Aquest matí enfilava la Rambla del Poblenou a ritme ràpid, que diuen que és bo per tonificar les cames després d'estar masses hores asseguda en forma de 4 o postura buda:
M'agrada veure obrir els comerços, pujar les persianes, estrenar el dia i aprofitant que he arribat al Mercat del Clot amb prou temps, he entrat al bar de la plaça. Com cada dimecres, la màquina escura butxaques estava ocupada per un xinés amb una bossa de monedes d'euro que tal com s'omplia, ell buidava. El senyor del bar és una mica especial, no mira els ulls però fa uns cafes-amb-llet esplèndids: temperatura ideal i proporció perfecte i a més, puc escoltar les converses de les taules tot dissimulant llegir el diari.
Al sortir he passat darrera d'una parella. I he escoltat com demanaven diners. Eren una parella d'edat madura, suposo que entre 50 i 60 anys, amb un aire de derrota que cridava l'atenció. Semblava que aquell matí ella hagués decidit treure's la vergonya i sortir a demanar i ell, senzillament, la seguia. Derrotat.
Ningú de les taules els ha donat res, suposo que per desconfiança de que realment ho necessitessin, o perquè estem massa acostumats, o perquè no podien o perquè senzillament no volien donar res.
M'he fixat amb la seva mirada: era de necessitat. M'he apropat i regirant el bolso he tret les monedes que tenia, tot plegat no arribava a 4 euros. La dona m'ha fet un petó i l'home, derrotat, mirava. Ella m'ha dit "tranquila, asi nos tomamos un cafe con leche" i jo m'he quedat feta una merda. Tant que he buscat un pedrís on recolzar-me un minut per seguir. M'ha trobat una companya i he fet veure que l'esperava per continuar juntes.
Però no, no em trec del cap aquell parell de mirades. Em sento fatal per no haver fet res més per ells, anar al caixer o convidar-los a esmorzar o entrar al mercat i comprar el que necessitessin. Em sento fatal perquè durant tot el dia no he pogut parlar-ne en veu alta, no he volgut explicar-ho a ningú perquè malauradament aquestes situacions ara les vivim massa sovint, i no vull angoixar encara més. Però es que aquelles mirades no les oblido.
I si ara ho explico no es perquè ningú em digui coses agradables "oh que bona" o "oh, que sensible " o "oh, que polles". No. És que no sé com pair-ho, com entendre el perquè passa tot això. És que no ho entenc.
15 comentaris:
és molt fàcil, RaTeta... sentim en un moment, ens en adonem, de la misèria que alguns viuen -vivim- cada dia. Decidir no és tan fàcil. Et vols implicar o no?
Segur que en situacions menys tràgiques, has decidit apartar-te. Com ho fem tots.
Però mai no saps què passaria si no ho proves. Segur que demà tornaran a buscar-se la vida. Derrotats.
Potser algú els hi voldrà donar conversa, interessar-se per provar de cercar sortides... i ells no voldran o no podran escoltar.
Mai no se sap, si no es prova.
Perquè el món s'envà a la merda ... i alguns encara som prou afortunats per seguir on estem.
Mira senzillament no ho has fet, bones pensades però no has fet res de res, com deia aquell "Podem pensar molt bones coses, però al final el que queden són els nostres actes, no ens jutjaran pel que haguem pensat sinó pel que haguem fet...", bé, en el fons no deixes de ser una humana, i pel teu comportament una humana programada perfectament...
La última vegada que em van demanar diners pel carrer, va ser un noi romanès que duia una cartolina on deia que era sord mut. Li vaig donar dos euros i quan vaig entrar a la cafeteria, vaig veure a través el vidre com xerrava dins un cotxe amb un seu amic, rient com si res. Em va ben fotre. De sord mut no en tenia res.
decidir què? implicar-se en què? apartar-se de què? provar el què? no t'acabo d'entendre Gatot. Vius on vius i el què veus i el què vius no ho pots escollir, ho acceptes sense tancar els ulls i si pots, tires un cable. Bé, almenys jo.
Si que se'n hi va Goculta però això de ser afortunats... el present/futur que se'ns vé a sobre segueix fent por.
Tampoc no t'acabo d'entendre Molon labe, què no he fet? reaccionar més ràpidament? d'una altre manera? si, d'això em queixo. Ha estat un impuls, tot ha anat ràpid i l'anàlisi l'he fet massa tard. Em sap molt greu.
Veus noVa Noa, jo en això sóc diferent. Penso que si algú demana per gastar-s'ho en Don Simon, és que per a ell aquesta és la seva primera necessitat.
Has fet el que havies de fer i el que et demanaven. Donar uns diners que per tú potser no son significatius i per ells sí.I punto. Entenc el teu sentiment més del que et penses però...Dona el que puguis , ajuda quan vulguis , qué importa si es per Don Simon o per un sord i mut xerraire.
Però si que cada dia ens creuem amb més mirades de derrotats que s'ens instal-len al cor i no et deixen..no sé noia..
i mentrestant quatre desgraciats es reparteixen el mon i els seus diners, aquests son els culpables de tot.
Quan tornem a ser humans.....podrem menjar tots dignament.
Buf! Què dir? Suposo que l'edat de la parella t'ha neguitejat. Perquè de pidolaires en veiem cada dia i arreu... Fer accions com la teva segur que els ajuden. Però, esclar, no és la solució. Qui la té? Els que ens dirigeixen? Els que tenen els nostres diners? ...Tots plegats, una mica en el dia a dia i en la nostra actitud, podem anar fent coses. Per nosaltres. Pels que ens envolten. Aquesta parella de gener gran derrotada ja és cada cop més habitual. No sé om aquest país no s'aixeca en armes (22% d'atur), a cops. Potser perquè ni jo sabria on disparar...
... no que no s'enten com no sortim a cremar bancs... o estem aletargats o ens ha vençut la por...
Jo al.lucino igual ara amb tota aquesta pobresa sobtada, que fa vuit o nou anys amb tota aquella riquesa sobtada, quan el més ruc anava amb Audi i estiuejava a Playa Bávaro. Un país no es pot fer ric de la nit al dia (amb especulacions, bombolles immobiliàries, crèdits a cost gairebé zero, consum compulsiu...). Un país es fa ric a base de treball, inversió, empenta i anys, molts anys fent això (més mirant pels fills que per nosaltres, com van fer els nostres pares). En cas contrari, un país es torna pobre de la nit al dia. És la meva opinió, puc estar equivocat.
Dit això, m'agrada molt la teva manera de ser i d'actuar, Rateta. Ets un encant de persona i no t'ho dic només per aquest post. Un petonet.
Estic d´acord amb el que diu el Paseante. Es més, jo també he donat diners a una sordomuda romanesa que no ho era i la meva barra de pa i diners per llet a un noi que més tard he vist sortir del super amb el Don Simón, i més coses que no fa falta explicar. Però el que està passant ara és molt greu, és gent com els nostres pares, germans , amics, veïns... gent treballadora que mai havia vorejat la pobresa i ara estan a la misèria per culpa d´un sistema fastigós que engreixa cada vegada més als rics i desgasta cada vegada més a la resta.
Impotència, ràbia, no saber què fer, aquest és el sentiment.
Penso igual que el Paseante. I no et diré "oh que polles" però sí que ets sensible i generosa, perquè és veritat.
Tot s'acabarà arreglant Rateta, ja veuràs.
Patonets!
Jo vaig tenir aquesta sensació fa un temps, quan es començava a sentir la crisi. Dos homes i una dona grans, de classe mitjana pel seu aspecte net, polit i digne, un d'ell en cadira de rodes, rebuscaven dins un contenidor al costat del semàfor on jo estava aturada. L'escena em va frapar tant que em vaig quedar bloquejada. És que no sé què podem fer, em sento tan impotent com tu. Deixem les nostres vides benestants i ens dediquem a donar un cop de mà? Si això fos la solució! I el que ens hi ve a sobre! Però si algú no hi posa remei aviat entendria perfectament això de cremar bancs. De fet, no sé com estem aguantant tant...
RaTeta, no saps mai si et tocarà a tu (o a mi, o a la Noa i el seu cap de pardals) creuar la línia i ser a l'altra banda, a demanar caritat pel carrer.
Fa uns mesos vaig sortir d'un forn de pa i hi havia una dona que demanava diners, li vaig donar el pa rodó que acabava de comprar, li vaig dir que el donés als seus fills perquè no passessin gana, es va posar a plorar (no sé si d'emoció o perquè volia diners i tampoc tenia tanta gana), va agafar el cartellet i el got per demanar almoïna i se'n va anar. En fi...
Веб магазин музыкальных инструментов продает качественные гитары от брендов Epiphone и Yamaha. Купить гитару по приемлемым ценам отличного качества доступно теперь каждому, работает услуга доставки гитар на дом.
Gitara In Ua - [url=http://gitara.in.ua]акустическая гитара[/url]
Publica un comentari a l'entrada