VOLUNTAD: MUY DEFICIENTE

A seté d'EGB (si, jo vaig fer EGB) tenia un profe de mates dels que fan por. Fumava Winston a la classe i malèvolament reseguia amb el dit el llistat dels nostres noms, de dalt a baix i de baix a dalt, decidint cruelment qui sortia a la pissarra. El dringar tremolós de la nostra dentadura sovint no deixa escoltar el nom escollit. Literalment tremolavem de por.

Quan miro el passat el recordo com un dels millors profes millors que  he tingut tot i que sempre em va fer por.

Al que anava.

Al juny de 7è vaig treure de nota final a Mates un MD (Muy Deficiente, Muy Deportivo o Cero-cerote: diferents nomenclatures per un mateix valor)) i em va tocar l'amor pròpi (expressió que s'ha perdut en el temps però molt famós en aquella època). Durant el curs haviem fet geometria i m'havia agradat i no entenia perquè no aprovava els exàmens (potser perquè realment no els entenia?).

Al setembre del mateix any, després d'entregar-li els exercicis de recuperació d'estiu fets i polits i fer l'exàmen de recuperació, la nota va tornar a ser un cero-cerote. Pacientment, l'ogro-mestre em va donar més exercicis per fer amb l'opció de tornar-me a presentar el febrer següent. Aquella tercera convocatòria la vaig aprovar, no sense el comentari de: "m'has entregat tots els exercicis correctament fets, l'exàmen no t'ha acabat de sortir bé però veig que hi has posat tanta voluntat que t'he aprovat". Vaig sortir la mar d'emprenyada: jo havia aprovat perquè creia que ho sabia fer (o no...) però mai perquè hi posés voluntat a les coses: això no!!. Segons la meva opinió ell havia infravalorat els meus coneixements i per aqui no passava (quan s'és jove un es permet ser cretí).

I ara us preguntareu a què ve tot aquest "remember when": doncs per què fa un mes que intento rebaixar 6 quilos i no hi ha manera, a la mínima la voluntad cedeix i apareix "la bestia negra que llevo en mi".

I jo em pregunto: serà la voluntad una d'aquelles capacitats humanes de durada limitada? de les que s' esgoten al cap d'un temps? I el més important, per què la meva, de voluntad, s'ha perdut en algún moment de la vida!!
 



FENT D'ESPIA, XAFARDEJANT...

Quan arriba el capvespre m'agrada mirar les finestres del pisos i imaginar-me les vides de la gent que hi viu. Me n'adono que, com sempre, ens definim pels petits detalls: el color d'una paret, els vidres si són nets o bruts, les plantes del balcó, l'elecció d'unes cortines o si la il·luminació és càlida o pràctica: 

 

Tot són factors força determinants del nostre caràcter. Un altre exemple és aquell qui no vol perdre l'ocasió de manifestar-nos la seva opinió:

Fins i tot, sovint es vol mostrar la composició familiar:

Sóc curiosa o xafardera. I xafardejant pels passatges del Poblenou barceloní, divendres vaig trobar una planta baixa que, si tingués diners, seria el meu trocet de món. Mantindria el terra de fusta vella,  els porticons grans i blancs i el sofà miraria al pati per on entra l'escalfor del sol. A la dreta, una taula gran on poder ajuntar moltes opinions bevent i menjant pastelets de Belém i a l'esquerra, un racó sota la finestra  ple de cables, altaveus, pantalles i monitors.

I deixaria les finestres sense cortines per a què algú, xafardejant, es fes una idea de qui viu dins.

... JO TENIA UN NÒVIO...

Fa temps que tinc un novio guapu. Ingenios, amb sentit de l'humor, intel·ligent i atractiu. Com a defectes sols el seu amor per la Sharon Stone i la Monica Belucci i el seu desamor al formatge i la cervesa (allò de que quan el cambrer et porta l'aigua i la cervesa sempre haviem d'intercanviar-nos les ampolles, ell l'aigua i jo la cervesa).

D'un temps ençà ha anat canviant, perillosament, trets de la seva personalitat:

- abans tufava el cotxe amb tabac pudent, ara haig de reclamar "què no fumes, carinyu? - Dona, no et vull molestar - no, si m'agrada l'olor"

- abans era home de colors sobris (blanc i negre), ara li dona pel "colorido"

- abans cada vespre bevia whisky de malta, ara sols els dies de festa

- abans grunyia, ara poc

- ara pren danacols

Jo tenia un novio que prenia 3 o 4 cafès al dia. Això si: ristrettos, cafè negre, fort i amargant. De tio, tio. El tema de demanar un cafè sempre ha estat un handicap a la nostra relació: "coi, és que no en saben fer, això és  aiguaXirri!!". Ara en pren 2, al matí i per despertar-se. Ristrettos, això si.

Jo tinc un novio que porta tres dies amb la cafetera espatllada i que aquesta tarda m'ha trucat per dir-me: "nena, acabo de comprar una Nespresso".

Jo tenia un novio original i gourmet. Ara és un nòvio ingeniós, amb sentit de l'humor i intel·ligent però amb una vulgar Nespresso (eps!! que cadascú faci el que vulgui, jo sóc més de cafè del Caracas o Tupinamba).

D'aquí rés arribarà amb una camisa de "paño" a quadres, de las que (fins no fa gaire) odiava.

si, el meu novio se li assembla

És un post domèstic però em té d'allò més preocupada.

Pd: Oju amb els comentaris.

ARRIBATS A AQUEST PUNT

Davant d'aquestes intencions:

 

sols em queda fer una proclama:

I després, parlem.

IRREVERÈNCIES I ALTRES FENÒMENS

Apurava l'última tarda de vacances d'hivern amb la neboda. Els Reis li han portat un estoig de manicura francesa que ens havia quedat pendent de provar igual que una planxa d'allisar el cabell i un set complert de 30 ombres d'ulls, 12 pintallavis i 4 colors per les galtes. Havíem quedat per avui adecentar-nos després de les festes i l'he anat a recollir a escola.

Un cop berenada (no entenc com li poden agradar les Oreo poden escollir entre el Petit Ecolier o bé les Principe) i amb les gates ja entretingudes, ha procedit a fer d'esteticient pintant-me a la francesa, unes ungles curtes. Després ha continuat amb un to lila pels meus ulls i una mica de color les galtes. Em torno a maquillar després que em confessés que quan sigui gran sempre durà els llavis pintats, rimmel a les pestanyes i una mica de color a les galtes però que ara encara és massa petita: a ella no li toca encara pintar-se i a mi em fa mandra... quina llàstima, no?

Mentre li preparava sopar (i un cop planxat el seu cabell) s'ha entretingut mirant ladigagas i taiocruz i m'ha ensenyat un descobriment recent:

Irreverent, no? doncs mireu, mireu la sèrie. Dura però real.

De tornada a casa seva m'ha confessat que avui s'ho havia estat parlant amb una amiga de l'escola i que ja sap on vol que el seu novio la dugui quan en tingui: a mirar una posta de sol a la muntanya (a la platja no, que no li agrada des que a P3 va saber que existien les morenes i els taurons). 

I jo l'he trobat tant, però tant tendre tot plegat que ho escric per si en algun moment se m'oblida que ha passat.

Si, se'm segueix caient la baba.

MALABARISMES EMOCIONALS

Segons els plans que fa tres mesos vaig planificar, a hores d'ara hauria d'estar fent una maleta que no sobrepassés els 20 quilos (avui en dia i volant en lowcost és difícil no embarcar l'equipatge).

La RaTeta durant l'inici de les seves vacances d'hivern

De sempre que se'm dóna malament això de les maletes. En un primer moment el "per si de cas" s'imposa i tot ho trobo imprescindible, més si és per un cap de setmana llarg d'hivern: això per voltar còmode, això per si anem a sopar "de guapus", això per si plou o això altre perquè em fa il·lusió... Un cop plena, amb la tranquilitat de no descuidar-me rés, la buido i començo de nou, ara amb el pensament racional activat, amb un resultat correcte.

De sempre, també, que gairebé em fa més il·lusió la preparació de les coses que el fet en si mateix. Sense arribar a extrems que tots coneixem, localitzo originalitats que em facin sentir menys turista en els llocs que vull visitar. Tot i així un cop arribada a destí (guia en mà) acabo passejant per on tots ho fem, encantada, descobrint algun racó més solitari o més ple d'oriunds que durant una estoneta em fan sentir una Paul Hogan catalana.

De gran he après que surten inconvenients que a vegades no ens permeten dur a terme els nostres plans i no passa rés i el món segueix rutllant. Avui és un dia on haig de practicar aquesta lliçó. Demà sortirà un vol on un dels seients està reservat a nom de La RaTeta Miquey i jo no hi seré asseguda. Al costat, el d'en Tohub, també buit. I mira, racionalment ho entenc però de cor... de cor em fa tanta ràbia...

I ara, un descobriment maco:

"PARTINT-ME LA CAIXA"

De sempre que sóc d'escoltar la ràdio.

Vaig començar amb Los Musicales de l'Albert Malla, Albert Castillon i Eduardo de Vicente, El Minutero del Ricky i el Bernal i fins i tot vaig assistir a la connexió telefonica del Sergio Mas des de la cabina telefònica del davant del cuartel del Bruc per explicar el seu excedent de cupo als que escoltàvem l'Arús con Leche. 

També vaig seguir els començaments d'El Terrat, els migdies de Radio Barcelona. Si, de tot això fa molts i molts anys.

La radio em continua agradant. Molt.

Ara, suposo que amb esperit innovador, alguns programes (sobretot els d'entreteniment) fan ús exagerat de les xarxes socials. Tant exagerat que sospito que sovint comencen el programa sense tenir cap mena de guió davant seu, amb la confiança de la seva capacitat d'improvisació davant dels comentaris, més o menys aguts, dels seus oïdors. Pa mi gusto el Toni Clapés sap mesclar BÉ els altres, poc.

També des de temps immemorial he escoltat les bromes telefòniques on o el presentador o un col·laborador es fa passar per un personatge conegut que truca a un altre (també conegut) amb la intenció de deixar-lo en ridícul. Al principi rèiem tots però 25 anys després, la broma em sembla fàcil. Sigui el rei, sigui el papa; crec que ja toca ser ingeniosos i buscar altres formes de fer gràcia.

I ja per acabar (i ara, també dins l'àmbit televisiu) el tema dels zappings o dialings. Penso que fer gràcia mostrant com les persones es traven amb les paraules (a mi) tampoc fa gràcia. Una vegada o dues si, 100 no.

I rés més, avui ho deixem aquí. Bon 2011

ESPERIT 2011

Després d'escoltar aquesta versió de 2010 de Beverly HIlls, 90210 tant bàsica i senzilla com alegre sols em falta convertir-me en Phoebe i desitjar que aquest any tot sigui una mica més facil... i si més no, ho intentarem (vés, en un plisplas m'he traslladat de sèrie i de costa... si és que no estem pel que hem d'estar...)

Què, ens seguirem veient per aqui, no?

EL TROPEZÓN

Ahir tornava d'un meravellós sopar caminant sobre l'acera humida de la nit. Tontament, el peu va relliscar i "cuan larga soy" (és a dir, no gaire) vaig caure al terra, elegantment, sobre el meu costat dret.

En aquell moment travessava el carrer un parell de noies joves, xerrant. Van passar de llarg pel meu costat, sense mirar ni preguntar si m'havia fet mal. Cert és que tampoc hem van pegar cap patada. Sols la indiferència.

Ràpidament em vaig aixecar i l'anècdota s'acaba aquí. Sols que porto tot el dia pensant-hi... quina llàstima que la conversa de la parella fos tant interessant com per perdre el punt d'humanitat i educació que, es sobreentén, tenim les persones.

Bé, i que el 2011 comenci millor i acabi apoteòsic... per repetir un any com aquest, no sé si cal "arremangar-nos" gaire. Així que, salut i força pel 2011.

PREPARADOSSS-LISTOSSS-YAAAAAAA!!!

Si ha d'arribar el Nadal, almenys que m'agafi preparada!!

BONES FESTES A TOTS

(i una abraçada a aquelleS que, d'una manera o altre, han tornat a voltar pel barri)

VINGA, COLLA D'OPTIMISTES, QUE EN 15 DIES...

ho tenim superat!!!

Doneu-vos tots per felicitats i petonejats. Ara que qui vulgui petons de veritat, dijous, a partir de les 22h a laratetamiquey@gmail.com en venem.

Si no sabeu que regalar pel tió, aprofiteu les gangues d'última hora!!!

VES QUE AQUEST CAP DE SETMANA NO EM DEDIQUI A AIXÒ

... o no, hauria de començar a mirar regals...

DALE ESTOPA

Avui he plegat una estoneta abans, les màquines s'han penjat i no calia tornar a posar-les a pensar.  Tampoc volien. Total, he arribat a temps de comprar el sopar a l'única botiga que tinc en un radi de (mesurat al google maps) 2 quilòmetres, un centre comercial on asseguren vendre peix de Vilanova. Mitja dotzena de sardines (netes, sense cap ni "tripes") pescades mitjançant pesca extractiva a Almeria (almenys no han menjat pinsu) i una safata de gírgoles s'anaven fent mentre s'ha escalfat el pis.

He sopat mirant El Convidat d'Estopa. El programa m'enganxa malgrat el posat sobradillo de l'Om. I és que aquesta gent m'agraden ja des de la primera vegada que els vaig escoltar entrevistats per la Nierga fa anys. Sóc de mena rumbera (3a generació nascuda al c/ Fraternitat, carrer d'El Pescadilla i del Moncho, al barri de Gràcia) i a la mínima que em deixen, enganxo les sabates vermelles i m'hi poso. O si no, torno a ballar això:

I la setmana (la de l'autocita) avança millor de com va començar, esperant la cita de dijous un cop més (epssss traaaanqui!! aquest any no seré tant cursi). Tot i així sap greu les quatre persones que un malalt ha matat (s'hi ha d'estar per fer-ho). Crisi, malaltia... horror en qualsevol cas.

QUAN LES CANCIONS PARLEN DE MI

Diumenge d'una tarda de pont passejava per Olot. Havíem previst un vespre gèlid com havia estat la nit passada i per prevenció, vam comprar entrades per Copia Certificada (no em molesto a enllaçar rés) i amb ganes de passar una tarda agradable vam entrar al cinema. Als deu minuts de pel·lícula m'havia adormit. Trenta minuts següents el públic de la sala esbufegava. Segons després de que el protagonista pixés mirant al mirall, va acabar la pelicula. Un veí de fila del darrera va exclamar: "... púrria!" i nosaltres el vam aplaudir.

Sincerament: em poden explicar el que vulguin i com vulguin ara bé, m'ho han de fer creure. Per mi el cinema no és sols filmar un plano, el contraplano i el plano general. Cal explicar alguna cosa, amb paraules, amb imatges o utilitzant els silencis. Però darrera de les imatges, m'agrada veure i imaginar històries. Com sempre, la forma i el fons de les coses.

Ahir van proposar una peli de la que sols havia escoltat el comentari que era tipus Woody Allen (que no li vaig saber trobar per enlloc però calia etiquetar-la). Todas Las Canciones Hablan de Mi. És una petita joia. És preciosa. És l'ús del llenguatge audiovisual aplicat a una pel·lícula. Gaudeixes escoltant, veient-la i sentint-la. Desitges que no acabi i a cada moment li reconeixes el treball ben fet de tots els que hi participen (sé que és agosarat dir-ho). I per això és una petita joia.

Després, una xerrada llarga, honesta i plena de carinyo enmig de formatge, paté, melmelades, vi negre i brownie dóna per acabat un dissabte rodó.

 

Ah! i com si ens trobéssim al Rockefeller Centre, a casa avui ja hem donat per inaugurada la il·luminació de Nadal:

 

Per cert, fa dies que, sense entendre perquè, no puc deixar comentaris en els blogs on cal tenir obert un compte de google. No me'l deixa obrir i per tant, no puc comentar. Pfffff!!!

COM DEIEN AQUELLS, ESTÚPIDAMENT FELIÇ

Hi ha dies en que trepitges mé i que millor no haver-te llevat però n'hi ha d'altres que no pararies de tornar-los a començar. Ni m'han tocat "els cegos" ni he aconseguit que la meva tele recuperi el color ni tant sols m'han canviat l'horari (maleïdament segueixo treballant de tardes)... i a 15 dies del Nadal, em segueixen sobrant cinc quilets.

 La Felicitat

El dia ha començat amb un deliciós passeig compartit per Gràcia xerrant de tot i de rés. Sovint qui tens més aprop és qui més et sorprèn i avui, amb un parell de gests plens de generositat, ell m'ha tornat a emocionar. Hi ha paraules que s'obliden però sempre que estic prop seu em ve al cap el mot "bondat". La lluita continua però ell serà el vencedor.

He arribat a la feina i, extranyament, tot eren somriures. Els resultats estan sent molt positius i sembla que es reflecteix en l'ambient. Un te verd i un parell de visites han fet que el cau fosc i fred en el que treballo s'hagi omplert de caliu, de confidències i de llum. Fem plans, recuperant  anhels de fa vint anys. Això de redescobrir persones amb bagatge em segueix agradant. A més, sé que tindran sort.

Per ajudar a alentir el dia, un sopar inesperat (acompanyat d'un bon vi per a que les confidències flueixin) remata aquest meravellós divendres que, segur, costarà que es repeteixi però que jo, per si de cas, ja he viscut. Demà la batalla continua.

I enmig d'aquest maremàgnum, el missatge de que "amb tu passen les hores volant" que continua donant encara més sentit a tot.

HITLER I ELS CONTROLADORS (una 2a versió)

I ara, una estoneta de bon cinema

EL CANTONÀ I ELS BANCS

l'explicació a kollonades.blogspot.com:

Eric Cantona, el polèmic exfutbolista francès del Manchester United, li declara la guerra al sistema a través d'un vídeo que circula a Internet titulat matem als bancs, i en el qual proposa fer trencar al sistema a través d'un col·lapse bancari. Cantona explica que es pot fer una revolució retirant els diners de les entitats i demana obertament que el 7 de desembre, la gent que vulgui recolzar la seva causa vagi al banc i retiri els seus estalvis.

«El sistema està basat en el poder dels bancs, així que s'ha de destruir començant pels bancs», diu Cantona, que assegura al seu web que si tres (o deu) milions de persones, en lloc de sortir al carrer i manifestar- amb crits i pancartes, van silenciosament al banc i retiren els seus estalvis, es podria fer una revolució total, «sense sang, i d'aquesta manera ens escoltarien d'una altra manera».

Tot forma part d'un moviment que porta per nom Back Run 2010. El vídeo, que ja ha rebut prop de 90 mil visites en la seva versió en anglès, i més de 23 mil a la versió en espanyol, està recolzat per una web i un grup a Facebook al que fins ara s'han sumat prop de 7.000 persones. AGENCIES.

Jo al banc tinc poca cosa però igualment ho faré.

ALGÚ HA DIT CASPA??

Recordo nits de rombos on se'm deia "nenes, que ja és hora d'anar ha dormir" (el nen era el petit i portava hores clapant), o matins on els companys d'EGB parlaven dels hombresdejarrelson, homens que se'm vetava veure perquè eren fora de l'horari infantil.

Sóc de la generació en que sols existien dues nits on se'm permetia allargar l'hora d'anar a dormir, una la Nit de Cap d'Any (amb el corresponent Ballet Zoom amb el Giorgiu Areso i la novia xina):

(anda que això no era ritme, coreografia i ús de la tecnologia punta televisiva de l'època!!!)

I l'altre, la nit del Festival d'Eurovisió:

(vist el que s'ha vist últimament pel Festival i deixant de banda les coreografies i els directors d'orquestra, 

almenys aquesta música és pot escoltar...)

O aquesta altre intervenció:

(Decepcionada, no vaig entendre perquè cap d'ells van guanyar el primer premi)

Sempre m'he penedit de no haver-me rebel·lat mai. AI contrari, tant feliç com era jo. Tot i així, crec que de gran no sóc tant mala persona i mentalment, prou equilibrada.

LABYRINTHS vrs MAZES

Dissabte, amb un mocador gris ple de penjolls que dringuen quan es mouen enrotllat al coll, vaig enfilar el Passeig de la Circumval·lació direcció al CCCB amb la bici desmontable (i plegable): cada 200 metres, la cadena es desmonta.

Amb el Tr3sC entrava gratis a l'expo "Per Laberints". El laberint és un lloc inquietant que, en certa manera, encara ara m'aterroritza pensar que no sabré trobar la sortida... com la vida mateixa.

L'exposició és curiosa i em va permetre conèixer tres coses: la diferència en anglès entre Labyrinth i Mazes, el Memorial "El Ojo que Llora" (un grup escultòric preciós construït al Perú i el llibre que li van escriure a Borges a través d'un laberint: de les coses més maques que mai he vist:

Confesso no haver llegit a Borges però ara és un bon moment per posar-m'hi.

De tornada vaig comprar pa a un forn de la Barceloneta. És on compro la farina per fer el meu pa però mai havia provat rés ja cuit. I si, és tant bo com diuen.

La nit va ser maca, amb deu dones dins el meu petit recinte de 25 metres quadrats. Vaig obrir la veda del fumar i encara avui tot fa pudor a fum però vam crear el clima adient (dones que fumen i parlen de tu? je je). De fet, ara que treballo en una cova fosca i solitària, em reconforta veure tantes persones juntes.

Avui he collit sis quilos i mig d'arbequines. Tal i com hem van recomenar, esperava que fós la lluna vella de novembre per collir-les però crec que he esperat massa perquè ja començàven a arrugar-se. De totes maneres seràn boníssimes, faltaria més!

I de passada, he votat. I els meus no han guanyat. Sincerament tampoc sé quins ho són. Però crec que aquest tampoc sabran trobar la sortida. I mentrestant, el PP es frega les mans.

BUSCANT UN SALAKOV

De sempre que sóc d'aquelles que disfruto tant o més en la preparació de les coses que en el moment en si. Aquests dies m'entretinc buscant llocs que no em puc perdre en una visita ràpida, racons on un turista és desconegut però sobretot imaginant-me moments que són els que perduren en el temps i que donen sentit a les petites (i grans) escapades.

Gener no és el millor mes de l'any per moure's gaire però crec que a Lisboa li senta bé el fred. Segur que si.

Tohuw, aquesta no "gemega" tant i m'agrada.

Aquest també. 

Acompanyat de vinho verde segur que entra millor

i no m'agafa la pena