D'AIXÒ FA POC MÉS DE DEU DIES

i???

... LA RATETA FENT CRÍTICA LITERÀRIA...

A mi el David Trueba sempre m'ha resultat simpàtic. Diguin el que diguin, el seu germà també. I és que en el fons, la RaTeta sempre ha volgut ser una mica d'Ariadna Gil i una altre mica de Penelope Cruz . 

Fins ara no havia llegit rés seu i quan la biblioteca ens  va proposar el seu primer llibre (crec) "Quatro Amigos" m'hi vaig enganxar amb ganes. És un llibre "d'amigotes"  que amaga una historia de sentiments. Encara m'ha interessa més al ser explicada per un home de la meva mateixa generació. És agradable de llegir i tot i que no és rodona, un cop acabada tampoc et sents estafat.  

Més tard  em va recomanar "Saber Perder" i des que el vaig començar no m'he desenganxat d'ell. M'agrada com recrea les atmosferes i com lliga les històries, sense parafernàlies ni recursos complicats. Durant uns dies he trobat estones perdudes per devorar-lo i a la vegada, contenint-me per fer-lo durar més.

Diumenge, asseguda a una tumbona de coto amb els peus dins una piscina inflable, el vaig acabar. I ara no puc agafar cap altre llibre per no perdre el regust tendre que m'ha deixat. Des de llavors em miro als futbolistes d'una altre manera i al Trueba petit amb una mica d'enamorament.

(amb aquestes temperatures em costa lligar paraules i el post no ha quedat del tot rodó. De totes maneres sols volia recomanar-vos el llibre. Disfruteu-lo que val la pena)

INFORMACIÓ DE SERVEI : VINAROS

La primera intenció d'aquest matí era escriure un post sobre això però és tant immoral que no sabré trobar les paraules per mostrar el fàstic i/o repugnància que sento (és el que té no ser odisfèrica). Sols un aclariment que l'enllaç no mostra: es contempla el sacerdoci de la dona com un delicte greu contra el sagrament mentre que l'abús a nens constitueix un delicte greu contra la moral. Delicte greu en ambdós casos.

Anem servits, doncs.

Així que parlaré de les vacances. Es preveuen tranquil·les i contemplatives ja que en temps de crisi resulta difícil estalviar per viatjar lluny. Potser "una escapadeta" al sud de França (je t'aime)en cotxe... 

EN COTXE!?!?!

Quan vaig aprovar el carnet de conduir, ara fa 23 anys, no sabia que suposaria una condemna: per anar a treballar necessito el cotxe, les amigues properes no tenen (o no tenien) carnet, els nòvios tampoc (o se l'han tret després), a casa sóc la xòfer oficial... etc. Per això el meu ideal de descans és no agafar el cotxe en el màxim de dies i en canvi trobo a faltar els recorreguts en tren, mirant per la finestra o llegint.

D'altra banda, una altre il·lusió que vull acomplir abans de morir-me és anar a Vinaròs. Per què? perquè m'agrada com sona: vinaròssvinaròssss.

Unint les idees transport públic-Vinaròsss he decidit fer una escapada  En una llibreta d'espiral estic fent la llista del que m'enduré per anar a passar-hi el dia: tovallola, crema pel sol, entrepà de salami (entrepà que em feia la meva mare quan anava d'excursió amb l'escola), llibre per si m'avorreixo al tren, ulleres de sol i dinerets. Diu en Tohub que ell passa d'anar a Vinaròsss en tren però sé que al final la idea el seduirà. Ho sé.

Ara sols em falta una informació de servei: algú coneix on puc anar a fer un arròs, a Vinaròsss?

VAGUEJO

I no tinc ganes de rés. Rés. Passo les tardes sota l'aire acondicionat, llegint, dormint el que de nit no aconsegueixo i de matins necessito. Recupero el dia passades les set i llavors, a cuita corrents, compro, cuino, xerro i passejo. I l'endemà el mateix. I l'altre. I l'altre.

Les úniques que treballen aqui són elles. Sembla que el sol i la calor els agrada i tenen ganes de produïr. Mentrestant jo espero, llegint, dormint i de quant en quant, cuinant.

EM COSTA D'ENTENDRE

No entenc a persones que no mengen animals perquè no volen matar, que ballen danses per estar prop de la natura, que abracen arbres, que ajuden a les mares a que els seus fills neixin naturalment (i sols contemplen l'alletament matern), que mediten amb devoció, que planten al balcó aliments no transgènics  lliures d'adobs químics, que sols usen cotó natural, olis essencials pel cos o henna per tintar-se el cabell. Tot natural. Però que quan preguntes si aniran avui a la mani, contesten

"jo passo d'aquestes coses"

Per suposat que cadascú viu, pensa i actua com vol. Jo també. Per això crec que està bé viure sanament però que cal tenir una opinió. Un pot no voler anar a la mani d'avui perquè està fins els collons dels polítics, perquè ja li està bé com està la cosa, perquè no creu en la democràcia o perquè  creu que no servirà per a rés. O hi pot anar perquè passa de qui vagi al davant de la mani, perquè està indignat amb el tribunal constitucional (en minúscula) o perquè és una manera de conèixer gent. És igual. 

El que no entenc és que algú pugui passar del que passa al seu voltant.

(vagi per endavant que tinc hort a la terrassa, menjo poca carn i menys química, sovint m'he tintat amb henna el cabell, he ballat dansa oriental durant anys i intento ser conscient en el consum dels recursos naturals)

PASSEIG NOCTURN

... pantalons amples, samarreta de cotò i xancles còmodes...

cabell recollit amb un boli bic

rés que apreti 

ni molesti, 

ni que ens lligui més del que volem.

I feliç. Molt.

 

google

13, rue de Blogville: EL MORÓS DEL TERRAT

El que faltava!!! que surti "el jeto" del "jeta"... Poc li agrada més al manso aquest que ser famós! no veieu? pagar, el que es diu pagar, no paga però arregladet sempre va.  A mi "me la bufa" si ho fa o no, tampoc li conec l'ordre en que decideix a qui paga, ni tampoc sé què compra. El que li vull recordar és que viu per sobre meu i que els seus proveïdors passen tantes hores esperant davant casa seva que tenim l'escala plena de cendra de cigarretes, de llaunes buides i de restes de menjar. I jo em pregunto: no hauria de pagar del doble, de despeses d'escala, de porteria??? no que si?? potser que em posi a la cua, a veure si m'atén!

fotografia i photoshop: Helena Batlle 

maquillatge: Cazcarra Image Group

13, rue de Blogville: la dona del lladre

 Si ja deia jo que la cara d'angoixa que duu a sobre aquesta dona no era normal. Quan obre la porta del replà mai deixa veure com és casa seva, que si els cortinatges, que si les alfombres.. rés, no deixa veure rés de rés. Les finestres amb vidres viselats també neguen les vistes interiors. I gairebé mai surt de casa i si ho fa, mai compra. De què menja, aquesta gent?? perquè el marit tampoc te'l trobes surtint de casa a hores normals, no... tot plegat pinta "raro", no???

fotografia i photoshop: Helena Batlle

maquillatge: Cazcarra Image Group

DUBTES, PORS I ALEGRIES

Ahir, mentre estava a la cua del cafè se m'acosta un company i comencem una conversa d'aquelles "d'ascensor", de dir estupideses. Tot i que no és un íntim, ens tenim simpatia. És bona gent. Té un defecte professional: no haver sabut dir NO, no haver pogut /sabut resistir-se al poder i ara no fa la feina que realment li agrada i que sap fer. Té ètica i moral i per això pateix.

Ahir, mentre estàvem a la cua dient tonteries em va deixar knoquejada. Em va dir un "tu si que tens una bona filosofia de vida, has sabut encarar-la bé". No sé reproduir les seves paraules concretes perquè em va sobtar la seva afirmació contudent, tot i qe a la vegada que em va agrada que pensés això de mi. Cal aclarir, però, que sols tinc dues coses clares a la vida: la primera és que cada nit vull poder dormir tranquil·la i la segona és que cada matí vull mirar el mirall i reconèixer la persona que s'hi reflecteix.

Avui, mentre parlava amb una amiga comentàvem que estem preocupades per la feina, que "això" s'acaba, que un anyet més i prou i que interiorment tinc la sensació que no he sabut vendre'm bé. Què si, què d'acord que volem anar de legals per la vida sense trepitjar ningú però que donat el moment, caldrà veure qui sortirà més ben parat de la situació, si el pilota que aparenta saber de tot, que gairebé ha esdevingut imprescindible i que amaga les febleses de l'altre o bé aquella que no gosa, que encara creu en l'equip i que encara creu que hauria de saber més. Potser jo dormiré tranquil·la però, l'altre es quedarà ambla feina?

 

Però tot final provoca un inici i, donat el cas, per què no millor?

(llàstima que aquesta cançò formi part d'un anunci)

Ens veiem el dia 10!

13, rue de Blogville: el lladre

Entre nosaltres, jo no m'ho esperava. Quan em creuava amb la mestressa de la pensió o amb l'abuela dels animalons, elles ho comentaven. Bé, la que està piradeta per l'adroguer també (si, si, aquella amb rínxols rossos). I la portera, i el miop... l'escala en va plena. Que resulta que sembla que potser hi ha un lladre. Però lladre de "pocs vuelus", d'allò que es diu un lladre domèstic. Alguna vegada he trobat en falta la bandeja dels canelons o el pollastre amb llagostins però sempre he pensat que eren els nanos gamberros de la dona aquella. Però sembla que no, que a l'escala tenim "el nostre lladre particular". Alegria, alegria!!!

fotografia i photoshop: Helena Batlle
maquillatge: Cazcarra Image Group

... TAN CERT COM DEPRIMENT....

 "un socialismo de rostro humano es muy difícil,
un capitalismo de rostro humano es imposible"

 José María Díez-Alegría 

AVUI M'HA DONAT PER AQUÍ

Dóna gust passejar a primera hora del matí, moments que no coneixes en carrers per on cada dia passes i escoltar música a deshores. Sola, sec, pujo el volum i deixo refredar el te torrat. Escolto. Qui n'ha begut en tindrà sed tota la vida, diuen. I el dia promet. 

Qui n'ha begut

Qui n'ha begut
En tindrà sed tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l’heroïna
I és tan eficaç com l’aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue’m si és veritat
el que m’han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s’oblida?

I ara tu digue’m si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què et parlo
Digue’m si és veritat
Digue’m que no pot ser
que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

BLOGS ON / BLOGS OFF

Arrel de buscar blogs que han tancat, blogs que mantenint el contingut han anat canviant de nom o blogs que estan en baixa forma, pensava avui que ha de ser molt difícil esborrar i desprendre't d'un lloc on has reflectint, de manera profunda o distesa, el teu (meu) dia a dia. Ha de ser MOLT difícil tancar un blog.

Suposo que, com a la vida, hi ha un dia on tot s'acaba i busques noves formes d'expressar-te perquè en el fons, això de tenir un blog és un acte de pornografia personal i igual que quan apareixes no passa rés, quan marxes tampoc. Queden aquells moments llegits, compartits, riguts o preocupats on has creat alguna cosa entre persones. Conegudes o desconegudes o desconeguts-coneguts. Això últim quan passa, m'agrada.

Rés, que jo continuo. Sense gaires coses importants a dir. Pàjares personals que escrivint-les m'estalvien (sovint) de passar i pagar a l'especialista. Però tal i com està el pati, millor estalviar.

- llegeixi's bé el post: NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - 

13, rue del Blogville: LA MARE DELS NENS

Anda que no... que si, que a tothom li fa peneta la mare aquesta, que si molts fills, que si no té marit, que si va de bòlid... a mi, una vegada, el fill del veí del 1r 2a del bloc de pisos on viu el depenent del colmado de sota casa em va jurar i jurar que l'havia vist sortir del bingo. Però no una vegada, no.. CADA DIJOUS!! sembla que plega de treballar abans i se n'hi va. Si, si, després que si va molt atrafegada, que si té nens que semblen animalons, que si no té un home que la cuidi... jo sols dic el que em van dir: 

aquesta dona està enviciada!!

EL QUE VINDRIA A SER UN POST CINEMATOGRÀFIC I NO ÉS

Aquest matí he començat la setmana acomiadant-me d'una companya que, d'improvist, es jubila anticipadament. La seva màxima ha estat "Coge el dinero y corre" i no s'ho ha pensat dues vegades. Ara passarà aquests mesos d'estiu "Bajo el sol de la Toscana". 

Esmorzant (i no precisament a Tiffany's) ens hem quedat un pèl moixos. En Tohu comentava que comencen a desfilar persones amb las que ha compartit gairebé tota la seva vida laboral, en aquesta o d'altres empreses. Jo pensava que, quan la generació d'en Tohu comenci a desfilar (darrera promoció que van córrer darrera els grisos, que passaven tardes mirant "El Acorazado Potenkin", discutint sobre el terme leninisme o practicant els ensenyaments apresos a "L'Orgia"), l'únic que quedara voltant pels passadissos seràn individus-pilotes que han après a dir que si per fer contents els seus caps i així poder seguir mantenint el seu estatus. El que vindria a mostrar "El Apartamento". Això si, guapus i amb molt estil. 

No diré que siguin "Extranys a la meva vida". Tampoc cal aclarir que aquesta nova etapa que sembla que ara comença em fa veritable por.

 

 Kirk Douglas & Kim Novak

Strangers when we meet (1960)

13, rue del Blogville: L'ÀVIA DELS ANIMALONS

agüeeeeelaaaaa!!! escooolti, que la bossa amb el pinso de les seves bèsties deu estar foradada!!! que ha deixat rastre per tota l'escala i pud!!! i a mi no és que em molesti molt però pensi que els 50 quilos de carn que ahir va deixar el mosso de la carniceria encara són a la meva nevera... que una cosa és ser bon veí i l'altre és aprofitar-se'n, dona! no, ja, jo ja entenc que els tigres s'han d'alimentar però l'intendència és cosa seva... i quan vingui a a recollir-los, prengui també la bala de palla per les vaques que va deixar al meu balcó que els veïns de sota se'm queixen...

I és que algú que s'estima als animalons no pot ser mala persona

fotografia i photoshop: Helena Batlle 

maquillatge: Cazcarra Image Group

STAYIN' ALIVE

Tal i com està la conjuntura actual, sols em queda recordar la meva tendre pre-adolescència i escoltar:

vaaaa... que entre tots ho salvem... o (com diria en Buenafuente).. o no...

CALMA CHICHA

Estic una mica així:

però no podia deixar d'ensenyar-vos això:

d'aquí uns mesos, quan comenci el fred, seran olives morades.

No explico masses coses, últimament. Tampoc me'n passen gaires. Els dies corren molt depressa però les experiències són sempre les mateixes. Potser s'apropa alguna cosa interessant o potser continuarem amb aquesta calma chicha (por favor, NO!)?  Els entesos dirien que les experiències cal sortir a buscar-les però a vegades penses que estaria bé que et vinguessin a trobar.

Almenys sembla que ja són a prop les tardes a la platja i els vespres prenen la fresca.  En canvi, els gelats d'stracciatella del carrer Parlament ja han arribat.

13, rue de Blogville: LA MESTRESSA DE LA PENSIÓ

Què si lloga la pensió a homes, que si busca "plan" amb el veïns... rés, jo parlarà de la  mestressa de la pensió pudenta. Ella si, s'anuncia al TripAdvisor perquè hi té un contacte però aneu, aneu.... sols obrir la porta ja s'escapa el tuf de coliflor per l'escala!!! i cada nit, cada nit, cada nit.... el flaire pudent de la pensió és I-N-S-U-P-O-R-T-A-B-L-E!!! ja pot anar amb el nas enlaire i sempre mirant per sobre "l'hombro", ja, que tots sabem de que va, la senyora.

Si n'és de curiosa, aquesta escala!!!

fotografia i photoshop: Helena Batlle i Violette

maquillatge: Cazcarra Image Group

JA EN SOM 14 MÉS

 Com la vida mateixa,

PACIÈNCIA,

ara sols cal seguir esperant