BLOGS CONTRA LA FAM: llentíes amb arròs

Feia dies que esperava que fes una mica de fresca per menjar un dels meus plats preferits, les llenties amb arròs. I tot i que a Barcelona el sol torna a lluir (i escalfar amb força), avui no me n'he pogut estar de preparar-ne per dinar. 

L'all, condiment indispensable per fer unes suculentes Llenties amb Arròs

Durant la tarda, xerrant amb en Tohub sobre blogs culinaris - sembla mentida la quantitat de gent que viu del cuentu al voltant de les "menges", pseudo crítics/especialistes/periodistes que a base d'amiguismes, de repetir obvietats... les menjadores mediàtiques (els restaurants amb estrelletes) dirigides pels xefs amb galons necessiten d'aquest especímens que sobreviuen (i collons, com ho fan!) cobrant i  menjant-bevent GRATIS. Per si no n'hi ha prou, fan  veure que són ells els que conviden als amics i familiars quan en realitat el cuiners i els crítics conviuen amb favors mutus. Tot plegat fa que uns i altres es retroalimentin,  mai millor dit, i prenguin per imbecils els lectors o seguidors. Uns acaben creient els dogmes de fe de la nova religió gastronòmica i d'altres , com faig jo, la consideren un atemptat a la mes mínima intel.ligencia (opinió-tubu expressada i redactada per en Tohub), he passat per can Destapant Cassoles on he trobat la proposta dels Blogs contra la Fam es tracta de publicar una recepta que es pugui elaborar amb els aliments que, possiblement, el Banc d'Aliments recollirà entre demà divendres i dissabte 26.

De tant fàcil com és fa vergonya explicar com he preparat el plat. Sols dir que "el truqui" és afegir alls i l'oli on s'han fregit a la barreja final.

I ES QUE A VEGADES...

... en Tohub té raó... i ves que (de manera covard, ho reconeixo) no s'hagi d'anar pensant, seriosament, en això d'arremangar-se les faldilles i pirar...

BÉ, COMENÇO A ESTAR PREPARADA

"VA POR USTEDES" (6a i última entrega)

Per problemes d'espai i decissió, aquesta darrera entrega és triple. No he sabut triar la meva cançó definitiva, totes tres les he cridat, generalment a soles, milers de vegades. 

Espero que no m'ho tingueu en compte d'ara en endavant.

MIGUEL GALLARDO

PABLO ABRAIRA

CAMILO SESTO

"VA POR USTEDES" (5a entrega)

Apropant-nos ja al magne dia, avui un antecessor dels Antònia Font. Si, abans ja hi havia qui cantava (i encara canta). La música melòdica continua la seva evolució.

LORENZO SANTAMARIA (llavors el seu nom encara apareixia en castellà)

ALBERT HAMMOND

"VA POR USTEDES" (4a entrega)

Bé. Comencem ara amb músics més propers. Avui dos que als més joves us seran desconeguts però que les que tenen més de quaranta els sonarà a pati d'escola. Almenys a mi. Recordo a 2n o 3r d'EGB llegint i cantant a l'estona del pati, aquestes cançons al Cancionero Moderno (un llibret que costava 25 pessetes). I andaqueno havíem passat estones majes cantant lestrelladedavid!!!

JUAN BAU




DANNY DANIEL

"VA POR USTEDES" (3a entrega)

L'actualitat tot i manar ha de deixar pas a noves informacions. Així doncs, en aquesta setmana de karaoke personal, avui tancaré el capítol de música lleugera italiana. Aquí us deixo amb dos grans grups. No us baralleu que tots podreu pujar a cantar.

MATIA BAZAR




RICHIE E POVERI

"VA POR USTEDES" (2a entrega)

En aquesta segona edició segueixo amb la vena italiana que tants i tants bons moments va aportar a la meva infància i/o adolescència fent un petit i personal homenatge a dues grans veus... o no.

Sandro Giacobbe



Umberto Tozzi

"VA POR USTEDES" (1a entrega)

I en aquesta última setmana en què la grisor i (segons la sempre esplèndida i tant estimada Violette) l'olor/pudor pepera ens envaeixi, deixeu que alci la veu i "a grito pelao" canti sobre aquests playbacks que no per antics i poc ajustats, menys sentits.

Seguint amb l'actualitat comencem amb la bèstia italiana Adriano Celentano:

BLOG D'AUTOAJUDA

Aquest matí enfilava la Rambla del Poblenou a ritme ràpid, que diuen que és bo per tonificar les cames després d'estar masses hores asseguda en forma de 4 o postura buda:

M'agrada veure obrir els comerços, pujar les persianes, estrenar el dia i aprofitant que he arribat al Mercat del Clot amb prou temps, he entrat al bar de la plaça. Com cada dimecres, la màquina escura butxaques estava ocupada per un xinés amb una bossa de monedes d'euro que tal com s'omplia, ell buidava. El senyor del bar és una mica especial, no mira els ulls però fa uns cafes-amb-llet esplèndids: temperatura ideal i proporció perfecte i a més, puc escoltar les converses de les taules tot dissimulant llegir el diari.

Al sortir he passat darrera d'una parella. I he escoltat com demanaven diners. Eren una parella d'edat madura, suposo que entre 50 i 60 anys, amb un aire de derrota que cridava l'atenció. Semblava que aquell matí ella hagués decidit treure's la vergonya i sortir a demanar i ell, senzillament, la seguia. Derrotat.

Ningú de les taules els ha donat res, suposo que per desconfiança de que realment ho necessitessin, o perquè estem massa acostumats, o perquè no podien o perquè senzillament no volien donar res.

M'he fixat amb la seva mirada: era de necessitat. M'he apropat i regirant el bolso he tret les monedes que tenia, tot plegat no arribava a 4 euros. La dona m'ha fet un petó i l'home, derrotat, mirava. Ella m'ha dit "tranquila, asi nos tomamos un cafe con leche" i jo m'he quedat feta una merda. Tant que he buscat un pedrís on recolzar-me un minut per seguir. M'ha trobat una companya i he fet veure que l'esperava per continuar juntes. 

Però no, no em trec del cap aquell parell de mirades. Em sento fatal per no haver fet res més per ells, anar al caixer o convidar-los a esmorzar o entrar al mercat i comprar el que necessitessin. Em sento fatal perquè durant tot el dia no he pogut parlar-ne en veu alta, no he volgut explicar-ho a ningú perquè malauradament aquestes situacions ara les vivim massa sovint, i no vull angoixar encara més. Però es que aquelles mirades no les oblido.

I si ara ho explico no es perquè ningú em digui coses agradables "oh que bona" o "oh, que sensible " o "oh, que polles". No. És que no sé com pair-ho, com entendre el perquè passa tot això. És que no ho entenc.

PALLES MENTALS

L'esnob-classista és un gènere que, malgrat els anys i els moments, sembla anar en augment, senseaturador, que diuen. O potser és que cada dia me la bufen més les actituds quantitaves i m'omplen més les qualitatives. 

Viure a un spa, vestir roba de disseny marcat, viatjar o sopar a estrellesmichelin són fets que tot i desitjar se'm resisteixen perquè, per sort o per desgràcia, tot el que tinc és perquè treballo, res d'herències ni pisos regalats ni cotxes com a premi de res. Si algú m'ha de mesurar sota aquests paràmetres, no passo del que era un Insuficient Alt i per sort, l'esnob-classista marxarà lluny de mi. De tot el que tinc en sóc l'única responsable, fet que m'enorgulleix perquè tampoc entenc que hagi de ser de cap altre manera. Això si, s'ha intentat que la meva sigui una base sòlida preparada per tirar endavant a la vida, no sols parlant en termes acadèmics sinó humanament. Tinc poca cosa però menjo poc i paeixo bé. I és que no necessito més.

Però si creiem que l'esnob-classista habita lluny nostre, esteu equivocats. Amics, coneguts, companys de feina, nens, persones que consideràvem d'allò més normal, a la que grates et trobes amb sorpreses: fills d'amics que menyspreen a companys d'escola amb problemes de dislèxia, amics que no volen fer una excursió si l'organitza aquell no-prou popular, veïns que sols es paren a besuquejar-te si estàs amb l'amic-famós són fets que, iguals o semblants, poden identificar a les nostres vides. Superficialment tot és correcte i parlem de solidaritat, compartir valors i totes aquestes paraules maques. Però no ho creuen, no ho senten i embruten els conceptes.

Entenc la necessitat humana de pertinença a algun col·lectiu però lluny de mi pertànyer a segons quin grup.

El que deia, palles mentals.

FANTASMES!!!

Ara fa més de vint anys ja plegava de treballar a les nou del vespre. Com la feina era fora de la ciutat, agafava el Seat Panda (compartit amb la meva germana i la mare), recollia els companys i junts "baixàvem a Barcelona".

Un dia la Núria, una companyia constant d'aquests vespres, va dir: "t'has fixat,  cada dia ens creuem amb aquest cotxe!".

Diria que era un Seat 1400A com el de la foto, d'un gris metal·litzat, que circulava a una velocitat lenta però constant. Tant lenta que ens permetia veure com davant  anava un xòfer amb gorra de plat i asseguts al darrera una parella, una a cada banda de la finestra: ella amb el cabell blanc recollit i la bossa de mà sobre les cames i a ell no el recordo. Si sé que eren germans d'una família "vinguda a menos" (què com ho sé? ho sé i prou).

Durant molt temps, molt, ens creuàvem cada nit a la mateixa hora. Però el més estrany era que tot i anar per autopista, en un moment determinat el cotxe DESAPAREIXIA. Vist i noy vist. Sortia de Barcelona, ens passava pel costat però quan jo el seguia pel retrovisor JA NO HI ERA. El més greu, el dia que realment em vaig espantar va ser quan el vam veure avançar SENSE cap conductor davant!!!.

Sé que us pensareu que o m'havia pres alguna cosa o que tinc ganes d'explicar-vos un conte o bé que vull fer-me la misteriosa. Però no. Us dic la veritat, el que jo realment vaig veure!!!

Ara ja no treballo amb la Núria però avui l'he escrit recordant-li l'anècdota que tantes vegades vam viure juntes i la seva resposta no m'ha agradat gens:

Ai RaTeta, Back to the eighti'es? el recordo perfectament! era com de color  blau verd gris, o blau cel, un Dophin i el perdíem de vista sempre al mateix lloc, i clar, és que li posàvem molta fantasia RaTeta, Nosaltres ens fèiem la pel·lícula totes soletes, sense l'ajuda de ningú. Ens deixàvem anar pel tobogan amb la imaginació. Tinc la sensació d'haver-lo vist alguna altra vegada temps després. Però, estimada, no ho veus "lu" que t'acabes d'inventar ??? que el vam veure sense conductor???? Però TIA!! com vols que el veiéssim sense conductor? Jo crec que el vam veure sense la parella, o que el conduïa algú diferent, però........SENSE CONDUCTOR?

I davant aquesta negació jo em pregunto com pot ser que s'hagi oblidat del dia que, mortes de por, vam veure com el cotxe avançava sense conductor.

I ALLÒ QUÈ DIUEN QUE VOTEM

He rebut aquest mail i, davant la desesperació pel que estem a punt de patir, he pensat que potser, alummilló, si fos possible, reaccionar una miqueta. No sé si el què explica és veritat però total, pel què serveix, jo ho posaré en pràctica. 

El mundo está lleno de genios.

¿Qué pasaría si en las elecciones del 20N al abrir las urnas aparecieran vacíos todos los sobres de los votos para el senado? La interpretación lógica sería que los españoles no queremos senadores y por lo tanto desaparecería y nos ahorraríamos el innecesario Senado.

¿Os apuntáis a la idea? ¡Pues a gozar difundiéndola! HAY  QUE  DAR  IDEAS  PARA  AHORRAR.....

Mandemos la papeleta del Senado en blanco. Y así se podrá ELIMINAR EL SENADO, ya que, si no sale ningún nombre elegido, no podrá nombrarse a ningún senador.

Noruega, Suecia y Dinamarca no tienen senado. Alemania sólo 100 senadores. EE.UU. un senador por cada estado. Los grandes teóricos del derecho internacional y constitucional opinan que es una cámara innecesaria, prescindible y que esta en extinción. Entonces ¿por qué tenemos que mantener a 260 senadores? Sabemos los ciudadanos a qué se dedican estos bigardos?

De esta forma ahorraremos 3.500 millones de euros cada año: eliminaremos la pension vitalicia de todos los diputados, senadores y demás. Eliminaremos a todos los diplomáticos excepto un embajador yun cónsul en cada país (no es posible que gastemos en esto más que Alemania y el Reino Unido juntos). Con eso, y con rebajar un 30% las partidas 4, 6 y 7 de los Presupuestos Generales del Estado (transferencias a sindicatos, partidos políticos, fundaciones opacas y varios) se ahorrarían más de 45.000 millones de Euros y no haría falta tocar las pensiones ni los sueldos de los funcionarios, como tampoco haría falta recortar 6.000 millones de Euros en inversión pública.

CON LA MITAD DEL DINERO QUE EL ESTADO SE AHORRARÍA CON ESTAS MEDIDAS SE ACABARÍA LA CRISIS EN ESPAÑA.

Por el cambio de la ley electoral, y por una democracia participativa de verdad, donde nuestra opinión, la de los ciudadanos, sea lo que gobierne, no una papeleta cada cuatro años y que hagan con ella lo que quieran sin dar cuentas ni explicaciones.

Por el cambio de la ley electoral y por una democracia participativa de verdad ¡espabilemos de una vez! ¡no sigamos dormidos y aletargados!

EN EL FONS, SOLS ÉS FEINA

Dimecres

- soldado, per divendres hauries de tenir acabada la feina segons la normativa vigent.

- ok miteniente!

Dijous

- miteniente, la feina ja està acabada.

- ok. Aluegu la reviso que ara estic mirant el catàleg d'IKEA.

Divendres

- soldado, la feina no m'agrada. Li falta color.

- señor, si miseñor. Però he seguit la normativa vigent i diu que ha de ser monocrom, elegant.

- soldado, jo sóc choni, el meu estil és hortera i ho vull de colorins!

- si miteniente.

Dilluns

- soooooldaaaaat!!!!

- si, capitan.

- això que has fet és una horterada.

- si señor però he seguit les indicacions de miteniente

- torna-ho a fer. I que sigui monocrom.

- si, micapitan

...............................

- sooooldaaaat!!!

- si, miteniente

- això no m'agrada gens. Ho vull amb molt color.

- si miteniente però micapitan ho ha ordenat

- doncs no m'agrada... aaaaah, ja sé el que faré: com sóc espavilat, no ho tocaré, li afegiré unes garlandes i tot arreglat.

- si, miteniente.

...............................

- sooooooldaaaaat!!!

- si, micapitan

- què està passant, aquí???  això es una rebel·lió! què fan aquestes garlandes???

(buf)

L'únic misteri de la història és saber en quin moment algú "pilla"... perquè de pringar, pringa algú...  adivinen qui?

NO PROGRESSA ADEQUADAMENT

Uns dels avantatges de viure en un barri ple de gent d'altres països és que ho tens fàcil per provar menjar exòtics. I avui, aprofitant que arribava aviat a casa, he pogut preparar el sopar i menjar-lo calent i no reescalfat del matí com ve sent habitual.

Total que mentre preparava un Kaang Daeng de sobre (per anar-nos acostumant si mai s'hi ha d'anar) he encès la tele per comprovar què tal li va al Cuní. Després de dos mesos desaparegut he pensat que deuria tenir ganes de ser mirat i jo, obedient, m'hi he posat. No és un individu que m'agradi i tot i que li reconec la seva capacitat de comunicació, els modes, la sobèrbia i la seva petulància em molesten.

I no m'ha decebut gens. Durant els cinc minuts que he resistit he presenciat el chorreo de cal deu que els ha caigut als seus col·laboradors (esportius?) per opinar sobre les declaracions del Guardiola (oju, tots dempeus)... però un chorreo, chorreo, tant que ni qui els rebia s'ho acabava de creure. 

I he pensat que el periodista és un mal educat amb una important manca de consideració cap al seu públic perquè malgrat els anys d'experiència que té, ara comença una etapa on s'ha de tornar a guanyar l'audiència sense comptar que la gent ja el coneix i per això ser grosser cridant com un posseït. Cal mantenir les maneres i ser humil, tot un repte per a ell.

Total que en aquesta primera avaluació "Cuní, necessites millorar"

D'ALLÒ DE QUÈ PARLÀVEM

Arribo d'un cap de setmana alegre, tranquil i senzill, un cap de setmana on (tonta de mi) conec l'existència de la la locució beatus ille que m'arrossega a locus amoenus. Arribo del poble, representació real pròpia d'aquestes figures literàries i em trobo amb dos missatges tristos, fins i tot un pèl desesperats: les coses no rutllen com han de rutllar i els enganys estan a l'ordre del dia. No parlem de temes sentimentals o espirituals. Parlem de pur materialisme, del què abans dèiem "peles... dinerets...". La feina escasseja, els comptes més i el pitjor és que no saps què dir, ni com ajudar ni què fer. Sols et surt "això és una merda" però penses que millor callar i que ho digui l'altre, que té més dret, que és qui ho pateix.

I quan se t'acaben els arguments i les idees, fa una mica de por. Perquè saps que en el passat no han fet volar coloms sent irresponsables. No. És mala sort i mal moment. El què dèiem, d'allò de què parlàvem, una merda.

I enmig d'aquest melodrama em connecto a facebook i trobo material fresc: sort en tenim d'aquest gran showman del panorama català que era, és i serà en Jordi Pujol. Es pot estar en acord o desacord amb la seva ideologia, política i/o manera de fer però el que NO es pot negar és el seu domini de l'espai i l'empatia que té amb el públic. Llàstima que hagi escollit ser polític i de dretes perquè hem perdut el què hagués pogut ser un dels referents de l'humorT català.

Clica aquí si vols gaudir d'uns moments d'humorT.

I COM NO, UN SEGUIT DE PROPÒSITS

Que pensava jo que potser si que toca fer un pla de treball amb bons propòsits per a l'últim trimestre de l'any, una mena de llista que abans hagués fet en un troç de paper però ara, tinguen la RaTeta tant guapa i renovada, la puc fer aquí mateix. Com al voltant els ànims estan molt i molt baixos, seran assumptes de fàcil compliment:

- Escriure sovint a Ca la RaTeta. Ho enyoro i haig de saber trobar el moment, ara que durant el vespre no puc. 

- No deixar passar més de 4 anys abans de fer una neteja i-n-t-e-g-r-a-l del cotxe. L'últim cop anava de casament i potser d'això ja fa sis anys.

- Caminar un mínim de vuit quilòmetres al dia. Desestressa i em posa de bon humor.

- Aprendre a fer ganxet, voltada de gent movent les mans. I a cosir a màquina. I a restaurar mobles. També em posa de bon humor i tindré enllestits els regals del Tió.
- Fer una Bread Afternoon. O una Mermelade Afternoon. O un Happy Meal OdióTs.

- Llegir revistes tècniques de feina. I llibres, per plaer.

- Customitzar la senyera amb un parell de flors de ganxet. 

- Fer una proposta indecent a un parell d'amics bloguers i després, fer-ho públic!

- Deixar de banda el test-hort i plantar-hi tots els mini-testos que volten per la terrassa.

- I mirar les fotos de l'estiu i recordar el moment en què van ser fetes. I perdre la por a les coses grans, a les fondàries i a les alçades.

La RaTeta torna a estar una mica naïf però és que això ara no s'aguanta... imagineu-vos a partir de novembre.

DIETES, RÈGIMS I ALTRES MALSDECAPS

Per observació directa comprovareu que a l'estiu que amb el rollo de si una canyeta, que si unes braves, que si l'últim gelat és molt, però molt complicat seguir un règim alimentàri... ni tant sols mantenir-se en el pes...

(un post simple.. d'estiu...)

TIRADA AL SOFÀ MIRANT LA TELE

En aquests dies de calor i vacances, una persona enganxada a la radio com jo ho té fatal. En certa manera sóc una usuària de ràdio obligada ja que quan treballo a la cova, acaba sent una necessitat vital saber què està  passant en el món extern.

Per això aquest any n'he sentit molta i haig de reconèixer que al final de temporada tot se'm feia pesat tot i que els disculpo perquè ve a ser com si cada dia mengés els espaguettis a la carbonara que em prepara la meva mare el dia del meu aniversari: acabarien cansant-me.

Però un cop arribat l'època vacacional, em sap greu dir-ho però és infumable la programació radiofònica: lenta, tòpica i realment, molt poc interessant. Avorrida a matar.

És per això que he buscat altres distraccions. I pensant en recomanacions televisives que tenia pendent veure (en el meu cas, escoltar) m'he enganxat, cal dir que de manera sobrehumana, al Singulars del pesadet Sr. Barberà. A ell el trobo un pèl pesadet però el programa és una delícia que diria una amiga meva. Entrevistes com les d'abans, a persones que tenen coses a dir, apassionats de les seves dedicacions i sense necessitat de fer espectacle ni ser pedant. Programa destinat a tele pública. perquè l'únic inconvenient és que els convidats no criden i a més, no parlen de frivolitats.

Cansada com estic dels temes econòmics, m'he tirat per altres vessants científiques. Us deixo un parell o tres d'enllaços. Temàtica fresqueta que dirien a la ràdio. Però si  voleu gaudir 45 minuts de la vostra vida aprenent coses interessants sobre arqueoastronomia:

 o sobre comunicació interpersonal :

o sobre dietètica:

... aquí us deixo la solució. Un exemple més de que si, la tele es pot mirar. Ara bé com en tot a la a la vida, cal saber triar.

(el títol del post és erroni però a veure si així atrec més lectors... si és que tots ens venem per l'audiència...)

L'AEROPORT CENTRAL CIUDAD REAL no existeix!!!

i qui digui el contrari, menteix!!!

11'00 am : Dissabte tanco la porta de casa i, bossa en mà, marxo cap el centre. Abans intento esmorzar alguna cosa però on m'agrada és tancat. 

12'00 am : Arribo a l'hora pactada i agafem el bús cap a l'aeroport (5 eurus!). Dos mesos abans ens havíem muntat un cap de setmana al Festival de Teatro Clasico de Almagro: vol, hotel i entrades enllestits en un "santiamen" (temps rècord de dues hores).

13'00 pm : Arribem a la nova terminal, on el terra és de mirall i el so el de les persones que parlen, tres hores abans del vol (un pel excessiu? potser). Mirem el panell de sortides on ens anuncia que el vol duu un retard de 3 hores. Ens dirigim cap el mostrador de vueling i li exposem el tema: tenim entrades per les 22'45, arribarem?. No ens pot dir res, sembla que l'avió té problemes i encara no han localitzat cap altre, ni té "matricula" ni res.. millor que tornem una hora més tard.

13,10 pm : Ens passem per Natura a comprar una bossa de mà ja que se m'acaba de trencar de manera "irreparable" la que duia.

14'00 pm : A l'hora ordenada tornem, dinades i amb el vol anul·lat. Què ens ofereixen volar a MadriT i des d'allí en autocar. Com que 3 hores en autocar??? se sent bramar darrera nostre, en AVE!!!. Nanai diuen des del mostrador: vostès arriben a Ciudad Real cinc hores més tard del previst i per carretera. 

14'10 pm: una processó de persones anem a fer la reclamació.

18,00h : amb una hora de retard, sortim cap a Madrid

19'20h : un cop tots han baixat de l'avió, agafem l'autocar cap a Ciudad Real

22,30h : arribem a Ciudad Real. Una companya d'excursió ens ofereix portar-nos en cotxe de Ciudad Real a Almagro per intentar arribar a temps però tot just acaba de començar. 

22,50h : Per suposat no arribem a temps d'entrar a la funció. Ni les nostres súpliques ensenyant les maletes ni les targetes d'embarcament fan que el Cap de Sala accedeixi. Sols es doblega davant un grup de jubilats que també arriben tard i que repeteixen : "hombre jefe, al menos deje entrar a las catalanas, que vienen de lejos" (i és que una de nosaltres, abans, li ha fet l'ullet). El Cap de Sala accedeix i sols ens perdem 5 minuts de la funció.

El vol de tornada ja feia un parell de setmanes que l'havien anul·lat (per falta de venda de passatges?). Ens ofereixen tornar un dia després i per la tarda, fet impossible per a mi. M'ofereixen vol des de Madrid:  el que havia de ser un vol directe a les 11 del matí arribant a Barcelona a les 12  passa a ser un bitllet de tren a Madrid a les 6'45 + tren + metro fins Barajas i allí, un avió.

Les meves companyes, que havien acceptat el vol del dia després, van acabar tornant en tren. degut a que els horaris dels vols també els havien canviat pocs dies abans i al ser un aeroport privat, ningú té punyetera informació.  Dos dies més tard del que havíem previst van arribar a Barcelona.

Quan vam programar el viatge tenia al cap fer un post amb una foto de l'Aeropuerto Central de Ciudad Real per dir-vos que si, que existeix. Ara mateix no ho puc afirmar, ni elles ni jo no l'hem vist mai.

Per cert, si podeu no us perdeu Almagro ni el seu festival. En tres palabras: EX-TA-SI