DUBTES, PORS I ALEGRIES

Ahir, mentre estava a la cua del cafè se m'acosta un company i comencem una conversa d'aquelles "d'ascensor", de dir estupideses. Tot i que no és un íntim, ens tenim simpatia. És bona gent. Té un defecte professional: no haver sabut dir NO, no haver pogut /sabut resistir-se al poder i ara no fa la feina que realment li agrada i que sap fer. Té ètica i moral i per això pateix.

Ahir, mentre estàvem a la cua dient tonteries em va deixar knoquejada. Em va dir un "tu si que tens una bona filosofia de vida, has sabut encarar-la bé". No sé reproduir les seves paraules concretes perquè em va sobtar la seva afirmació contudent, tot i qe a la vegada que em va agrada que pensés això de mi. Cal aclarir, però, que sols tinc dues coses clares a la vida: la primera és que cada nit vull poder dormir tranquil·la i la segona és que cada matí vull mirar el mirall i reconèixer la persona que s'hi reflecteix.

Avui, mentre parlava amb una amiga comentàvem que estem preocupades per la feina, que "això" s'acaba, que un anyet més i prou i que interiorment tinc la sensació que no he sabut vendre'm bé. Què si, què d'acord que volem anar de legals per la vida sense trepitjar ningú però que donat el moment, caldrà veure qui sortirà més ben parat de la situació, si el pilota que aparenta saber de tot, que gairebé ha esdevingut imprescindible i que amaga les febleses de l'altre o bé aquella que no gosa, que encara creu en l'equip i que encara creu que hauria de saber més. Potser jo dormiré tranquil·la però, l'altre es quedarà ambla feina?

 

Però tot final provoca un inici i, donat el cas, per què no millor?

(llàstima que aquesta cançò formi part d'un anunci)

Ens veiem el dia 10!

13, rue de Blogville: el lladre

Entre nosaltres, jo no m'ho esperava. Quan em creuava amb la mestressa de la pensió o amb l'abuela dels animalons, elles ho comentaven. Bé, la que està piradeta per l'adroguer també (si, si, aquella amb rínxols rossos). I la portera, i el miop... l'escala en va plena. Que resulta que sembla que potser hi ha un lladre. Però lladre de "pocs vuelus", d'allò que es diu un lladre domèstic. Alguna vegada he trobat en falta la bandeja dels canelons o el pollastre amb llagostins però sempre he pensat que eren els nanos gamberros de la dona aquella. Però sembla que no, que a l'escala tenim "el nostre lladre particular". Alegria, alegria!!!

fotografia i photoshop: Helena Batlle
maquillatge: Cazcarra Image Group

... TAN CERT COM DEPRIMENT....

 "un socialismo de rostro humano es muy difícil,
un capitalismo de rostro humano es imposible"

 José María Díez-Alegría 

AVUI M'HA DONAT PER AQUÍ

Dóna gust passejar a primera hora del matí, moments que no coneixes en carrers per on cada dia passes i escoltar música a deshores. Sola, sec, pujo el volum i deixo refredar el te torrat. Escolto. Qui n'ha begut en tindrà sed tota la vida, diuen. I el dia promet. 

Qui n'ha begut

Qui n'ha begut
En tindrà sed tota la vida
Qui ho ha deixat
Ja no suporta el pas dels dies

Enganxa més que l’heroïna
I és tan eficaç com l’aspirina

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

I ara tu digue’m si és veritat
el que m’han dit que vas explicant
Diu que tu també ho has provat
Digues, que ho recordes?
O quan ho deixes tot s’oblida?

I ara tu digue’m si és veritat
o tu tampoc saps ben bé de què et parlo
Digue’m si és veritat
Digue’m que no pot ser
que això també sigui mentida

Diu que et transporta a un altre planeta
T’inflama el cor amb mil somriures
i del cel fa caure espurnes d’or
per cada moment que tornes a viure

BLOGS ON / BLOGS OFF

Arrel de buscar blogs que han tancat, blogs que mantenint el contingut han anat canviant de nom o blogs que estan en baixa forma, pensava avui que ha de ser molt difícil esborrar i desprendre't d'un lloc on has reflectint, de manera profunda o distesa, el teu (meu) dia a dia. Ha de ser MOLT difícil tancar un blog.

Suposo que, com a la vida, hi ha un dia on tot s'acaba i busques noves formes d'expressar-te perquè en el fons, això de tenir un blog és un acte de pornografia personal i igual que quan apareixes no passa rés, quan marxes tampoc. Queden aquells moments llegits, compartits, riguts o preocupats on has creat alguna cosa entre persones. Conegudes o desconegudes o desconeguts-coneguts. Això últim quan passa, m'agrada.

Rés, que jo continuo. Sense gaires coses importants a dir. Pàjares personals que escrivint-les m'estalvien (sovint) de passar i pagar a l'especialista. Però tal i com està el pati, millor estalviar.

- llegeixi's bé el post: NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - NO PLEGO - 

13, rue del Blogville: LA MARE DELS NENS

Anda que no... que si, que a tothom li fa peneta la mare aquesta, que si molts fills, que si no té marit, que si va de bòlid... a mi, una vegada, el fill del veí del 1r 2a del bloc de pisos on viu el depenent del colmado de sota casa em va jurar i jurar que l'havia vist sortir del bingo. Però no una vegada, no.. CADA DIJOUS!! sembla que plega de treballar abans i se n'hi va. Si, si, després que si va molt atrafegada, que si té nens que semblen animalons, que si no té un home que la cuidi... jo sols dic el que em van dir: 

aquesta dona està enviciada!!

EL QUE VINDRIA A SER UN POST CINEMATOGRÀFIC I NO ÉS

Aquest matí he començat la setmana acomiadant-me d'una companya que, d'improvist, es jubila anticipadament. La seva màxima ha estat "Coge el dinero y corre" i no s'ho ha pensat dues vegades. Ara passarà aquests mesos d'estiu "Bajo el sol de la Toscana". 

Esmorzant (i no precisament a Tiffany's) ens hem quedat un pèl moixos. En Tohu comentava que comencen a desfilar persones amb las que ha compartit gairebé tota la seva vida laboral, en aquesta o d'altres empreses. Jo pensava que, quan la generació d'en Tohu comenci a desfilar (darrera promoció que van córrer darrera els grisos, que passaven tardes mirant "El Acorazado Potenkin", discutint sobre el terme leninisme o practicant els ensenyaments apresos a "L'Orgia"), l'únic que quedara voltant pels passadissos seràn individus-pilotes que han après a dir que si per fer contents els seus caps i així poder seguir mantenint el seu estatus. El que vindria a mostrar "El Apartamento". Això si, guapus i amb molt estil. 

No diré que siguin "Extranys a la meva vida". Tampoc cal aclarir que aquesta nova etapa que sembla que ara comença em fa veritable por.

 

 Kirk Douglas & Kim Novak

Strangers when we meet (1960)

13, rue del Blogville: L'ÀVIA DELS ANIMALONS

agüeeeeelaaaaa!!! escooolti, que la bossa amb el pinso de les seves bèsties deu estar foradada!!! que ha deixat rastre per tota l'escala i pud!!! i a mi no és que em molesti molt però pensi que els 50 quilos de carn que ahir va deixar el mosso de la carniceria encara són a la meva nevera... que una cosa és ser bon veí i l'altre és aprofitar-se'n, dona! no, ja, jo ja entenc que els tigres s'han d'alimentar però l'intendència és cosa seva... i quan vingui a a recollir-los, prengui també la bala de palla per les vaques que va deixar al meu balcó que els veïns de sota se'm queixen...

I és que algú que s'estima als animalons no pot ser mala persona

fotografia i photoshop: Helena Batlle 

maquillatge: Cazcarra Image Group

STAYIN' ALIVE

Tal i com està la conjuntura actual, sols em queda recordar la meva tendre pre-adolescència i escoltar:

vaaaa... que entre tots ho salvem... o (com diria en Buenafuente).. o no...

CALMA CHICHA

Estic una mica així:

però no podia deixar d'ensenyar-vos això:

d'aquí uns mesos, quan comenci el fred, seran olives morades.

No explico masses coses, últimament. Tampoc me'n passen gaires. Els dies corren molt depressa però les experiències són sempre les mateixes. Potser s'apropa alguna cosa interessant o potser continuarem amb aquesta calma chicha (por favor, NO!)?  Els entesos dirien que les experiències cal sortir a buscar-les però a vegades penses que estaria bé que et vinguessin a trobar.

Almenys sembla que ja són a prop les tardes a la platja i els vespres prenen la fresca.  En canvi, els gelats d'stracciatella del carrer Parlament ja han arribat.

13, rue de Blogville: LA MESTRESSA DE LA PENSIÓ

Què si lloga la pensió a homes, que si busca "plan" amb el veïns... rés, jo parlarà de la  mestressa de la pensió pudenta. Ella si, s'anuncia al TripAdvisor perquè hi té un contacte però aneu, aneu.... sols obrir la porta ja s'escapa el tuf de coliflor per l'escala!!! i cada nit, cada nit, cada nit.... el flaire pudent de la pensió és I-N-S-U-P-O-R-T-A-B-L-E!!! ja pot anar amb el nas enlaire i sempre mirant per sobre "l'hombro", ja, que tots sabem de que va, la senyora.

Si n'és de curiosa, aquesta escala!!!

fotografia i photoshop: Helena Batlle i Violette

maquillatge: Cazcarra Image Group

JA EN SOM 14 MÉS

 Com la vida mateixa,

PACIÈNCIA,

ara sols cal seguir esperant

LA LLIBRETA VERMELLA

Avui he après què és i com treure "els cavalls" de les tomaqueres (sembla que són branques auxiliars i gruixudes que cal treure si vols que la planta no perdi força). Un pagès del poble té pressa per arreglar el camp de tomaqueres, l'edat no el perdona i dijous l'han de tornar a operar. També m'ha ensenyat com plantar les canyes ja que les tomaqueres sembla que també tenen pressa per créixer. Mentres pugen, he comprat un parell de pebroteres. Falten 2 de cogombres i 2 de mongeteres, rés de perones que no las suporto, sinó de les rodonetes. A la gimnasta-patinadora li agraden i així aquest estiu la complaurem. Per cert, la gimnasta ara es dedicarà al volei. La vida, però, continuarà veient-la sobre els seus patins.

Després i sense saber perquè he començat a endreçar armaris. He començat separant roba que s'ha quedat petita o que sé que no usaré per donar-la. Enmig he trobat sabates, bolsos i bosses de treball. Dins d'una, plena de papers, he trobat una llibreta vermella de quadricula gran. He recordat que hi copiava els poemes que, sobre els 18 anys, devorava. O escrits plens de febre post-adolescent que escrivia sense parar.

Malauradament avui quan ho rellegia no he recorda't a qui anaven dedicats. Promeses fallades de no-oblid.  Fa pena pensar que tanta exaltació per morir en el temps.

 

13, rue del Blogville: El del colmado

Piticlin, piticlin, un euret per aquí, dos per allà i poquet a poquet que estalvio per dur a la sòcia de creuer. "Provi, provi aquestes taronges que me les acaben de portar de Xile i ja veurà que bones que son... clar que per bona, vostè, senyoreta Mercè, que ja sap que em duu de cap!"

I és que per ser un bon tender cal ser un pèl picarón però tenir una bona idea de com fer el negoci. Quan el pare em duia a vendre gel per les cases vaig aprendre a tractar amb parentes pesades. Ara, això, és bufar i fer ampolles. Què volen cansalada viada? aquí la té! que vol bacó? provi aquest, és un pèl crua però li encantarà! (és la mateixa però no s'ho creuen)

Si ja dic jo que per a ser tender cal tenir mà esquerra!

fotografia i photoshop: Helena Batlle

maquillatge: Cazcarra Imatge Group

13, rue del Blogville: la clienta del colmado

A mi sempre m'han criat que quan se surt al carrer, cal anar polit i endreçat. I si pots lluir millor. I si tens un cos per ensenyar, més que més. Sempre he sigut mona i he tingut unes formes per mostrar. De fet, el sr. del colmado de sota casa, quan em giro per pesar les verdures, em mira el culet... eps! jo que ho sé!! Ja ho deia la meva mare "nena, amb aquest paner faràs còrrer a tots els homes". I tant si corren!!

També és cert que per lluir s'ha de patir. Ahir, a les tantes de la nit i mentre veia Salvamedeluxe m'estava fent les ungles... com avui volia anar de vermell!!! i ja veus després un cop acabada, posa't els bigudis per dormir. És que els dissabtes sempre m'arreglo especialment. Per què??... ara no sé que dir... no sé si dir-ho... és que els dissabtes.... vaaa, ho explico... els dissabtes és el dia que baixo a comprar... al colmado... i si... el senyor adroguer em fa tilín... tilín!!!

2. El Rompetechos

1. La portera

fotografia i photoshop: Helena Batlle

maquillatge: Cazcarra Image Group

CAMP DE TOMAQUERES

Al final, si que van passar els Reis d'Orient a destemps i,
després de gairebé un any sense apretar el botó,
ja torno a tenir l'estri de captar moments.

Quedeu avisats

ROSES GRANES

En el trasllat de les muntanyes de Barcelona a la plana de la Ciutat Comtal (i com m'agrada aquesta expressió), vaig enviar a l'estranger un roser de flors granats. Quan érem a les muntanyes m'obsequiava amb mitja dotzena de roses que adornaven el porxo de l'entrada de casa. Ara, al jardí del Penedès, podria collir cinc dotzenes de roses granats i encara en quedaria alguna. Granat. Abans vivia dins un test, ara arrela directament al terra.

 Google

Sé que haig de pagar la crisi però, posats, paguem-la tots. Els que se'n beneficien, més.

Fa dies que busco un bri positiu, un pel d'esperança, una idea on recolzar-nos, descansar del neguit per seguir amb aquesta estúpida però cruel crisi. Ahir, malgrat el dia blau i granat, tampoc  hi va haver treva: la situació és difícil i seguim sense expectatives. Tot i això esmorzant s'ha alçat una veu reclamant una especialització dels productes agraris de qualitat. Pensant, és una idea positiva i possible. Les mateixes arrels dins un test diferent, un test millor. Una altre veu em comenta que això és Ia fi del capitalisme i que per això aquesta crisi és positiva, que igual que el comunisme, el capitalisme també té data de caducitat. Que la mateixa paraula, crisi, ho defineix i que no sabem el que vindrà però que no ha de ser dolent. Jo no ho veig clar però...

I llavors es quan recordo que parlar segueix fent créixer a les persones i que pensar millora la base sobre la que es recolzem. El mateix test amb el millor adob.

13, rue del Blogville: Rompetechos

Ja pot anar dient, ja, la dona aquesta... i que n'és de pesada... sempre dient el mateix: que si la veïna rep senyors, que si el senyor sempre duu masses coses al sac, que si el sac és ple de material de "contrabando"... que no se n'adona que potser si que sóc un pèl curt de vista però de sentir-la, la sento! Potser no l'escolto però bé, jo a "lo" meu, que tinc feina i haig d'arribar depresa a casa. I si les escales estan acabades d'escombrar, que s'aguanti, que a mi això de l'ascensor mai no m'ha agradat, que ja sap que mantenir el tipus rés de gimnàs, jo sóc de pujar escales. De dos en dos i si molt m'apuren, fins i tot alguna de tres. De passada m'estalvio uns dinerets que fa sis mesos que em truquen els de l'òptica per a que passi a fer-me la revisió anual de la vista i al preu que estan els vidres...

1. La portera

fotografia i photoshop: Helena Batlle

maquillatge: Cazcarra Image Group

REGALS A DESTEMPS EN DIES DIFÍCILS

Se m'ha fet tard. Sembla mentida com els dies volen, siguin bons o dolents. M'he entretingut mirant V (si, si, la dels ratolins però sense ratolins... és el que té intentar fer una sèrie "cool", es perden els orígens), després fent encàrrecs per distreure un dia difícil de passar, sopar amb la mama (nit de confessions), arribar depressa per acabar un "asuntillo" i ara preparant el dinar de demà:   

 (darrera oportunitat d'Operació Biquini: alcohol, lejos de mi!!)

Ahir en Tobuh em va dir que aquest any els Reis Mags passaran un pèl abans. Sembla que se n'ha cansat d'aquestes fotos cutres fetes amb el mòbil i que si sóc bona i no faig enfadar als papes (ni al veí maleducat que fa obres, ni al jefe, ni a la bruixa avorrida -que maca és-, ni al trepa que tinc al costat, ni al Kiket-marikonet ni a ell), que si faig tot això potser, potser un matí em trobaré vora el llit, al costat de les sabatilles d'anar per casa, un regal acabat d'arribar de l'Orient.

Mentre tallo la pinya, pelo el meló i rento les maduixes apreto fort el ganivet tot escoltant el seu soroll tallant sobre la fusta. Material noble, sincer. I torno a pensar que avui ja ha fet cinc anys que el meu pare no hi és. I el dia ha costat de passar perquè la memòria és sel·lectiva i avui sols vol recordar els moments durs i intensos. Per sort, la resta de l'any recorda els moments compartits, de colors vius com la fruita de primavera que sembla que definitivament, ja és aqui.

FRACCIÓ DE SEGON

Tot i que diuen que no és una pel·licula realment de Woody Allen, no em canso de tornar a veure Match Point. M'agrada. Cada vegada hi descobreixo matisos desconeguts: serà que encara hi ha actors que els agrada interpretar? i guionistes que els agrada fer guions? i directors que els agrada dirigir?

L'inici és bestial. Brutal que diria aquella.

És cert. Davant d'un esdeveniment, d'un indici, d'un símptoma mai saps cap a quin costat caurà la pilota, tot i que internament saps cap on voldries que caigués. Per a mi, que segueixi endavant. I d'acord, amb bona cara.

Aquesta setmana hauria de ser menys plujosa, ja. I més tranquil·la. I més rutinària (qui hauria de dir, jo demanant rutina). I sobretot, més inspirada.