Aquest matí enfilava la Rambla del Poblenou a ritme ràpid, que diuen que és bo per tonificar les cames després d'estar masses hores asseguda en forma de 4 o postura buda:
M'agrada veure obrir els comerços, pujar les persianes, estrenar el dia i aprofitant que he arribat al Mercat del Clot amb prou temps, he entrat al bar de la plaça. Com cada dimecres, la màquina escura butxaques estava ocupada per un xinés amb una bossa de monedes d'euro que tal com s'omplia, ell buidava. El senyor del bar és una mica especial, no mira els ulls però fa uns cafes-amb-llet esplèndids: temperatura ideal i proporció perfecte i a més, puc escoltar les converses de les taules tot dissimulant llegir el diari.
Al sortir he passat darrera d'una parella. I he escoltat com demanaven diners. Eren una parella d'edat madura, suposo que entre 50 i 60 anys, amb un aire de derrota que cridava l'atenció. Semblava que aquell matí ella hagués decidit treure's la vergonya i sortir a demanar i ell, senzillament, la seguia. Derrotat.
Ningú de les taules els ha donat res, suposo que per desconfiança de que realment ho necessitessin, o perquè estem massa acostumats, o perquè no podien o perquè senzillament no volien donar res.
M'he fixat amb la seva mirada: era de necessitat. M'he apropat i regirant el bolso he tret les monedes que tenia, tot plegat no arribava a 4 euros. La dona m'ha fet un petó i l'home, derrotat, mirava. Ella m'ha dit "tranquila, asi nos tomamos un cafe con leche" i jo m'he quedat feta una merda. Tant que he buscat un pedrís on recolzar-me un minut per seguir. M'ha trobat una companya i he fet veure que l'esperava per continuar juntes.
Però no, no em trec del cap aquell parell de mirades. Em sento fatal per no haver fet res més per ells, anar al caixer o convidar-los a esmorzar o entrar al mercat i comprar el que necessitessin. Em sento fatal perquè durant tot el dia no he pogut parlar-ne en veu alta, no he volgut explicar-ho a ningú perquè malauradament aquestes situacions ara les vivim massa sovint, i no vull angoixar encara més. Però es que aquelles mirades no les oblido.
I si ara ho explico no es perquè ningú em digui coses agradables "oh que bona" o "oh, que sensible " o "oh, que polles". No. És que no sé com pair-ho, com entendre el perquè passa tot això. És que no ho entenc.
