.

En Valentí va demanar a la Marie que l'acompanyés per començar una vida junts mentre l'Ivo li va pregar que no el deixés ara que, més que mai, la tristesa l'acompanyava nit i dia. Ella, decidida, desitjant ser feliç amb el Valentí i desitjant que l'Ivo fós feliç, va agafar un santoku, es dividí de cap a peus exactament en dos parts i repartí un bocí d'ella mateixa a cadascun dels dos homes.

I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos

i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat

CANDELAJANT

Gairebé cada estiu a Td8 (crec) reemeten la increïble pel·lícula eròtica "Los Burdeles de Paprika". Increïble dic perquè, en contra del que generalment succeeix, la protagonista s'ho passa bé treballant en un bordell. Deixant de banda les consideracions sobre la prostitució (que la legalitzin ja, si us plau!!) i posats a veure pit-i-cuixa millor que sigui amb optimisme i no com a càstig, com sovint passa a les pelis pornogràfiques. Sexe? a disfrutar, doncs.

Parlant amb una amiga bloguera (o blogàire) li deia que de gran m'agradaria escriure un blog eròtic. Crec que és un dels gèneres més difícils ja que molts ho intenten però pocs aconsegueixen escalfar motors de manera elegant. Saber mesurar l'equilibri exacte per descriure aventures, novel·lar experiències, proposar jocs, fer-se fotos... fent un bé a la humanitat ha de ser preciós.

IMATGES ANTIGUES

Per casa els pares corria una enciclopèdia de deu volums amb el llom gris i lletres daurades. En aquella època sovint els deures d'escola obligaven a buscar definicions i val a destacar que les meves eren força originals ja que la majoria de nens tenien la GEC i tots coincidien en el tema de deficinions, tots menys una altre nena i jo que érem les "rares" que tampoc tenia l'GEC.

Si tot estava en silenci, els matins de cap de setmana, okupava el be preciat que era el sofà i damunt seu passava les planes de qualsevol volum de l'enciclopèdia, descobrint noves paraules que potser mai usaria o  vides de persones que potser mai més he recordat.

Ara em continua agradant descobrir el passat a traves de persones i llocs guardades en imatges antigues, quan més velles millor. Serà que des de la perspectiva del s.XXI tots anem sobrats però m'agrada descobrir-hi matisos d'innocència, intentant imaginar-me que deurien estar pensant les persones anònimes que hi apareixen, cap on anàvem, qui els esperava o quina vida han tingut.

Aquest matí he tornat a jugar, ara amb l'enciclopèdia que és el "YouTube". He recordat les primeres campanyes de propagada política, els primers visionaris, alguns deliris de grandesa, personatges històrics, moments quotidians o la moda que arribava "de fora" quan els nostres avis eren joves.

I he descobert a dues dives de quan encara se'n podia ser: les actrius Mae Murray (famosa per ser "The Girl with the Bee-Stung Lips" i model de referència de joves actrius que volien convertir-se estrelles) i Tallulah Bankhead (famosa per frases com "Mi padre me advirtió sobre los hombres y el alcohol, pero nunca dijo nada sobre las mujeres y la cocaína"). Les seves biografies o la d'altres actrius oblidades de l'època traspuen bogèria, ganes de viure, d'experimentar en persona... de gaudir dels aires de canvi i llibertat que respiraven. M'adono que realment tot està inventat i que autocensurar-se el mínim és una assignatura que cal seguir estudiant.

I per acabar Rodolfo Valentino. Serà l'edat, serà que estic tova però avui he descobert què és tenir sex-appeal:

PD si teniu temps i ganes mireu els enllaços.. tots tenen un no-sé-que...

TRILOGIA DE LA TERRA DE GEL, I: Cora

Hi havia una vegada una noia que es deia Cora. Era alta, d’ulls vius i vivia intensament la vida. Un dia va conèixer un home atractiu, rialler i bon amant del que se‘n va enamorar. S’estimaven i junts els dies passaven màgicament feliços menjant anissos.

Però vet aquí que un dia la Cora va sentir que aquella història s’havia acabat i així li ho va dir a L’Home Elegant. Ell ho va entendre i van continuar la seva bonica història, ara d’amistat. Ell va començar a muntar en bicicleta per la ciutat. Ella va començar a escriure un blog.

En el blog la Cora explicava els seus horitzons, propers o llunyans i en poc temps els seus contes van ser comentats per milers i milers de persones que, amb delir, el seguien.

De quan en quan però, i a la llum de les espelmes, continuava rient amb L’Home Elegant i junts seguien rient. Fins que va haver de marxar a treballar a la Terra de Gel i com allí l'Home no podria anar en bicicleta, la Cora va decidir apagar les espelmes del seu blog, també.

Però en aquell temps el blog havia esdevingut famós en el món sencer tant que, tot i tenir l’essència de l‘autora, havia pres vida pròpia. No era sols el lloc on la Cora convivia amb absències sinó que era el cau on tot tenia sentit, on mostrava les seves vivències, els seus desitjos i els seus plaers. I d'on costaria no tornar. I s'ho va repensar.

I va ser llavors quan va decidir que continuaria descrivint els seus horitzons de llum, ella vivint-los i el blog reflectint-los.

 

I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos

i vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s'ha acabat

"FAMOSEANDO" EN BLOGVILLE

Del verb "famosejar" (es conjuga igual que el verb estimar)

"La temporada oficial de actividades se abrió anoche en el edificio de Blogville. Como cada setiembre, unos pocos miembros activos de Blogville abrieron la portería del edificio para invitar al resto de sus vecinos a una nueva temporada mágica.

Los invitados empezaron a llegar cuando el sol ya había caído sobre la plaza. Dorothy y Violette tomaban un delicioso champagne ofrecido por la celebre firma francesa organizadora de la fiesta. Al alegre grupo se  le añadió Minnie. El camino hacia el cine donde Michael Frare las esperaba marcó el inicio de la velada.  A la salida se añadió GeorgeNeighbour y fue entonces cuando se dio por inaugurada oficialmente la nueva temporada.

La cena fue variopinta en invitados, vino y comida y como es Blogville y todavía verano, todo está permitido. La noche dio para mucho incluso para que se reencontraran en la portería parejas que ya terminaron: Gérard acudió con su nueva amiga Chola Alvharez diendo rienda suelta a su recien inaugurado amor.  Su ex mujer Margueritte llegó sola. 

Se echó en falta a Helen Leibovitz, de baja por un leve pero aparatoso accidente domestico en la bañera de su casa, Smiley por hallarse en Kenia por motivos de trabajo (en horas previas a la reinauguración de su agencia de viajes) y Silence Gemmah por un breve viaje de placer. Tampoco vimos a la escritora de éxito Rita K. Island. Finalmente  la modelo T. Blood tampoco asistió al evento disculpandose de antemano ni la cantante K.H. Svodova,  autora de la canción del verano,  que se halla inmersa en su gira por PobleNew.

En contra de lo que se había especulado finalmente John Walker no actúo por problemas en la g(grrrr!)arganta."

(adaptació lliure d'això)

PER QUÈ NEGAR-HO?

Estic així. La crisi l'ha provocat un no-del-tot inesperat canvi d'orientació laboral que pot ser positiu, però que implica un canvi d'horari radical i la veritat, no sé si m'acostumaré a tornar a treballar per les tardes. Ho intentarem. Sé que en els temps que corren és de "mal agradesio" queixar-m'he per l'horari. En sóc conscient.
Però dient-ho en veu alta potser fa que marxi el disgust i vam quedar que el blog fa que m'estalvii hores de psicòleg. I fins avui, m'ha funcionat.

EL MEU ATERRATGE

Aquest és el meu aterratge al curs laboral 2010 - 2011

I vaig seca d'idees. I d'enginy, més. S'ha apagat la xispa si mai havia estat encesa.

De fet, ja preveia que la reentré seria difícil.

Però segueixo al peu del canó... 

faltaria más!!!

REVISANT AGENDA

NO HE FET

Caminar gaire

Anar a Vinaròs

Treballar

Llegir alguna cosa interessant

Viure el futur

HE FET

 He vist la temporada 2, 3 i part de la 4 d'El Ala Oeste de la Casa Blanca. 

Im-presionante.

He intentat preparar mató tenint en compte que la llet no bullís.  
La cosa va sortir ptsé.

He descobert el patxaran.  

mmmm... bo!!

He conegut a dues persones, no són íntims però si de tracte agradable.

Ell explicava "chistes"... masses...

He pensat en un projecte concret. Bé, en dos: un personal i l'altre laboral. 

Continuar.

M'he fet la pedicura. 

Una monada:

Han estat bé però llegint-ho me n'adono que potser no he fet gaires coses de profit... 

las properes m'hauré d'esforçar més...

EL PODER DE LES PARAULES

Quan ets petit tenir amics és gairebé el més important. A ulls d'adult una baralla amb la teva millor amiga pot semblar una tonteria però quan sents les paraules "ja no vull ser més la teva amiga", el món se't cau als peus.

Per sort, amb els anys aprens (aprenc) que les paraules se las endú el vent i que si algú (malapersona) et diu "ets l'amor de la meva vida" i l'endemà desapareix sense deixar altre rastre que el malet que sents  al cor, acabes d'aprende que el més imporant són els "fets i no les paraules" (maleït eslògan convergent!!!).

Aquest any he près decisions que m'han fet malet al cor. He deixat enrere moments, situacions i persones. La decisió ha esta dura però conscients, sempre aplicant el "fets i no paraules" perquè els pares, tiets, amics, etc no ho són sols pel fet de la paraula que els etiqueta sino que cal sentir-los com a tal.

Una mica més sola però més forta i sempre millor acompanyada.  

En Tohu segueix aprop.

PLANNING MENSUAL

COSES A FER

Veure la temporada 2 - 3 - 4 - 5 de El Ala Oeste de la Casa Blanca

Fer un arròs a Vinaròs

Veure sortir el sol des de l'Atalaia

Preparar un mató (tenint en compte que la llet no arribi a bullir)

Llegir alguna cosa que no pugui deixar de llegir

Conèixer a algú desconegut

Pujar a la Creu a posar la senyera

Pensar un nou projecte
Petons

COSES A NO FER

Rés

Menjar o beure verdejo, galetes, formatge, gelats, verdejo, 
salsa tàrtara, paté, coques salades, verdejo (en excés)

Pensar massa en el futur

Recordar massa el passat

Creure que algun dia ballaré així:

César A. Cabo, secretari de Comunicació de U.S.C.A.

Suggeriment d'estiu,

Tant de bo que s'arregli ja el conflicte de la reialesa laboral, altrament coneguts com a controladors aeris.  Ara bé, és possible recuperar en algun programa de tele, d'aquests fresquets d'estiu, a César A. Cabo? per fer qualsevol cosa... 

 Seria una llàstima deixar de veure'l a diari