Quan arriba el capvespre m'agrada mirar les finestres del pisos i imaginar-me les vides de la gent que hi viu. Me n'adono que, com sempre, ens definim pels petits detalls: el color d'una paret, els vidres si són nets o bruts, les plantes del balcó, l'elecció d'unes cortines o si la il·luminació és càlida o pràctica:
Tot són factors força determinants del nostre caràcter. Un altre exemple és aquell qui no vol perdre l'ocasió de manifestar-nos la seva opinió:
Fins i tot, sovint es vol mostrar la composició familiar:
Sóc curiosa o xafardera. I xafardejant pels passatges del Poblenou barceloní, divendres vaig trobar una planta baixa que, si tingués diners, seria el meu trocet de món. Mantindria el terra de fusta vella, els porticons grans i blancs i el sofà miraria al pati per on entra l'escalfor del sol. A la dreta, una taula gran on poder ajuntar moltes opinions bevent i menjant pastelets de Belém i a l'esquerra, un racó sota la finestra ple de cables, altaveus, pantalles i monitors.
I deixaria les finestres sense cortines per a què algú, xafardejant, es fes una idea de qui viu dins.
11 comentaris:
Vostè va estar fent el cafè a la taula del costat on vaig passar la tarda del dissabte? perquè vaig dir exactament el mateix! m'encanta el rotllo "la ventana indiscreta".
Jo surto a fumar al balcó no pas pel plaer de fumar. Surto per xafardejar el bocinet de vida que els veins em deixen veure.
Així mai no deixaré el tabac, està clar.
M'agrada les costums dels pobles nordics on gairebé ningú posa cortines i viuen amb la finestra nua arran de la vorera, sense importar-lis gens ni mica que la gent vegin la seva vida.
Potser també sóc xafarder
El darrer Carnaval vaig veure una colla de barrufets al pis de davant del meu!.
O sigui que era vostè la que feia fotos amb el mòbil des del carrer? Com la torni a enxampar comprovarà com m'ha aprofitat empassar-me tota la sèrie "Walker Texas Ranger" per aprendre a fer les coces voladores del Chuck Norris.
Per l'angle de les fotos, veig que vostè acostuma a mirar cap amunt.
Provi un dia de fer a l'inrevés. Des d'un terrat elevat confons el vouyerisme amb la potestat divina.
provo d'imaginar-me desitjant alguna casa... i no sé si em faria més feliç el desig o la manca de desig...
deu ser cosa del moment.
o de què no tinc idea de canviar de casa...
petonets.
Les plantes baixes són molt humides, Rateta. I cauen mitjons al pati. I et truquen al timbre perquè els tornis. I no vius tranquil. Millor un àtic.
PD: La foto dels gatets és molt xula. És teva? Semblen dos enamorats darrera aquella finestra de color rosa.
Vallespir, entre Bethancourt i Melcior de Palau: cortines blanques i llum al fons.
De vegades mirar és converteix en un veritable plaer. Sempre m'agrada observar la innocència de la gent quan ningú no els mira. Al bus, al metro, quan la ment se'n va i un somriu, gesticula, o posa cara de beneit. M'ha agradat aquest blog, hi passaré de tan en tant, per mirar.
Tinc un amic que viu la mar de bé en una planta de baix del Poblenou...
Crec que no està malament mirar les finestres i imaginar
Publica un comentari a l'entrada